''Havies de vigilar molt amb el que explicaves al pare: si tenies una bona història, era probable que acabés en algun dels seus llibres", diu Maria Candel. La filla gran de l'autor va aprendre aviat aquesta lliçó. Abans que nasqués, Francesc Candel havia tingut problemes amb alguns veïns del barri de la Marina a causa de la seva segona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre, publicada el 1957. "Molts dels personatges estaven inspirats en veïns del barri, però ell hi donava una forma literària –recorda–. Poc després de publicar el llibre li va regalar a un amic, que va reconèixer de seguida alguns dels protagonistes, i la novel·la va acabar a les mans del propietari d'un bar que va anar explicant a tothom en quins llocs sortien".
Els personatges es van acabar revoltant contra el seu autor, que fins i tot va patir un intent de linxament per part d'alguns veïns. Calia alguna cosa més, però, per frenar Candel, que es va atrevir a explicar l'experiència en una novel·la posterior, ¡Dios, la que se armó!, publicada el 1964, el mateix any que Els altres catalans es convertia en el llibre més venut de Sant Jordi i col·locava 30.000 exemplars en menys d'un mes. "Amb la seva literatura, el pare volia deixar constància del paisatge, de la gent i de les seves converses. La forma de menjar, els costums i els trets dialectals: tot podia acabar en una novel·la –diu Maria Candel–. També l'apassionava explicar els oficis: hi apareixien sabaters, tramviaires i alguns dels treballadors de la Seat, empresa que va marcar el barri".
Organitzada al voltant de l'actual passeig de la Zona Franca, la Marina de Sants havia sigut un espai sobretot agrícola fins que, a principi del segle XX, la indústria, el port i els diversos nuclis urbans que l'integraven van començar a créixer. Una hipotètica ruta Candel passaria per Can Tunis, el Polvorí, Can Clos, la Marina de Port i Ferrocarrils Catalans, algunes de les barriades que van aparèixer, sempre amb noms canviats, a la literatura de Candel. De les barraques de la falda de Montjuïc va passar a viure a les anomenades Cases Barates de Can Tunis. Més endavant, el pare del futur escriptor, convertit en el sagristà de la parròquia de la Mare de Déu de Port, va aconseguir que la família pogués viure en un pis que formava part del mateix conjunt arquitectònic. "Mai no es va voler moure de la Marina, era el seu lloc", diu la filla. Després dels vuit anys que van passar al pis que la família ara vol museïtzar –entre el 1962 i el 1970–, els Candel van traslladar-se al carrer Foneria, en un pis proper a la Zona Franca.
Un dels autors coetanis de Candel, Josep Maria Espinàs, qualificava la seva literatura de "senzilla, precisa i tranquil·la". Ignasi Riera li va dedicar la biografia Candel, Paco o Francesc (Xarxa Cultural, 1988), en què elogiava el seu realisme meticulós. "En el microcosmos que descrivia hi havia tot un altre cosmos", diu la filla de l'escriptor, que recorda que entre les seves grans influències que tenia hi havia Pío Baroja, Ernest Hemingway, Josep Pla i Anton Txékhov. "Encara que escrigués sobretot en castellà, el pare es considerava un autor català, perquè tenia una gran relació amb la literatura catalana i la majoria dels llibres passaven aquí –diu Maria Candel–. Sempre va posar les classes populars al centre de tot el que escrivia. Encara que alguns veïns pensessin que mostrava les seves misèries, ho feia amb tendresa i realçant també la solidaritat i la grandesa que portaven a dins".
