Edicions 62 presenta ‘El mirall de la vida’, dietari entre el 1956 i el 2015 de l’influent professor i editor Joaquim Molas, a cura de Rosa Cabré i Maria Capdevila

Joa­quim Molas (1930-2015) és, mal­grat els con­tra­ris i les deser­ci­ons, un dels per­so­nat­ges lite­ra­ris més influ­ents de la segona mei­tat del segle XX. Orga­nit­za­dor i direc­tor d’infi­ni­tat de pro­jec­tes i col·lec­ci­ons que tots tenim a casa, Molas ha estat un home que ha dei­xat empremta. Al cos­tat del seu amic i inter­lo­cu­tor Josep Maria Cas­te­llet, van con­ver­tir Edi­ci­ons 62 en un aglu­ti­na­dor de la lite­ra­tura cata­lana moderna. Sense ser exa­ge­rats, la seva obra es podria com­pa­rar en la lite­ra­tura a la de Pom­peu Fabra en relació amb la llen­gua. Com va recor­dar Cabré, “abans d’ell, la lite­ra­tura cata­lana no estava homo­lo­gada com les altres lite­ra­tu­res”. Ara, gràcies als bons ofi­cis de la filòloga i dei­xe­ble Rosa Cabré i de Maria Cap­de­vila, vídua de Molas, apa­reix El mirall de la vida, die­tari entre el 1956 i el 2015, any del seu decés. Es tracta d’un docu­ment de pri­mer ordre: gai­rebé 1.000 pàgines, de les quals prop de 800 són inèdites, i que poden ser­vir tant per dis­cer­nir aspec­tes de la nos­tra lite­ra­tura de l’últim mig segle com per des­co­brir la bio­gra­fia d’un per­so­natge únic. Hi tro­ba­rem les seves dues pas­si­ons, per l’existència i per la lite­ra­tura. També, una radi­o­gra­fia de temps de can­vis i d’incer­te­ses. Amb el seu aspecte un xic esquerp, els comen­ta­ris càustics i el cigar­ret de pica­dura entre els lla­vis, Molas va mar­car un abans i un després. També la pos­si­bi­li­tat de tenir algú a qui cri­ti­car perquè ningú va ser capaç de fer tanta feina.

Cabré ini­cia el pròleg dient: “Al llarg de 60 anys, Molas no va aban­do­nar mai l’escrip­tura del die­tari. Amb més o menys dedi­cació i freqüència, hi va tre­ba­llar sem­pre. Tal com l’hem tro­bat, el die­tari comença el 1956, però sabem que va començar molt abans. No podem pre­ci­sar en quin moment exacte, perquè els frag­ments ini­ci­als, com molts d’altres, van ser des­truïts per una causa deter­mi­nada. Ara, només ens podem fiar de la seva paraula i ell asse­gura que el va començar un cop aca­bada la car­rera uni­ver­sitària, cap al 1953, quan, amb Antoni Comas i Fran­cesc Noy, era aju­dant de la càtedra del pro­fes­sor Martí de Riquer, a la Facul­tat de Filo­lo­gia de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, i col·labo­rava en la tra­ducció i con­fecció del Dic­ci­o­na­rio lite­ra­rio Bom­pi­ani (1959), que diri­gia el Dr. Riquer, a l’edi­to­rial Mon­ta­ner i Simón. Aquí Molas va coin­ci­dir amb els escrip­tors Joan Oli­ver i Pere Cal­ders, que havien tor­nat de l’exili, i també amb el novel·lista Sebastià Juan Arbó i el també filòleg Sergi Beser, entre d’altres. Tots ells, mal­grat tre­ba­llar lla­vors per a una edi­to­rial cas­te­llana i venir de tra­jectòries molt diver­ses, van con­tri­buir a dina­mit­zar la represa de la lite­ra­tura en català.” En les entra­des, sovint breus, que Cabré i Cap­de­vila van res­ca­tar de car­pe­tes, qua­derns i agen­des, sovint redac­ta­des amb lle­tra quasi de metge, notes al marge i esbor­ra­ments, Molas hi pot ano­tar obser­va­ci­ons, que poden ser con­tra­dictòries, però reve­la­do­res. Cabré en va des­ta­car algu­nes que cri­den l’atenció. Per exem­ple, res­cata una con­versa amb Sal­va­dor Espriu, que li va reconèixer que “fer poe­sia és morir-se” i que a Cata­lu­nya només havien sen­tit la “veri­ta­ble poe­sia” Ver­da­guer, Mara­gall, Gue­rau de Liost, Sal­vat-Papas­seit i Ros­selló-Pòrcel, no pas Riba ni Foix. De Foix, explica com li va con­fes­sar que de jove va haver de ven­dre’s el cotxe perquè, quan conduïa de nit, tenia “al·luci­na­ci­ons”, o, ja el 1992, anota que Maria Aurèlia Cap­many i Mont­ser­rat Roig “omplen les sales de con­ferències no perquè siguin bones o males escrip­to­res, sinó perquè estan mor­tes i, sobre­tot, perquè hi arros­se­guen les femi­nis­tes o les para­fe­mi­nis­tes. Com abans, en temps de Franco o de la Tran­sició, els polítics”.

Molas no es va opo­sar al fet que es publi­ques­sin els escrits, tot i que ell només ho va fer par­ci­al­ment. La cita del començament és prou explícita: “La vida: un riu amb sal­tants i cor­rents impre­vis­tos, ple d’arbus­tos arros­se­gats de lluny i cadàvers de gats o de rates amb resi­dus oli­o­sos de fàbrica, incon­tro­la­ble en la seva força i la seva brutícia. Una massa tèrbola que s’escapa de les mans de la reflexió i, doncs, del domini de qui el sofreix. En gene­ral, el pas de riu és més ràpid que el de la reflexió, que acu­mula, a vega­des, mesos i anys de retard. Per això aquest die­tari no té dates. Avui, el dia que sigui, prenc consciència del gos mort o del sal­tant de fa dos, sis, deu anys i l’escric. I el poso hones­ta­ment en el lloc que li per­tany: fa dos, sis, deu anys!”