Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou és el títol d’un llibre que vol “posar seny” a la qüestió de les dones i la llengua. Editat per Carme Junyent i publicat per Eumo Editorial, és un recull de setanta articles escrits per setanta dones vinculades professionalment amb la llengua. De filòlogues a professores, passant per assessores lingüístiques i traductores, el llibre parla de molts aspectes relacionats amb l’anomenat llenguatge inclusiu. 

Quan se’n va publicar la coberta, a les xarxes socials hi va haver rebombori perquè es va assumir que el llibre era una ofensiva contra aquesta mena de llenguatge. “En aquell moment se suposava que totes anaven en el mateix sentit i ara que es veu que no les crítiques són per això”, diu Junyent, que explica que va pensar a fer aquest llibre per demostrar que hi havia més gent que podia parlar de llengua i gènere, a part d’ella.

D’entrada, el llibre havia de ser diferent. Junyent explica que volia centrar-lo més en l’anàlisi del discurs (les dones, quan també hi ha homes, parlen més o menys? Què diuen? Quanta estona duren les seves intervencions?): “Fa quaranta anys que parlem de nens i nenes, però no ens preocupem de qui escoltem o de qui parla més.” També volia que més dones de les administracions públiques en donessin la seva visió. Però va rebre moltes negatives, tant per càrrega de feina, com per “por” de dir allò que pensen, sobretot de treballadores públiques. Diu que això és una de les coses que més l’entristeix, perquè és una nova manera de censurar.

Per ella, el desgavell lingüístic actual sorgeix d’una falsa assumpció i de la creació artificial del llenguatge inclusiu –assumit per les institucions: “El català, com algunes llengües, classifica els substantius en dos gèneres que algú va tenir la mala pensada d’anomenar masculí i femení i per això encara discutim d’aquestes coses. Però això no ha de tenir cap transcendència en la igualtat entre homes i dones perquè no hi té res a veure.”

A més, com diuen molts articles del llibre, el debat se centra molt en la forma, però de vegades passem per alt el contingut. Per exemple, en el seu article, la filòloga Neus Nogué Serrano apunta que parlar de “Rajoy i Soraya” és sexista, i no afecta la gramàtica. I afegeix: “Desdoblar ‘homes i dones’, ‘nens i nenes’, ‘els treballadors i les treballadores’, ‘els i les joves’… i no desdoblar ‘els empresaris’, ‘els banquers’, ‘els inspectors d’Hisenda’… indica que no parlem d’un fenomen estrictament gramatical.”

El llibre comença mirant de fer una fotografia de la situació. “Tot va començar el 1975, quan Robin Lakoff va publicar Language and Woman’s Place, considerada l’obra que inaugura la recerca feminista sobre la relació entre llengua i gènere. Les investigacions d’aquell temps arriben a conclusions semblants: existeixen una sèrie d’usos lingüístics que col·laboren a la marginalització de les dones en la societat”, escriu Raquel Casasnoves Ferrer, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.

“L’origen del llenguatge inclusiu és plural i s’arriba a la conclusió que s’han de visibilitzar les dones en el discurs, que fins aquell moment s’havien obviat o inclòs dins el masculí genèric”, explica la sociolingüista Montserrat Sendra i Rovira. Sobre el gènere gramatical i el gènere de les persones, Montserrat Cortés-Colomé diu quin va ser el pecat original: “Protàgores va cometre l’error d’assignar ‘masculí’ i ‘femení’ a les marques de gènere gramatical. Actualment s’ha comès un altre error, utilitzar el terme ‘gènere’ per referir l’experiència subjectiva de sentir-se home o dona.” Sendra hi afegeix: “Si es diguessin ‘gènere A’ i ‘gènere B’, hi hauria un altre debat. Hi ha llengües que tenen més gèneres i en tenen un de neutre i no implica que la societat sigui més igualitària.”

