Coincidint amb el centenari de la poeta, traductora i artista Felícia Fuster (Barcelona, 1921-2012), Llibres del Segle recupera, dins la col·lecció Balbec, el poemari amb què es va donar a conèixer per a la literatura, quan ja tenia 63 anys i en feia més de trenta que vivia a París, apartada dels cercles culturals catalans i lliurada als seus collages. Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils va ser finalista del premi Carles Riba de 1983 (que va guanyar Valerià Pujol), però a Maria Mercè Marçal, que formava part del jurat, aquella veu vinguda d’un altre món, aquell que havia quedat truncat amb la guerra, tenia alguna cosa d’apassionant i dolorosa que no es podia passar per alt. Per edat, Felícia Fuster hauria hagut de ser una de les mares que la tradició literària havia negat a les escriptores de la generació de Marçal, i així ho va manifestar, una mica amb vergonya per aquest intercanvi de papers (la jove apadrinant la poeta gran), en el pròleg que va escriure per a l’edició d’Una cançó per a ningú... de l’any 1984, recuperat en aquest nou lliurament a Llibres del Segle, que incorpora també un colofó de Lluïsa Julià, comissària de l’Any Felícia Fuster.
Marçal, que s’allotjava a l’apartament parisenc de Fuster mentre es documentava per escriure La passió segon Renée Vivien, va ser una de les avaladores més constants de la poeta (potser seria millor dir una amiga), fins i tot quan tot li anava en contra pel fet de persistir a viure allunyada, amb aquell seu gust pel marge i l’esborrament. “Jo em considero una cosa molt petita i a part”, deia en una entrevista a l’Avui el 2001, i no era per modèstia, no almenys d’aquella que se suposa que han de tenir les dones, sinó gairebé com una exaltació de la fragilitat, del nucli dur que hi brilla a dins. Dels altres intents que va fer per guanyar algun premi literari important, sempre de París estant, només li va sortir bé l’Estellés, l’any 1987, per I encara. En canvi, se li va continuar resistint el Riba, del qual va quedar de nou al llindar el 1985 (se’l va emportar Joan Margarit), i va ser també finalista del Màrius Torres el 1997.
Tot i seguir publicant, durant anys va ser aquella poeta secreta que vivia a París, des d’on tirava als premis de poesia catalans, traduïa Marguerite Yourcenar i els poetes japonesos contemporanis, i escrivia una novel·la (L’altre costat de l’ombra), mentre treballava fent classes d’espanyol, pintant mocadors de seda o creant la seva empresa de publicitat i un taller de gravat de vidre. “Desvalguda, / tenia la lúcida ignorància / dels qui ho han perdut tot”, escriu a Una cançó per a ningú..., que és un primer llibre que en efecte et deixa amb la boca oberta, no pas l’obra d’una principiant, sinó d’algú que ha viscut ja molt, i fa recompte de les pèrdues. També dels consols. Encara no hi ha la influència de la poesia oriental que li afinaria el viatge al Japó de 1985, però sí el vers juganer de Salvat-Papasseit, fill com ella del port, i l’imaginari de la menestralia, en el qual sovintegen les referències a la laboriositat dels manobres (“Els paletes, no els sents?”), unes Parques mundanes que pasten el ”morter dement” de la vida i alcen murs i aterren cors: “Sense saber / si els rails o les travesses / no s’han desfet, posem uns quants maons / aquí, uns altres més enllà, / sense pensar-hi, / i després ens tombem: / quin mal que fan perduts, / aquests panys de paret / que no són res, que no seran mai cases.” És la poesia d’algú que va aprendre a fer-se la casa en un altre lloc, quasi en secret, pastant-se la llengua tota sola, dura i forta com el ciment.
