Per celebrar l'efemèride, recuperem aquesta entrevista que li va fer Àlex Milian quan Pessarrodona va ser reconeguda amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 2019, tot just ara fa dos anys. 

Marta Pessarrodona espera a la terrassa d’una cafeteria, al davant de l’estació de Valldoreix dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). Acompanyada per la seva gosseta Queta, respon l’enèsima entrevista d’una setmana atrafegada en què ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en un acte al Palau de la Música Catalana.

Sí, sens dubte. Sense els Ferrocarrils Catalans jo, probablement, no hauria nascut a Terrassa. Ni el meu pare ni la meva mare eren de Terrassa, tot i que la meva mare ja hi vivia. Però hauria estat més lògic Barcelona que Terrassa. Suposo que al meu pare no li agradava la gran ciutat.

Ui, no. El meu pare va néixer a un llogaret —ni tan sols poble, llogaret— del costat de Solsona. De família de ramaders. Era el petit. I la meva mare era de Sant Vicenç de Castellet per una circumstància: la germana de la meva àvia era comare i l’àvia anava a parir a casa de la germana. Però no soc d’una família de Terrassa.

Sí, però als 13 anys ja estudiava a Barcelona. Anava i venia cada dia. Quan vaig venir a viure a Valldoreix, [l’arquitecte] Federico Correa em va dir: “Però si faràs el que has fet tota la vida. Anar amunt i avall”. Una altra prova de la influència de les infraestructures: jo vaig venir aquí a viure el juliol de 1999. Si no haguessin existit els túnels [de Collserola] no hauria vingut, perquè en aquell moment anava molt al teatre a la nit i el túnel t’ho facilita molt. Per l’Arrabassada o per la carretera de Vallvidrera pots trobar-te unes boires a la nit espantoses.

Sí, sí.

Molt petita... La Rodoreda té una anècdota molt bona. Crec que ho va dir en una entrevista, molt bona, que li va fer Mercè Vilaret. Explicava que quan era petita vivia al casalot aquell del carrer Balmes i sempre hi havia reparacions a fer. Quan hi havia paletes a casa, ella escoltava el que deien i ho escrivia. “I el dia que no escrivia —deia ella— ja pensava que ja no era escriptora”. A mi això no em va agafar. Però sempre ho vaig tenir clar. Només vaig tenir una tonta vacil·lació quan em van treure les amígdales. Me les van treure a casa del Roig i Raventós, que era un novel·lista, per cert...

Sí, un metge molt bo. Doncs allà hi havia una infermera molt bona i molt atenta, i durant dos o tres dies vaig voler ser infermera, que és una feina per a la qual no estic dotada: veig sang i em marejo. Sempre vaig dir que seria escriptora.

—Sé que vaig anar a col·legi als tres anys i ja llegia. Això que fan ara amb les criatures que fins als set anys no els deixen llegir, ho trobo un horror. Però bé...

Sí, és clar. Però hi vaig viure sense viure, perquè jo tenia claríssim que cadascú havia de tenir la seva cambra pròpia i, per tant, jo vaig passar de casa dels meus pares a tenir pis a Barcelona. No m’hi vaig instal·lar, a Sant Cugat, totalment.

Sempre ho diuen però no ho crec. Segur que hi ha alguna influència, naturalment, però jo crec que estic més influïda pel Jaime Gil de Biedma que pel mateix Gabriel. Però bé... Es diu i jo encantada que es digui. No és que em molesti, però no la veig tant... Una mateixa, és difícil dir quines influències són més fortes. També em pregunten moltes vegades si m’ha influït la Sylvia Plath. Espero que sí, perquè és una ruptura, per a una dona, la poesia de Sylvia Plath. Jo la vaig llegir a finals dels seixanta, ja.

És el final d’un poema del meu últim llibre de poesia, Variacions profanes.

La poesia és el que més m’interessa. I ja em van dir que constaria per davant de tot que soc poeta. Si m’haguessin dit que primer se’m donava com a assagista o una altra cosa, jo hauria dit que no, que no volia el premi.