Ara, per la lingüista Míriam Martín Lloret, aquesta assumpció errònia ara és molt difícil de desfer: “És el moment de debatre i de tenir una mirada oberta perquè el conflicte no desapareixerà. Ens agradi o no, tradicionalment s’ha associat el gènere gramatical amb el sexe i no hi ha marxa enrere.” I Raquel Craviotto i Arnau, també lingüista, hi afegeix, al seu article: “Malgrat que de cap manera es pot inferir que la gramàtica sigui excloent per se, el cert és que quan es correlacionen gènere i sexe sovint l’ús del masculí genèric és percebut com a excloent, encara que no faci referència a cap individu concret.”

Com que l’administració ha assimilat algunes d’aquestes formes, al llibre es parla de la “revolució institucional” del llenguatge inclusiu. “Si el moviment feia èmfasi en el trencament de la norma per generar canvis en la consciència, què passa quan el trencament de la norma esdevé norma?”, es demana Sendra. “Normalment, els parlants comencen a fer servir formes espontàniament, es fa un canvi de baix a dalt. Quan aquest ús es consolida, arriba a la normativa. Aquí, ens hem saltat passos”, explica.

“Les llengües evolucionen, sens dubte. Però els canvis que arrelen són els endògens i naturals, i els intents de dirigir aquesta evolució no solen tenir gaire èxit”, escriu Elisenda Bernal. Maria Lacueva Lorenz, filòloga i doctora en didàctica de la llengua, pensa que si de debò el canvi s’estén socialment, s’acabarà incorporant: “Si socialment les comunitats que tenen aquest debat són prou madures per incloure aquest llenguatge, arribarà un moment que les acadèmies ho hauran d’acceptar. La llengua funciona de baix cap a dalt.”

Sobre el començament d’aquest llenguatge a les institucions catalanes, Margarida Sanjaume Navarro, filòloga i ex-cap del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, explica que, al principi dels anys noranta, la UNESCO va publicar unes recomanacions per a un ús no sexista del llenguatge, que va anar molt lligada amb l’arribada al govern de la primera consellera i la primera proposta de llei en què es feminitzava el seu càrrec. Els serveis lingüístics van fer una proposta que es basava en un recurs que ja existia a la llengua catalana: el desdoblament. “Els primers criteris van ser bastant agosarats; tant, que feien illegibles els texts. Van durar molt poc perquè implicaven una illegibilitat que ni anava enlloc, ni evitava el possible sexisme”, explica. El masclisme, evidentment, no va desaparèixer amb l’ús dels desdoblaments, però era útil: “Això del llenguatge era molt llaminer perquè semblava una arma molt eficaç i, de fet, ens ho vam agafar així, com una eina de visibilització.” Amb tot, els criteris es van anar modulant perquè els texts fossin llegibles.

“La proposta de la lingüística feminista és de fer servir el llenguatge inclusiu en alguns contexts”, explica Lacueva. En la mateixa línia, Sanjaume ho valora com a eina, però critica que es faci obligatòria: “S’ha de ser respectuós amb les lluites pels drets humans. Però que no intentin fer-ho norma, perquè això no va així, no es pot canviar el sistema gramatical d’aquesta manera.” Maria Sabaté-Dalmau escriu: “El llenguatge inclusiu es gesta a les altes esferes universitàries, amb òrgans de govern masculinitzats que dicten polítiques quant a gènere usant discursos de ‘justícia’ políticament correcta, abanderant-se de la igualtat amb manuals d’inclusió presentats com a dogma.” I afegeix aquesta reflexió: “Ens trobem debatent-nos sobre com hem de parlar en clau de gènere, si comprant el llenguatge institucional que no combat les arrels del patriarcat, o si engegant-lo i fent-nos nosaltres la revolució feminista, apoderant-nos i amb un llenguatge inclusiu propi.”

