Jordi Llavina és un poeta que camina. Ho fa cada dia, quan surt a passejar pels camps que té als afores de Vilafranca i ho fa en vers, quan descriu les seves caminades, siguin en en plena natura, com feia a Ermita o a El magraner, sigui en espais urbans, com fa en el seu nou llibre, L’anell (Meteora), on relata una escapada que va fer a París per visitar la seva filla en companyia de la seva millor amiga, Anna Relats, a qui dedica el llibre. Caminar ajuda a descabdellar el pensament, i és rodolant que les paraules van desfent els nusos del discurs.

El poema parteix de la descripció d’un anell que porta l’Anna Relats i que aviat esdevé el detonant d’aquest llarg poema narratiu. Llavina parla de “l’abraçada que l’anell / fa a un dit, en què es congria l’ànima”. L’anell de l’amiga s’anirà trasmudant al llarg del poema en en altres formes circulars que el poeta veu reproduïdes al món: les muralles circulars d’un castell, el pou, l’ull de bou, el sol o la lluna plena, la corona que recobreix el coll d’un gos, el salabret de Vladímir Nabokov, etc. “Signatures of all things I am here to read”, diu Stephane Dedalus a Ulysses, tot llegint les petxines que troba a la platja de Dublin a primera hora del matí. Llavina explora les diferents signatures amb què el cercle es perpetua en les coses que veu i va estirant el fil.

L’argument de L’anell és molt senzill. Dos amics, un home i una dona, fan un viatge a París. Ell s’està recuperant d’un trencament amorós i ella està vivint l’eclosió d’un nou amor amb una persona que té lluny. Comparteixen habitació d’hotel, caminen per la ciutat, descansen als cafès, entren a llibreries. El poema és digressiu com el passeig erràtic del flaneur que es deixa portar i va fent ruta, anellant-se en distraccions sense un fil argumental.

Llavina ha anat de la prosa al vers i del vers a la prosa, i en aquestes ziga-zagues ha provat tots els gèneres (novel·la, conte, assaig, poesia). En el vers ha estat versàtil a l’hora de provar diferents formes mètriques. En els darrers anys ha anat acomodant la veu a l’octosíl·lab, un vers molt narratiu, molt apte per traslladar a la poesia la prosa de la vida. Així com a El magraner (Cossetània) Llavina alternava prosa i vers, aquí tot és vers, però l’autor aconsegueix obrar el contrast entre poesia i prosa sense sortir del vers. L’anell és un poema de cap a peus, escrit amb un cert alè confessional, però l’autor hi interpola, de manera intermitent i molt calculada, poemes de trèmolo més líric (sonets, balades, cançons…) que creen dins el poema dos nivells discursius i un contrast entre el relat, més declaratiu, i la poesia, més lírica. Com deia més amunt, cadascun d’aquests poemes, que Llavina va compondre sobre la marxa mentre escrivia la part més discursiva de L’anell, gira al voltant d’algun objecte circular.

Es podria dir que el poema mateix tanca un cercle a mesura que Llavina, passejant amb la seva filla de vint anys per Saint-Germaine i Notre-Dame, reviu el seu primer viatge a París l’any 1990, quan tenia aproximadament la seva edat. Com si el poema, més que un anell fos una espiral de versos que anés desenroscant la memòria i l’abismés en el temps. “¿Quantes ciutats del món permeten / tancar tan bé els cercles de la vida?”.

Llavina aprofundeix en la vivència de l’amor en el cinquè decenni de la vida.  El poeta malda per trobar un equilibri entre el nadó cec de l’esperança, que sempre ens porta a obrir cercles nous, i la necessitat d’oblidar el sofriment que ens inflingeix l’amor no correspost: “Creu fermament, doncs, en l’oblit, / encara que no sigui un art, / que puguis dominar algun dia”. L’anell és, en defintiva, una mena de conjur per donar consistència al buit, el buit d’un temps perdut que només es pot omplir amb “el farciment de les entranyes”.