Després de tota una vida dedi­cada a la crítica literària, el peri­o­disme audi­o­vi­sual i els lli­bres, Jordi Lla­vina (Gelida, 1968) ha tor­nat a l’ense­nya­ment amb alum­nes de secundària. El que podria haver estat un retorn traumàtic ha esde­vin­gut un renai­xe­ment. El resul­tat ha estat un con­junt de poe­ma­ris nar­ra­tius ben tre­nats, com el que acaba de publi­car L’anell, publi­cat per Edi­to­rial Mete­ora. Par­lem amb ell de tot ple­gat, sense dei­xar-nos res.

En els últims lli­bres, aquests poe­mes llargs que dius, m’ha anat bé par­tir d’una idea cen­tral, a l’entorn de la qual es va desen­vo­lu­pant el poema. En el cas d’El magra­ner, era la idea de la fugida i la recons­trucció del jo; en el de L’anell, més aviat la idea de refugi. No crec que hagi aban­do­nat la nar­ra­tiva. La prac­tico d’una altra manera, i per això els meus lli­bres són sem­pre híbrids. Hi ha, en efecte, un to nar­ra­tiu, en aquests últims poe­mes. Però la nar­ra­tiva diguem-ne més orto­doxa em costa, perquè jo no tinc ima­gi­nació novel·lesca ni, encara menys, una men­ta­li­tat que vegi el món en forma de novel·la, posem per cas. A L’anell con­vi­uen molt nítida­ment aques­tes dues ànimes de la meva escrip­tura: la nar­ra­tiva, repre­sen­tada pel relat d’un viatge a París (en ver­sos octosíl·labs), i la lírica, cen­trada en la reflexió sobre la cir­cu­la­ri­tat, repre­sen­tada pel que en dic cançons.

Fa poc vaig lle­gir una frase molt bona d’Ana Blan­di­ana que deia que el propòsit de la poe­sia és res­tau­rar el silenci. Hi estic d’acord, sem­pre que s’hi afe­geixi alguna cosa més. Cal, en efecte, res­tau­rar el silenci i com­ba­tre el soroll, tanta vèrbola incon­sis­tent, tanta xer­ra­meca estúpida. Però, alhora, la poe­sia ha d’apro­fun­dir en la paraula, l’essència del llen­guatge, la casa de l’ésser, com volia Hei­deg­ger. El secret de la poe­sia és ben sen­zill: quan, sent molt petit, lle­gei­xes uns ver­sos que et com­mo­uen, ja no te’n pots estar mai més. La poe­sia, a par­tir d’aquell moment, se’t torna indis­pen­sa­ble per con­ti­nuar vivint: per ser cons­ci­ent de tot, per fer-te cons­ci­ent del temps, de la joia, del dolor, dels altres. Si als 12 anys has lle­git Tot l’enyor de demà, de Sal­vat-Papas­seit; D’un cac­tus, de Maria Antònia Salvà, o Deso­lació, de Joan Alco­ver, la vida per força t’ha de can­viar.

No soc un home gaire fami­liar. I estic con­vençut que els meus pares (amb qui, lògica­ment, ja no visc) ho cor­ro­bo­ra­rien sense dub­tar-ho. Pot­ser també ho rati­fi­ca­rien –bé que menys– els meus fills (que ja no viuen amb mi). No ho soc, si per fami­liar ente­nem man­te­nir un vin­cle gaire intens, con­ti­nuat, amb els teus. Ara bé, per ser mit­ja­na­ment feliç em cal saber que els meus ho són, també. La meva dona, els fills que tenim entre tots dos (qua­tre). Els pares, tota la paren­tela... Dit això: el vin­cle de la sang no el tries, t’és impo­sat.

En la meva poe­sia hi sur­ten, és cert, esce­nes fami­li­ars. Algu­nes s’assem­blen molt a esce­nes que jo mateix he vis­cut. Altres són inven­ta­des. Una poe­sia com Dinar de Nadal, del lli­bre Matí de la mort, que és pro­ba­ble­ment la que més emo­ci­ona quan la lle­geixo, par­teix d’un pre­text total­ment fic­tici.