Molts articles del llibre parlen dels desdoblaments, i un dels àmbits en què més s’han aplicat és l’educació. La professora Alba Granell lamenta que no s’hagi tingut en compte l’oralitat: “Per què s’insisteix tant en la llengua escrita i tan poc en la llengua oral, que és la protagonista de les aules?” I afegeix: “Una opció més enllà del masculí plural seria il·lògica i del tot insostenible tenint en compte el ritme trepidant d’una classe. Qui ha trepitjat una aula sap que una hora lectiva passa volant i que cada minut és or. […] Coeducar vol dir modificar les estructures de la llengua? Diria que no, perquè volent assolir la igualtat generem diferències innecessàries.”

L’assessora lingüística Ana Alarcia ho rebla així: “Segur que un dia parlar en femení i fer el desdoblament de gènere va ser una transgressió de la norma que cercava d’agitar consciències i causar un canvi, però aquest propòsit es va perdre el dia que les institucions hi van veure una finestra perfecta per construir un discurs que maquilla la realitat mentre els homes ho continuen monopolitzant tot.”

“En aquestes esferes, les qüestions lingüístiques de gènere s’han convertit en una excusa que s’esgrimeix com a prova que s’hi fa alguna cosa, en un escut que protegeix l’status quo“, escriu Alba Milà sobre els cercles adults, en contraposició a la literatura infantil, en què comenta que ha arribat un punt en què no importa ni tan sols el sexe dels protagonistes.

Molts articles fan referència al llenguatge inclusiu com a cortina de fum, com a manera de tapar que, en realitat, no es fa res per a la igualtat. “És molt més fàcil fer una llei feminitzada que no pas entrar al fons de la qüestió, que és molt més complicat, molt més difícil i requereix més temps”, diu Sanjaume. “Els polítics, incapaços d’afrontar els problemes reals d’igualtat utilitzen aquesta estratègia per fer veure que fan coses, però només manipulen la llengua”, diu Martín Lloret.

“El problema real no és tant la llengua i les seves possibilitats sinó més aviat l’ús que en fem”, escriu la lingüista Mariona Sabaté-Carrové. Un exemple que posa la sociolingüista i correctora Anna Tudela: “Un text en què es feien servir els desdoblaments i, per tant, qui l’havia escrit ho havia fet amb llenguatge inclusiu per assegurar que les dones hi apareguessin representades. […] Els exemples seleccionats eren cinc homes, un col·lectiu i zero dones.”

Estrella Montolio Duran també en parla: “La reconeguda invisibilització de les dones, encara ara en les nostres societats, té un correlat en l’ús del llenguatge […]. La invisibilització femenina té un reflex evident en com es desenvolupen bona part dels intercanvis comunicatius entre homes i dones als espais públics, on la veu de les dones sovint és també silenciada.”

Un dels arguments principals per a refusar l’ús del llenguatge inclusiu com a norma és que origina texts confusos i porta a incoherències i, fins i tot, a l’exclusió. “El desdoblament no és la solució perquè enfarfega els texts i en dificulta la comprensió lectora. Una cosa és desdoblar en la salutació d’un correu o desdoblar en textos esquemàtics i una altra és fer-ho en texts llargs. En un text llarg, és inviable desdoblar contínuament noms, adjectius, articles, concordances de pronoms…” diu Martín Lloret.

De fet, el llibre és ple d’exemples que il·lustren que un ús automàtic dels desdoblaments enfarfega el text i s’acaba dient allò que no es vol dir o no es diu la cosa volguda. Per exemple, es pot acabar fent traduccions imprecises o, senzillament, incorrectes, com explica Marta Marfany: “Examen de traducció de l’espanyol al català […] ‘Los chicos salen si saber nada de inglés y aún menos de ciencias.’ Traducció d’una alumna: ‘Els nois i les noies surten sense saber gens d’anglès i encara menys de ciències.’ […] De casos com aquest, cada vegada n’hi ha més.”

