El fosc racó de la pandèmia ens va portar fins a la llum de les llibreries. Desproveïts de gairebé tot vam comprovar aleshores que una cosa ben senzilla, tot just un llibre, com en tantes altres èpoques convulses de la història universal, podia aconseguir el miracle de treure’ns de l’aïllament.

I petits exèrcits d’amants de la literatura van posar fil a l’agulla fins a posar en marxa una cadena de noves llibreries, primer a Barcelona, després a Madrid –i en molts altres punts de la geografia espanyola–, disposats a tornar la connectivitat, la dosi necessària de cultura per viure, l’esperança, el somni. N’hi ha que, fins i tot –ja no ve d’aquí–, es van atrevir a emprendre un negoci que sempre havien imaginat però a què no s’haurien llançat mai sense la bogeria pròpia que acompanya els moments difícils d’una so­cietat.

Segons el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya que va presentar el Ministeri de Cultura i Esport al febrer del 2021, un 68,8% de la població espanyola llegeix llibres. Un hàbit que va créixer un 12,3% en l’última dècada i que, en plena pandèmia, “va créixer especialment”. Avui un 52,7% de la població espanyola de més de catorze anys llegeix llibres setmanalment segons aquest mateix informe.

Conèixer la gènesi d’algunes d’aquestes llibreries que han anat sorgint com flors baudelairianes a l’ espinós camp cultural espanyol ens indica la mesura de l’esforç. N’hi ha molts que ho han volgut intentar i la seva tasca s’ha vist recompensada amb batallons de lectors.

Els reconeixem. Tots els qui es passegen per aquestes noves llibreries, com pel saló de casa seva, buscant pàgines, imatges, persones, amors, debats o, simplement, un cafè en pau.

Que els mou, als emprenedors? Quins individus hi ha darrere d’aquests equips que han construït l’imperi de les noves llibreries? Recordem-ne algunes a l’atzar, dins el recorregut barceloní, que es van posar en marxa avant la lettre : Ona Llibres ( Pau Claris, 94), Byron Llibreria (Casanova, 32), Llibreria Finestres ( Diputació, 249), Fahrenheit (la Verge, 10) o Espai Llavors ( Llobregat, 66).

També es van crear espais culturals de fusió com la d’ El Culturista i la llibreria Sendak –cooperativa especialitzada en literatura infantil i juvenil–, que va donar com a resultat l’ Espai Culturista Sendak, al barri del Camp d’en Grassot. Els baixos d’una típica caseta de Gràcia. I l’última novetat, La Insòlita, a La Llacuna, que obre l’1 de setembre.

Aquest negre mes d’agost Madrid està recuperant múscul. Lata Peinada –la germana de la seva homònima barcelonina–, Mary Read –un espai LGTBQ+ transfeminista– o La Mistral –amb referència a la xilena Gabriela Mistral– són bons exemples d’això.

Andrea Stefanoni –qui va ser al capdavant de l’ Ateneu Grand Splendid a Buenos Aires– va decidir per motius personals agafar cinc maletes i la seva gossa, sortir de l’Argentina després de vint anys i plantar-se a Madrid per muntar La Mistral. Els seus dos socis – Julián de Dios i Carla d’Elia– s’hi van quedar.

Fa tot just una setmana que La Mistral ha obert les portes a Travesía del Arenal, 2 –“a una quadra de la Puerta del Sol”– i el barri ja l’hi ha agraït. “Madrid m’ho ha posat molt fàcil. Hi ha bona sintonia, acollida del sector i boniques persones que s’han acostat per felici­tar-nos”.

Els apassiona la poesia, creen objectes de disseny i obriran un cafè allà mateix. “Una llibreria ja no pot ser només un punt de venda. Cal afegir-hi el barri, sense defraudar”.

“Amb la pandèmia vam prendre consciència que tot es podia acabar d’un dia per l’altre. Tot se’n podia anar en orris. Fins i tot la bona vida dels països del primer món. Per això la gent va anar a buscar llibres, una explosió!”, recorda Stefanoni. “No hauríem d’oblidar-nos d’aquell moment”, conclou aquesta dona infatigable que assegura que ha entès, a la fi, després d’haver-se allunyat dels seus, aquell poema de Cristina Peri Rossi: “partir és partir-te en dos”.

Recomana la lectura de l’últim de la Nobel Louise Glück a editorial Visor, “una meravella”, mentre insta els joves a continuar lluitant: “això d’aguantar és molt argentí, els nostres avis immigrants ens van passar la cultura de la feina, continuar endavant amb res...”

Sofía Balbuena, una de les ànimes de Lata Peinada, llibreria especialitzada en literatura llatinoamericana, va començar amb el seu equip a la ciutat de Barcelona. L’abril del 2019 va obrir la seu al Barri Gòtic; el novembre del 2020 van instal·lar una altra sucursal, la germana de la barcelonina, al madrileny barri de Malasaña (carrer Apodaca, 6).

“A l’inici de la pandèmia encara no havíem fet ni un any oberts a Barcelona”, explica Paula Vázquez, escriptora i una altra de les propietàries de Lata Peinada. El tancament total dels primers mesos els va donar dues coses fonamentals: “comprovar que s’havia format una comunitat de lectors entorn de Lata Peinada –des de l’inici es van llançar a les compres en línia– i, després, moments d’incertesa, tristesa, neguit, però també el temps necessari per pensar en profunditat i prendre decisions apostant pel futur".

“Creiem que la pandèmia va significar una revaloració del barri, del comerç de proximitat –afirma–, va aguditzar el sentiment de comunitat, un anhel de trobar-se amb els altres, de crear xarxes, de sentir que els altres han de ser alguna cosa més que una amenaça per a la meva salut”.

Tot això defineix les llibreries de barri, conclou la Paula. “Al contrari del que es pensa, nosaltres creiem que la lectura és una activitat col·lectiva; que pot crear vincles d’amistat molt i molt profunds, i des d’aquest punt de partida treballem com a llibreters vocacionals”.

A l’obertura de Lata Peinada els van dir “valents” i incauts. “Va valer la pena. Sumar una sucursal enmig de la pandèmia va ser un risc, però també una oportunitat d’arribar a Madrid, gran ciutat per a la literatura hispanoamericana i on se’ns ha rebut fantàsticament”.

Aquest any faran a Madrid activitats del seu Festival anual (15 i 16 d’octubre) i això suposa un pas més per consolidar un projecte que, en definitiva, és “la difusió dels escrits que no acostumen a arribar a Espanya i de les editorials independents llatinoamericanes”.

Els argentins són especialment hàbils a “tornar a començar”? “Crec que certa precarietat pròpia de la vida a Llatinoamèrica t’ofereix eines per viure o intentar viure malgrat tot. En el cas particular de l’Argentina, els qui vam portar endavant el projecte tenim menys de 40 anys i ja hem viscut –com a mínim!– tres greus crisis econòmiques, hiperinflació, estagflació i moltes devaluacions”.

Tenen ben après, afegeix, que l’organització col·lectiva davant circumstàncies adverses ajuda. “L’experiència de continuar endavant, tornar a començar, buscar nous camins, continuar-ho intentant”.