Setmana llarga la que ens espera els pròxims dies als aficionats, i espero que a la resta de la ciutadania. El país es fa caminant, però també llegint, i el català i la cultura són prou importants per deixar-los en mans dels avatars o dels polítics. El català és cosa de tots i la literatura és la seva màxima expressió. Ho demostra la musculatura que exhibeixen autors i editors en un dels millors moments de la nostra història, però que té reptes com són la implicació del teixit social, l’analfabetisme funcional i les sirenes, que en forma de tecnologia ens poden enganyar més que a Ulisses.
Aquí, al Moll de la Fusta, custodiats per l’àngel Salvat-Papasseit ben a prop de l’entrada del nou recinte de la Setmana, la presència del mar m’evoca la figura del retorn de l’heroi grec, en aquest cas mentre sento parlar de les diferents vides de Jordi Cussà als seus editors i amics. Assisteixo, abans de la inauguració oficial, a un acte en memòria del malaguanyat Cussà, poeta, dramaturg, traductor i narrador beatnik d’unes novel·les que combinen passió i vivència, entenedores i ben escrites. Hi participen alguns dels seus editors, com ara Jordi Puig, Jaume Huch i Ignasi Pàmies, el dibuixant Jaume Capdevila Kap i l’escriptor Mathew Tree, moderats per Anna Guitart, que va haver d’actuar com a speaker als peus de l’escenari perquè les mesures de seguretat només permeten cinc persones a sobre. Fa goig perquè, malgrat la pluja, l’auditori és ple.
La majoria dels ponents opten per la queixa contra el sistema literari, cosa que contrasta amb l’últim període de l’escriptor, que va tenir un visualització notable. S’estava morint, però. Jaume Huch, editor de L’Albí des de fa 35 anys i amic de Cussà des de quan representaven els Pastorets, va reivindicar la figura de l’escriptor com a dramaturg, exposant la paradoxa d’haver editat únicament una obra de teatre entre els disset llibres publicats. També va recordar la quantitat de material inèdit que resta d’un escriptor que era un grafòman. Huch va recuperar un text de l’última intervenció de Cussà en la Setmana, quan no va poder assistir-hi a causa de la malaltia que el corcava. Esmentava Anna Casassas, que, precisament el 2016, va rebre el premi Trajectòria: “Ni Jordi Cussà ni els Cavalls salvatges no parlarien amb la veu que parlen si no fos per les traduccions històriques o recents, des d’Homer i Shakespeare –els dos ídols del Jordi– fins a les lletres de Bob Dylan i Syd Barrett, fonamentals no sols en la concepció d’aquesta novel·la, sinó en les experiències vives que el van fomentar.”
La seva vida més fosca va ser el tema de les dues obres més populars, Cavalls salvatges (Columna, i després L’Albí, i Pagès en l’adaptació al còmic de Kap) i Formentera lady (Labreu). Narren l’experiència al límit com a ionqui i camell, tot i que, com van precisar, no li agradava ser definit com a “ionqui escriptor” sinó com “un escriptor que va ser ionqui”. En aquest sentit, Ignasi Pàmies va remarcar que Cussà no volia que l’encasellessin, sinó que el reconeguessin com a escriptor. Pàmies va incidir en el fet que, quan va traduir de l’alemany el gran Jörg Fauser, el referent de llengua van ser les dues novel·les de Cussà. Jordi Puig, editor de l’última novel·la de Cussà en vida, El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra), va anunciar la publicació l’any que ve d’un inèdit. El seu amic Matthew Tree va ampliar la visió a altres parts de l’obra de Cussà, com ara una trilogia sobre una nissaga d’Empúries, els contes, una altra nissaga de Badalona i una novel·la sobre el trobador delinqüent Guillem de Berguedà.
David Castillo