“Vaig rebre un correu que deia: ‘Benvolgudes professores, les enviem aquest correu…’, aquí ja m’entra el dubte de si aquest ‘les’, que hauria de ser ‘els’ perquè és un complement indirecte, és per voler-ho posar tot en femení o per influència del castellà: jo apostaria per la primera opció”, explica Laia Cutillas i Alberich, lingüista. Al final de l’article, rebla: “L’anomenat ‘llenguatge no sexista’ el que fa és, precisament, sexualitzar el llenguatge, fent que el gènere gramatical de les paraules hagi de coincidir, sí o sí, amb el sexe de les persones a qui es refereixen. I el pitjor és que ens fan creure que, si no desdobles, és que no visibilitzes les dones. Deixeu-me dir una cosa: no vull que em visibilitzin, vull ser-hi.”

El desdoblament perpetua el binarisme i hi ha qui no és ni dona ni home. “Ara se’n parla molt perquè ha arribat a les institucions, però fa temps que les persones no binàries ho fan servir. No crec que sigui el moment d’imposar a ningú com ha de parlar si no se sent inclòs dins del binarisme. De moment, els lingüistes hem de deixar que aquest ús flueixi i adoptar la postura d’observadors, i no de prescriptors de la llengua”, diu Martín Lloret.

“Per què no podem modificar el llenguatge i intentar trobar maneres d’expressar-nos més inclusives? Evidentment que l’hàbit no fa el monjo i que la discriminació masclista o contra el col·lectiu LGBT (en el qual s’inclouen les persones no binàries) ha d’anar molt més enllà de la manera de parlar, però és que una cosa no treu l’altra. Al capdavall, la llengua ni s’engendra als diccionaris ni la pareix la comunitat de lingüistes, sinó que la fa la gent al carrer, a casa, en el dia a dia”, escriu Renée Pera Ros.

Així, la societat potser va un pas endavant de la llengua, i encara falta trobar l’equilibri: “Hem de trobar una fórmula perquè les persones no binàries se sentin representades, però potser no és la que s’ha trobat ara. Volem tenir molta pressa i tenir una alternativa i fer-ho servir de seguida. També cal que els membres del col·lectiu puguin explicar què volen i què prefereixen. No hi ha una solució màgica que tinguem demà i cal esperar a veure com evoluciona la llengua”, diu Sendra.

Finalment, al llibre també es reflexiona força si la llengua canvia la societat o la cosa va al revés. “La llengua sola evidentment no pot fer res, però quan es fan canvis socials i hi ha canvis en curs respecte de la visibilització de les persones no binàries i l’allau de terminologia feminista, una cosa pot acompanyar l’altra. Si no van en paral·lel, es crea un desequilibri incòmode i innecessari”, diu Lacueva.

Sendra considera que la relació és recíproca, però que, evidentment, és molt més fàcil d’incorporar lèxic que no pas canviar l’estructura lingüística. Tant el feminisme com altres moviments socials han canviat i incorporat terminologia com a eina per a les seves lluites que, al final, ha servit per a incorporar aquesta perspectiva en la societat: passar de “violència domèstica” a “violència masclista”, parlar de “persones amb diversitat funcional”, etc.

Ara, la professora de llengua i literatura hebrees de la Universitat de Barcelona Ana María Bejarano explica al seu article que, com que en hebreu no hi ha formes per a “vós” o “vostè” però sí que hi ha un “tu” masculí i un de femení, dues investigadores van fer un estudi sobre com influïa en el receptor del missatge l’ús d’una forma o una altra. Van fer un experiment en un examen de matemàtiques, en què van posar els enunciats en femení i van analitzar com influïa en els resultats dels estudiants: “El resultat va ser demolidor: quan el rebien en femení, les qualificacions de les dones milloraven d’un 30% i les dels homes empitjoraven, encara que no tant. El resultat de l’estudi mostrava el gran poder que pot tenir la llengua a l’hora de reduir l’escletxa de gènere i el paper tan significatiu que té a l’hora de perpetuar la realitat no igualitària entre homes i dones.”

Però, ara per ara, segons Maria Rodríguez Mariné: “La llàstima és que, partint d’un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarn i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que es canvia alguna cosa quan en el fons no canvia res. L’únic que hem aconseguit és que la idea que fer servir el masculí genèric és ‘masclista’ i ‘perjudica les dones’ vagi fent forat.”