Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


Marsé, i en català.
acec12/4/2021



(Foto:)
 

Els ava­tars i les coin­cidències han fet que per aquest Sant Jordi coin­ci­dei­xin a les lli­bre­ries dues nove­tats d’un dels escrip­tors cata­lans més impor­tants del dar­rer mig segle: Joan Marsé Carbó. Es tracta d’Aquesta puta tan dis­tin­gida, la pri­mera tra­ducció al català, feta per Martí Sales i publi­cada per Club Edi­tor, i Notas para unas memo­rias que nunca escri­biré (Lumen), un die­tari polèmic del 2004 en què Marsé parla ober­ta­ment, i sense cap mena de cen­sura, sobre política, peri­o­dis­tes, crítics i altres col·legues del món lite­rari.


Cal dir que si un té la pell fina, millor des­car­tar la lec­tura. Marsé és d’alta gra­du­ació i opina sense embuts, sovint pel broc gros. En lec­tura en paral·lel, per exem­ple, Aquesta puta tan dis­tin­gida comença amb una mena de nor­mes, gai­rebé afo­ris­mes, en què deixa clares les seves filies i fòbies: “Fill adop­tiu i d’ori­gen biològic incert”, “Hau­ria pre­fe­rit néixer en una altra època, en un altre país, amb ulls blaus i un clo­tet a la barba”, “La meva pròxima novel·la trac­tarà de les ensar­ro­na­des i les tram­pes que ens para la memòria, aquesta puta tan dis­tin­gida”, “La iden­ti­tat naci­o­nal me la bufa. Es tracta d’una estafa sen­ti­men­tal. Soc un mal patri­ota i sense remu­ne­ració”, “No. La veri­ta­ble pàtria de l’escrip­tor no és la llen­gua, és el llen­guatge”.


Pot sob­tar als que no esti­guin ave­sats a l’uni­vers Marsé, però ell era així. Els seus pares havien mili­tat en orga­nit­za­ci­ons radi­cals cata­la­nis­tes. De fet, recor­dava la fili­ació de son pare al gru­pus­cle Nosal­tres Sols i sem­pre par­lava molt bé del pare, però no es can­sava de fue­te­jar patri­o­tis­mes diver­sos, també els espa­nyols, que li repug­na­ven i que havia patit en forma de cen­sura gro­tesca.


Anti­cle­ri­cal, en aspec­tes no només reli­gi­o­sos sinó també morals, polítics i periodístics –va ser peri­o­dista i col·labo­ra­dor de mit­jans pràcti­ca­ment tota la vida–, sen­ten­ci­ava: “Nietz­sche ho va pre­dir: un segle més de dia­ris i les parau­les faran pudor.” Sota aquesta pre­missa, el seu die­tari del 2004 és un com­bat de boxa sense àrbi­tre, on van caient des de Carod-Rovira, tot el cer­cle de Bal­ta­sar Por­cel o Juan Goy­ti­solo, entre altres. Pot resul­tar un xic vio­lent, però em consta que gent que s’apre­ci­ava moltíssim també reben més d’una galeta. L’edi­tor del volum, el crític Igna­cio Eche­varría, asse­gura que Marsé va accep­tar en vida publi­car el volum i que va revi­sar les cor­rec­ci­ons. O sigui, que no és una car­peta clan­des­tina sinó que hi havia una volun­tat de donar fe d’un moment, en què, per exem­ple, explica els pro­ble­mes renals, que final­ment li lle­va­rien la vida. Al cos­tat repe­teix la pre­di­lecció que té un dels seus nets pels super­he­rois, cosa que fa que l’avi no es cansi de dibui­xar Bat­man, prin­ci­pal­ment. He lle­git el die­tari amb fruïció, té mor­bo­si­tat, però cal rela­ti­vit­zar perquè Marsé no era un mal­vat sinó una per­sona sin­cera, gene­rosa i que feia de l’esgrima dialèctica un art.


L’edi­tora d’Aquesta puta tan dis­tin­gida, Maria Bohi­gas, de Club Edi­tor, signa un post­faci reve­la­dor sobre l’últim cicle novel·lesc de Marsé, que trenca els tòpics i el cànon sobre la seva obra. Bohi­gas m’explica que podria haver triat Últi­mas tar­des con Teresa, però que va pre­fe­rir ele­gir l’última. En aquest text, Per què tra­duir Marsé al català, Bohi­gas el situa al cos­tat de grans noms, com el seu mateix avi, Joan Sales: “Tre­pitjo les cen­dres de parau­les esti­madíssi­mes: ¿com seria lle­git Marsé si ho hagués escrit en la seva llen­gua materna? Mirant a ponent, no cal espe­cu­lar gaire en vista d’una res­se­nya com la del lec­tor Sena­bre, on sobre­viu l’aroma del cafè i no el vol de les parau­les en fla­mes davant d’un nen de vuit anys que espia les cares llar­gues i els mur­mu­ris dels adults...”


I relata els pre­ce­dents: “Conei­xia la lle­genda segons la qual Sales, al prin­cipi de la seva aven­tura, havia per­se­guit Marsé en una dis­co­teca per mirar de con­vence’l de publi­car en català. Pas­sada pel sedàs de la inda­gació, la lle­genda ha resul­tat verídica: una carta a Xavier Ben­gue­rel explica la tro­bada de Sales amb Marsé al llançament de la seva pri­mera novel·la, Encer­ra­dos con un solo juguete, i el parell de con­ver­ses que hi va tenir sobre la pos­si­bi­li­tat de publi­car-lo en català.”


És emo­tiu el post­faci perquè recons­tru­eix, amb admi­ració i rebut­jant reduc­ci­o­nis­mes de la crítica, la vin­cu­lació amb l’escrip­tor fins a un comiat redac­tat com una carta d’amor: “Quan vaig dema­nar-li si em dei­xa­ria publi­car el seu lli­bre en català, va con­tes­tar imme­di­a­ta­ment que sí. «No sé pas què et pas­sarà.» El teníem pre­vist per al juny de 2020. L’epidèmia en va retar­dar la sor­tida. La seva mort, un 18 de juliol, ha fet que es con­vertís en home­natge.” Marsé hau­ria estat molt con­tent de tenir el lli­bre entre les mans. N’estic segur





   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2