La poe­sia, com deia abans, ens fa ser cons­ci­ents del món: que tot et serà pres, com deia Espriu (un poeta, val a dir-ho, que no m’interessa espe­ci­al­ment). Sí, tot anirà a raure sota un pont. De vega­des, sota el pont hi ha misèria, intempèrie adusta, però oxi­gen. Altres vega­des, si hi ha bai­xat rie­rada, només hi ha l’impuls de la des­trucció i de l’anor­re­a­ment.

Malau­ra­da­ment el peri­o­disme es va aca­bar, per a mi. Jo encara hi seria, tot i que m’agrada molt ense­nyar llen­gua i lite­ra­tura (cata­lana i cas­te­llana) als meus alum­nes. De fet, a la pri­me­ria dels noranta, que és quan aca­bava de gua­nyar unes opo­si­ci­ons a l’ense­nya­ment, ja havia fet clas­ses en diver­sos ins­ti­tuts. Cata­lu­nya és un país petit, que els últims anys encara hem empe­ti­tit més. Des de l’admi­nis­tració, des de les instàncies polítiques, la cul­tura fa l’efecte que sigui, més aviat, una nosa.

Vaig par­ti­ci­par acti­va­ment en el pro­jecte de Cata­lu­nya Cul­tura, que va anar a raure sota un pont (amb rie­rada inclosa) per la manca de con­vicció dels polítics que hi havia ales­ho­res. Ja fa 20 anys, d’això! Sem­bla que, per a una deter­mi­nada Cata­lu­nya, Espa­nya sem­pre faci la tra­veta. Però a Radio Naci­o­nal de España man­te­nen Radio 3, alguns dels pro­gra­mes de la qual fa més de trenta anys que hi són! Pot ser que a Madrid, segons com, cre­guin més en la cul­tura que a Bar­ce­lona? Pel Fum d’estampa, que era el pro­grama de lli­bres que fèiem a Cata­lu­nya Cul­tura, hi van pas­sar els millors escrip­tors naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals dels pri­mers anys de la dècada del 2000: Orhan Pamuk, Mario Var­gas Llosa, Màrius Sam­pere, Siri Hust­vedt, Emma­nuel Carrère, Jonat­han Fran­zen, Jaume Cabré, Manuel Vázquez Mon­talbán, Gui­llermo Cabrera Infante, Julian Bar­nes... Vam dedi­car un pro­grama espe­cial a Harold Bloom i, fins i tot, hi vaig poder entre­vis­tar Mikhaïl Gor­bat­xov, arran d’un lli­bre que va escriure! Era una altra època.

Sobre­tot la sen­sació que ense­nyar és una acti­vi­tat noble i necessària, que cada vegada resulta més urgent. Els nois d’ara tenen una infi­ni­tat de dis­trac­ci­ons que els nois de fa 35, 40 anys no teníem. També el goig de con­nec­tar amb els alum­nes, de veure que has estat capaç d’ense­nyar-los alguna cosa, és immens.

Fer-los refle­xi­o­nar sobre el meca­nisme de la llen­gua, per exem­ple. Que arri­bin a enten­dre per què es fa ser­vir un deter­mi­nat pro­nom feble en català o per què, en la nos­tra llen­gua, els díctics fun­ci­o­nen de manera dife­rent que en cas­tellà. Tot això és molt esti­mu­lant! I, per altra banda, d’alum­nes bons n’hi ha ara com n’hi havia fa dècades. El nom­bre no ha pas dis­minuït. De dolents, no cal dir-ho, també n’hi ha. I dels mit­ja­nets, encara més: són la majo­ria.

Berg­man ho és perquè, en com­pon­dre el poema, se’n cele­brava el cen­te­nari de nai­xe­ment, i a París vaig veure, al cinema Le Champo, diver­ses pel·lícules seves que encara no conei­xia. Juan Ramón és un poeta gegantí que, mal­grat això, a mi no em diu gaire res (jo adoro Mac­hado, posem per cas). Bor­ges m’interessa més com a poeta que com a con­tista. Com a con­tista, ben mirat, m’interessa poc: la seva sofis­ti­cació cul­tu­ral i intel·lec­tual no m’ha aca­bat d’atra­par mai. En el moment d’escriure, aquests autors i molts altres són presències reals, sí. En tots els sen­tits de l’expressió, començant per la que li donà Stei­ner.

