El premi Nobel de literatura distingeix el tanzà Abdulrazak Gurnah, narrador del postcolonialisme, nascut a Zanzíbar el 1948
Se’l premia “per la penetració intransigent i compassiva en els efectes del colonialisme”
El Nobel de literatura va distingir ahir el tanzà Abdulrazak Gurnah, narrador del postcolonialisme. Es tracta del cinquè autor africà a guanyar el guardó i un escriptor que no figurava en els pronòstics previs. Com cada any, els periodistes i les cases d’apostes s’entesten a repetir uns noms, com el del japonès Murakami, que mai aconseguiran el guardó de l’Acadèmia sueca. I menys encara publicant best-sellers en les editorials multinacionals. Segons el portaveu del jurat, a Gurnah se’l premia “per la seva penetració intransigent i compassiva en els efectes del colonialisme i el destí del refugiat en l’abisme entre cultures i continents”.
Sobre aquesta conjuntura, Gurnah ha assenyalat que “aquest fenomen, que afecta particularment els africans que viatgen a Europa, és relativament nou, però per als europeus que flueixen cap al món no és res de nou. Hem tingut segles d’aquestes incomprensions”. En declaracions recollides al web dels Nobel, l’escriptor ha remarcat que la dificultat d’Europa per entendre els desequilibris només es pot argumentar com una “mena d’avarícia, com si no hi hagués prou per a tothom”.
El premi a Gurnah s’emmarca en el canvi que l’Acadèmia Sueca ha aplicat després de la crisi del 2017 per un escàndol sexual i de filtracions que en va amenaçar la supervivència. A part de renovar-se per dins, els responsables han volgut eixamplar mires, sobretot en el domini aclaparador occidental: el 81% dels guanyadors són europeus o nord-americans. Per aquest motiu les especulacions d’aquest any apuntaven escriptors caribenys o africans, però Gurnah no apareixia en les travesses dels mitjans suecs ni en les de les cases d’apostes, que esmentaven el kenyà Ngugi Wa Thiong’o, la nigeriana Chimamanda Adichie, Maryse Condé (Guadalupe) i Jamaica Kincaid (Antigua), entre d’altres. La cultura africana és una de les assignatures pendents per la seva riquesa i varietat, exclosa perquè el domini aclaparador és dels nord-americans i del que les editorials compren i venen a Frankfurt. De fet, les tres novel·les publicades per Gurnah en castellà van passar inadvertides. Les dinàmiques editorials han convertit en opaques llengües de gran prestigi com l’italià o el rus, i ja no diem el català o el neerlandès.
Nascut a l’illa de Zanzíbar el 1948, Gurnah es va refugiar a Anglaterra a finals de la dècada de 1960 fugint de la persecució de ciutadans àrabs per part del règim sorgit després de la independència del domini colonial britànic. L’escriptor, minoritari però de gran prestigi, ha confessat que quan li van trucar els suecs va pensar que era una broma i va comprovar la notícia als mitjans del Nobel. Tot i que el suahili va ser la seva llengua materna, i el seu accés inicial a la literatura va ser a través de l’Alcorà, l’anglès es va convertir en la llengua literària, amb referents com Shakespeare i Naipaul, dins una carrera que va començar als 21 anys, encara que no es va plasmar en novel·les fins als anys vuitanta.
Segons el jurat, Abdulrazak Gurnah “trenca conscientment amb les convencions, donant un tomb a la perspectiva colonial per ressaltar la de les poblacions indígenes”. Hi ha també un intent per evitar la nostàlgia de l’Àfrica precolonial i, tot i que escriu des de l’exili, ho fa sobre el lloc d’origen. Per aquest motiu la memòria juga un paper central en les novel·les: “Els seus personatges itinerants es troben en un buit entre una vida que va ser i la vida emergent. És una situació indefinida, que mai podrà ser resolta.”
