Xavier Folch, que va morir ahir a 83 anys, ha estat un home de cul­tura molt des­ta­cat, que ha tocat diver­ses tecles: prin­ci­pal­ment, les d’edi­tor, polític i acti­vista cul­tu­ral. L’acti­visme cul­tu­ral, d’ençà dels seus anys de joven­tut, ha estat la seva manera de ser al món, el seu com­promís inde­fa­llent. Va diri­gir durant dos anys l’Ins­ti­tut Ramon Llull (2004-2006): fruit dels seus bons ofi­cis, el 2007 la cul­tura cata­lana va ser la con­vi­dada d’honor a la Fira del Lli­bre de Frank­furt, un fet d’una enorme rellevància històrica (que l’hi expli­quin, si no, a Jaume Cabré).

Nas­cut a Bur­gos el 1938, el març del 1966 va par­ti­ci­par a la Caput­xi­nada, l’assem­blea de cons­ti­tució del Sin­di­cat Democràtic d’Estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona al mones­tir dels Caput­xins de Sarrià, que li va cos­tar el lloc com a pro­fes­sor de teo­ria econòmica a la UB. La política va ser, per a ell, una acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal esporàdica, bé que, des dels temps de la lluita anti­fran­quista, també una vocació cons­tant, indes­tri­a­ble d’aquell mateix com­promís que deia (sem­pre des de posi­ci­ons pro­gres­sis­tes i cata­la­nis­tes). Va ser dipu­tat al Par­la­ment pel PSUC (1980-1984) i va aca­bar en posi­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Abans-d’ahir encara va poder tele­fo­nar a Jordi Sànchez per feli­ci­tar-lo pels indults.

Ara bé, el ves­sant d’edi­tor –i, sobre­tot, el d’edi­tor de poe­sia– és el que fa de Xavier Folch una figura pre­e­mi­nent, del tot recor­da­ble, en el marc de la cul­tura cata­lana con­tem­porània. En aquest sen­tit, ens deixa una obra ben meritòria, dura­dora: la del catàleg de l’edi­to­rial Empúries. Una obra que, amb el pas dels anys, ha anat adqui­rint més i més gruix.

Durant la cele­bració de l’Any Vinyoli, ara fa set anys, en Xavier expli­cava una anècdota curi­osa sobre el poeta bar­ce­loní que diu molt del grau de rigor a què l’autor de Vent d’aram sot­me­tia la seva obra. L’amis­tat entre tots dos, Vinyoli i Folch, es va estrènyer encara més arran de con­ver­tir-se, el segon, en edi­tor del poeta: els dos últims títols vinyo­li­ans, Domini màgic i Pas­seig d’ani­ver­sari, van aparèixer a la col·lecció Mig­jorn, d’Empúries. Doncs bé, dis­cu­tint sobre poe­sies encara inèdites, que havien de for­mar part d’un nou lli­bre, Vinyoli pre­gun­tava al seu edi­tor quina opinió li merei­xien. El poeta, en aque­lles dates, s’acos­tava a la setan­tena (“Som a l’aca­ba­tall d’una migrada vida”, com diu un vers seu) i Folch devia comp­tar uns qua­ranta-cinc anys, si fa no fa. “Bé, Joan. Què t’haig de dir! Per això som aquí, ¿no?: perquè admiro la teva obra. Estan fran­ca­ment bé”. Vinyoli, però, no en tenia prou, amb això: “Bé, bé... ¿però com, de bé, Xavier? ¿Com els sonets Shakes­pe­are?”.

Una de les poe­sies de Domini màgic, la titu­lada Tant s’incre­menta, està dedi­cada, jus­ta­ment, a Xavier Folch: “Tant més veurà clarors el pen­sa­ment / com més gosi mirar en l’obs­cu­ri­tat. [...] / No moriré de cap angoixa ardent / si visc per­dent-me, sem­pre ena­mo­rat.” Em consta que Folch tenia una bibli­o­teca de poe­sia impo­nent, en què un es podia per­dre, sem­pre ena­mo­rat. I, encara més impor­tant, una sen­si­bi­li­tat cap al gènere que, movi­ments edi­to­ri­als i evo­lució de l’ofici a banda, tots dos prou incòmodes, ja voldríem per a molts edi­tors d’ara mateix. Li devem la col·lecció que esmen­tava més amunt, Mig­jorn. Dis­se­nyada per Fer­ran Car­tes, va publi­car els dos lli­bres de Vinyoli ja con­sig­nats –fona­men­tals: com­po­nen el seu digníssim tes­ta­ment artístic–, però també títols de Miquel Martí i Pol, Feliu For­mosa, Blai Bonet, Miquel Bauçà i Gue­rau de Liost, entre els d’expressió cata­lana, i de Paul Valéry, Georg Trakl, Umberto Saba, Rai­ner Maria Rilke i Wang Wei (amb tra­ducció de la seva dona, Dolors Folch), entre els inter­na­ci­o­nals. Pocs anys després, va crear la sèrie El Ven­tall de la Poe­sia, dis­se­nyada per Manuel Flo­rensa, en què, entre molts altres títols de gran valor, va edi­tar con­jun­ta­ment dues obres de Vinyoli que tenen una simi­lar potència simbòlica: Lli­bre d’amic i Cants d’Abe­lone.

Més enllà de la poe­sia, però, Empúries ha estat i con­ti­nua sent una edi­to­rial d’un pes molt sig­ni­fi­ca­tiu en els últims qua­ranta anys de l’edició del país. Qui no recorda la Bibli­o­teca Uni­ver­sal Empúries? Folch va acon­se­guir que lingüistes tan repu­tats com ara Joan Solà i Jesús Tusón hi fes­sin divul­gació d’alt nivell, i així les seves obres esde­vin­gue­ren autèntics èxits de ven­des. Per altra banda, la col·lecció Nar­ra­tiva con­ti­nua sent un refe­rent de qua­li­tat literària, tant pel que fa a les veus cata­la­nes aple­ga­des (Josep Maria Fona­lle­ras, Jordi Puntí, Edu­ard Márquez, Laura Fàbre­gas) com pel que fa als autors traduïts (Sándor Márai, Ian McEwan, Arund­hati Roy, Haruki Murakami). Per cert, Empúries va publi­car, en català, la sèrie de Harry Pot­ter. Hi ha èxits edi­to­ri­als que seran recor­dats durant mol­tes dècades... i seve­ra­ment enve­jats per altres segells!

Per tot això, ens ha dei­xat un edi­tor excep­ci­o­nal, de la vella escola (ente­nent vella escola com un elogi sense mati­sos: em refe­reixo a la feina de tots aquells edi­tors que pas­sa­ven mol­tes hores comen­tant les obres que tre­ien i que van poder man­te­nir sem­pre la seva inde­pendència). Xavier Folch –que el 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi–, per mèrits pro­pis, ja forma part dels grans edi­tors euro­peus que, per la trans­cendència de la seva obra, del seu catàleg, s’han con­ver­tit en veus peren­nes de la cul­tura d’un temps i d’un país.