És cert: l’esce­nari d’aquest poema era París. Un París actual, però com­pa­rat amb el París de fa 30 anys. El món rural, com apun­tes molt bé, és sem­pre pre­sent en els meus lli­bres. La natu­ra­lesa hi pren un sever pro­ta­go­nisme, en els meus lli­bres de ver­sos. No vinc de pagès, però és un món en què par­ti­cipo sem­pre. Viure a Vila­franca del Penedès vol dir ser a cinc minuts de les vinyes i dels camps de cereal. Fa molts anys que camino per aquests indrets, i que hi lle­geixo. Per mi, lle­gir i pas­se­jar són dues acti­vi­tats simultànies. L’estiu pas­sat, posem per cas, vaig relle­gir Madame Bovary i La regenta tot seguint els meus camins de camp. Uns quants cen­te­nars de lli­bres de la meva bibli­o­teca tenen, dins la tripa, una fulleta de roure seca, prem­sada: el roure és un dels pocs arbres que trobo en els meus iti­ne­ra­ris, entre Vila­franca i les Caba­nyes, i a l’estiu i bona part de la tar­dor, que és quan pas­sejo més assídua­ment, l’arbre encara té fulla.

Tenim una lite­ra­tura d’altíssim nivell. Però les estruc­tu­res són, sovint, precàries. Tu i jo, David, ens vam conèixer a començament dels noranta, quan tu diri­gies el suple­ment de cul­tura de l’Avui i em vas donar la pri­mera opor­tu­ni­tat. Sem­pre dius que el Sebastià Alza­mora i jo, que lla­vors érem molt joves, repre­sentàvem la defensa una mica des­tra­lera de l’equip (com si, per enten­dre’ns, la nos­tra manera de fer crítica, 30 anys enrere, pogués com­pa­rar-se al fut­bol de Rocha, aquell defensa del Madrid d’infausta memòria). Sap greu que tan­tes pales­tres de crítica com teníem fa uns quants anys hagin des­a­pa­re­gut, per pro­ble­mes de diners o d’estruc­tura de país. Un pro­grama de lli­bres com Fum d’estampa, que va aca­bar durant tres hores diàries, avui dia sem­bla­ria impen­sa­ble, poc menys que una qui­mera. Són només dos exem­ples de les difi­cul­tats de mos­trar el nos­tre pro­ducte a la soci­e­tat en què vivim, tan i tan plena de coses supèrflues, de bes­ti­e­ses que no tenen gens ni mica de gruix ni de qua­li­tat.

T’interes­sen les veus noves o no fas dis­tin­ci­ons?

És pro­ba­ble que con­tinuï amb la poe­sia, perquè sento que és el meu gènere. Ara bé, sí que noto que, pro­ba­ble­ment, ara em cal fer un gir. He escrit tres poe­mes llargs (Vet­lla, Ermita i L’anell) i un poema inclas­si­fi­ca­ble, El magra­ner, que, com els lli­bres de Fran­cesc Prat, com­bina la prosa amb la poe­sia.

Fa dos anys que escric unes pro­ses eclècti­ques, líriques però també nar­ra­ti­ves, que miren d’har­mo­nit­zar for­mes diver­ses que he anat con­re­ant en la meva tra­jectòria fins al moment. Hi ha alguns con­tes, algu­nes pro­ses de pas­seig, poe­mes en prosa.

El lli­bre es titula Un llum que crema, que, de fet, podria ser el títol d’un volum d’obra poètica com­pleta. I, per altra banda, la pròxima Cantània té cançons meves i música de Josep Maria Guix.

Depèn l’hora en què passegin pels camps de la rodalia de Vilafranca del Penedès, podran veure passar un corredor de fons que manté en forma cos i ment: és Jordi Llavina, que es manté en forma, jove i actiu. Des del seu començament com a editor júnior a Columna, Llavina va compaginar les feines de periodisme i la crítica literària amb la publicació, lenta i treballada, d’una obra literària, que l’ha fet ser guardonat amb premis de prestigi com ara el Josep Pla del 2001 per Nitrato de Chile, el Ciutat de Palma-Joan Alcover per La corda del gronxador, l’Alfons el Magnànim del 2007 per Diari d’un setembrista –que també va ser distingit amb el de la Crítica Serra d’Or–, el Vicent Andrés Estellés del 2011per Entrada de fosc i la Lletra d’Or del 2017. L’últim cicle es caracteritza per utilitzar una poesia de passejada plena de referències autobiogràfiques, una mètrica magistral i el diàleg en algun moment epistolar amb el lector.