Com si així s’arrapés a la vida dotant-la de sentit, Montserrat Roig va continuar escrivint pràcticament fins al seu últim dia, el 10 de novembre del 1991, just l’endemà de publicar l’article que es reprodueix en aquesta mateixa pàgina: un exemple de la seva capacitat de relacionar la literatura (en aquest cas, el teatre de Shakespeare que no inspirava uns actors) amb la realitat del present fent una reflexió sobre les emocions efímeres i l’enduriment del cor, Un múscul traïdor, davant dels fets terribles recurrents, com ara les morts i les ferides a causa d’atemptats terroristes, considerant com la insensibilitat pot reflectir-se en la tasca periodística; però també una constatació de com continuava atenta al que s’esdevenia com si la mort no estigués a punt d’encalçar-la.
Amb el títol genèric Un pensament de sal, un pessic de pebre, des del 15 de setembre del 1990, i mentre el maleït càncer s’apoderava del seu cos, Montserrat Roig va anar escrivint quasi diàriament per a l’Avui una sèrie d’articles que, a la manera d’un dietari, pensaven el món com ho havia anat fent: des d’una perspectiva feminista, amb sensibilitat social, tenint sempre la literatura com a referent, contribuint a la memòria col·lectiva com un deure ineludible. Poc més d’un mes abans de la seva pròpia mort, havia escrit a propòsit de la d’una altra escriptora, Maria Aurèlia Capmany, amb un sentiment de perplexitat: “Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento no la puc pas compartir.”
Amb la mort de Montserrat Roig i Fransitorra va crear-se un sentiment d’absència perdurable en la societat catalana, on s’havia fet molt present durant dues dècades en la vida literària, cultural, mediàtica i, havent sigut militant del PSUC, política. Havia nascut poc més de 45 anys abans, el 13 de juny del 1946, en “el temps de les cireres” per esmentar el títol d’una novel·la seva manllevat a una cèlebre cançó vinculada a la Comuna de París i de la qual estimava especialment la versió d’Yves Montand, mort un dia abans que l’escriptora. Amb vint-i-quatre anys, va irrompre en el món literari amb el premi Víctor Català pel recull de contes Molta roba i poc sabó. Va saber que l’havia guanyat mentre, entre el 13 i 14 de desembre del 1970, participava en la tancada a Montserrat en protesta contra el procés de Burgos. Mai no va abandonar la ficció literària i, retornant al conte amb El cant de la joventut, va cultivar-la sobretot amb novel·les realistes, entre les quals hi havia les que formarien una trilogia (Ramona, adéu, El temps de les cireres i L’hora violeta) que retrata la petita burgesia de l’Eixample barceloní (on, a la dreta, sempre hi va viure parlant de la seva transformació) des de principis del segle XX fins als anys de la Transició a través de tres generacions de dues famílies (els Miralpeix i els Ventura-Claret) fent atenció preferent als personatges femenins.
Havia dit que la literatura l’apassionava mentre que el periodisme li permetia omplir la nevera. Tanmateix, costa de creure que només va exercir-lo per motius econòmics. No només perquè hi va desenvolupar el seu compromís cívic i cultural, que va reflectir-se en multitud d’entrevistes a “personatges” catalans com una forma de recuperació de la memòria del país, sinó per la mateixa voluntat literària dels seus articles periodístics, encara que sempre va considerar que el periodisme té un deute amb la realitat que no ha d’assumir la ficció novel·lesca. Aquesta és una de les múltiples idees exposades a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, un assaig que, concebut també durant el temps de la seva malaltia, expressa la seva passió per la literatura, reflexiona sobre el procés creatiu, pensa sobre les maneres d’escriure de les dones, indaga sobre la memòria personal renovant a la vegada el seu compromís amb la històrica. Dit això pensant en la gran contribució que va fer-hi Montserrat Roig, de manera fonamental a través d’Els catalans als camps nazis, un treball de recerca impagable sobre els deportats catalans (recollint-ne la memòria dels supervivents) als camps de concentració. Convidant a dir que potser la seva millor expressió hi és al reportatge; és a dir, en l’encreuament de periodisme i literatura, va excel·lir a L’agulla daurada, un llibre preciós sobre Leningrad/Sant Petersburg en què, evocant el setge que va suportar la ciutat durant la II Guerra Mundial, explica la història de Paul Filipòvitx, el guia de l’Hermitage que, un cop evacuades les pintures del museu, les feia visibles “explicant-les” als que s’hi refugiaven. Com ell, volia tenir els “ulls de la memòria”.
L’últim article
Conten d’un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakespeare.
– És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear!
Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pensar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.
I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies més contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d’emoció. Les històries són recurrents. La fredor s’imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. “És un múscul ben resistent”, deia Woody Allen.
I tant, que n’és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l’oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.
Perquè a penes si fa uns dies que havíem d’enraonar de la Irene, la nena que s’ha quedat sense cames a causa d’una bomba terrorista. I ara la Irene ja és notícia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La histèria de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisme: un nen acaba de morir a causa d’una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s’equivocaran pas. Com tampoc s’equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.
I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldrem caure en el tedi, sospitar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s’acaba l’Any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d’en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis...
Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l’horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l’arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l’emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els terroristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d’admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?
No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té.
Foto (Pilar Aymerich)
