El proper 14 d’abril es col·locarà una placa en el número 6 del carrer Francesc Pérez-Cabrero, per recordar que allà hi va viure –també hi va morir– Jaime Gil de Bied­ma. Ja era hora. Fa molts anys, a finals dels noranta, em vaig entrevistar amb l’alcalde Clos per demanar-li que Barcelona, com passava i passa en les grans ciutats europees, recordés amb una placa el lloc on havien viscut les persones que havien contribuït a presti­giar la ciutat, fossin catalanes o no.

L’alcalde em va fer cas i va encarregar a Ferran Mascarell, llavors regidor de Cultura de l’Ajuntament, la creació d’una Comissió de la Memòria, de la qual formàvem part, entre d’altres, Josep Maria Huertas Clavería i Da­niel Giralt-Miracle. La nostra missió consistia a fer propostes. Les plaques a Maurici Serrahima, Xavier Benguerel, Carmen Laforet i Hans Cristian Andersen són d’aquella època. Més avant vam ser substituïts per altres ciutadans, cosa perfectament natural i fins i tot desitjable, encara que a mi, i crec que als altres tampoc, no em van comunicar mai el cessament. Es va utilitzar l’expeditiu mètode hispànic de deixar d’avisar per a la reunió propera i aquí pau i després glòria.

Si porto a col·lació aquests antecedents és perquè ja llavors vaig proposar que es re­cordés tant Jaime Gil com Carlos Barral, ambdós ens van deixar amb una diferència d’un mes. De la mort de l’autor de Las personas del verbo, esdevinguda al gener de 1990 s’acaben de complir trenta-un anys. Mai és tard per recordar a un poeta. També ho ha fet l’Institut Cervantes no fa massa, amb un acte durant el qual va ser dipositat en una de les caixes fortes de la institució, per part de la neboda de l’autor, ­Inés García-Albi, “un llegat familiar, sobri i escàs com l’obra de Jaime”.

Gil de Biedma és, sense cap mena de dubte, un dels poetes clau de l’anomenat grup català dels 50 i el que més influència ha tingut en les generacions posteriors, que l’han llegit a fons i, a través d’ell, Manuel Machado, proscrit durant el franquisme, pels poetes que, com va veure molt bé Joan Margarit, van practicar un marxisme de saló, amb excepcions, que els impedia admirar el germà gran d’Antonio, titllat d’afecte al règim, un aspecte que encara avui necessita una revisió a fons.

Els versos de Gil de Biedma, absolutament memorables, segueixen, precisament per ­això, en la memòria de molts: “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde”, i fins i tot serveixen per resoldre dubtes: “Los misterios del amor son del alma / pero un cuerpo es el libro en que se leen”; plantar cara a les situacions: “Sean ellos más fuertes que el patrón que les paga / y que el salta-taulells que les desprecia” i recordar, en el sentit estricte del terme, que significa despertar a allò que som. I què som? Tal vegada només: “La intensidad de los momentos vividos”.

Jaime Gil va ser un señorito de naixement, això, en primer lloc. Un burgès aristocràtic d’usos i costums. Mai va voler posar-se la granota d’obrer ni tan sols per escriure els poemes socials. La mala consciència de classe no li va impedir emprar “las palabras de familia gastadas tibiamente”, la parla rica, col·loquial de la seva família. Alguns han destacat que hi havia en els seus diaris, avui publicats sense la censura que ell mateix va imposar-se per ­raons familiars, paràgrafs de dubtosa moralitat, com les referències a la prostitució infantil o les seves aficions als noiets venals, que en alguns casos es van aprofitar d’ell i fins i tot el van agredir, em consta. Quan vaig editar Gil de Biedma, fa molt de temps, aquests aspectes em van semblar deplorables i crec que en algun moment a ell també l’hi degueren semblar. No obstant això, posar l’accent en aquest punt crec que té poc sentit. El té tot, per contra, retrobar-nos amb la seva obra, aquest centenar esplèndid de poemes en què res no hi falta i res no hi sobra.