Sí, i a les biografies i a la literatura memorialística. Per cert, ara ha sortit la segona edició, que és la bona, del França 1939. La cultura catalana exiliada, perquè ja no en quedaven exemplars. I hi ha, per fi, índex onomàstic, perquè a la primera edició em vaig endur una enrabiada increïble perquè ho vaig dir trenta vegades: “Sobretot hi ha d’haver índex onomàstic; si voleu el faig a casa o vinc a l’editorial a fer-lo...”. “No, no, hi serà, hi serà”. Rebo el llibre i no hi era! Les úniques crítiques que va tenir el llibre: “Hi falta l’índex onomàstic”. Ara ho han fet bé.

Molt bona. La Montse era una amiga. Ara, en una trilogia que em publicaran a Nova York en format trilingüe, perquè ja tenia versió catalana i castellana, i ara es publicarà en anglès, hi sortirà un text dedicat a la Montserrat Roig. Vam tenir molt bona relació i encara l’enyoro ara.

La generació dels setanta, que és la meva, ens coneixíem tots. Una mica és el que deia el Josep Maria Ainaud de Lasarte: hi va haver una època que hi havia un concert català i hi anaves; una obra de teatre en català, hi anaves; un concert de la Nova Cançó, hi anaves. I ens hi trobàvem tots. El primer que jo vaig fer va ser la lletra d’una cançó. Es deia ‘Els esnobs’, la cantava la Guillermina Motta i va tenir molt èxit.

Segurament... I érem menys.

Sí, sens dubte.

Amb algunes... i amb alguns. L’Andreu Gomila té 40 anys i és molt amic meu. I l’Àngels Gregori en té 34. Amb algunes i alguns, però no amb tots. A banda, jo mai he sentit fascinació per la joventut. Sempre m’ha agradat la gent més gran. El que passa és que ara més grans que jo gairebé no en queden. N’han desaparegut molts.

Sí. En vaig fer cinc de llibres de Retrats, amb la part gràfica de la Pilar Aymerich. Tot va començar amb la mort de la Montse Roig. Però al començament no havia de ser un llibre. La Montse va morir el 10 de novembre de 1991. I el 1992, a la Primavera Fotogràfica, van convidar Pilar Aymerich, que era amiga de la Montse des que tenien 13 anys a fer una exposició. I va decidir dedicar-l’hi a la Montserrat Roig. Tenia molt material perquè l’havia acompanyat a Cuba i a molts llocs, per Triunfo, per Serra d’Or. Fins i tot de quan la Montse estava embarassada. Van fer l’exposició i, quan la va veure la Joaquima Alemany, directora de l’Institut Català de la Dona, va decidir que allò s’havia de transformar en un llibre. Em van demanar “un textet”, però em vaig anar entusiasmant amb la idea i els peus són textos més llargs, hi ha una cronologia, una bibliografia, etc. Allò va tenir tant d’èxit que van decidir fer-ne un altre de la Maria Aurèlia Capmany. Totes dues, Roig i Capmany, s’havien mort amb diferència de dies. La Montse encara va poder escriure un text sobre la Maria Aurèlia per l’Avui. Em sembla que es deia “Ens havíem barallat tant”... Era molt fàcil barallar-se amb la Maria Aurèlia. Jo també m’hi havia barallat.

Sííí. La tercera, la Frederica Montseny, que també vaig conèixer i amb la qual també vaig tenir amistat, la vam fer perquè el Parlament de Catalunya va demanar que es fes. I la vaig fer amb molt de gust. Vam anar a Tolosa de Llenguadoc, que és on està enterrada. Vam anar a veure on vivia. Jo, tots els llibres, els he trepitjat; els he fet també amb els peus. Per al llibre de l’exili, vaig fer tots els passos dels Pirineus, i la majoria a peu.

Són els de la Rodoreda i la Caterina Albert, a qui em nego a dir Víctor Català, que és un pseudònim ridícul, com deia en Gabriel [Ferrater], i perquè és producte d’una agressió de gènere.

El 1898, es va presentar als Jocs Florals com a Caterina Albert amb aquell monòleg teatral de La infanticida. I l’hi premien, però l’hi premien horroritzats: “Una dona ha escrit això! Matar una criatura!”. I ella va dir prou, s’ha acabat la broma! D’aquí ve el Víctor Català. M’agradaria fer una edició de les cartes creuades entre Joan Maragall i Caterina Albert. Veus claríssimament que no s’enganyen, però ell la tracta de senyor sempre. Fan veure que s’ho creuen. És bonic. I ella continuava el joc. Ni tan sols es deixava retratar. Finalment, quan va ser traduïda Solitud a l’alemany, el 1910, va permetre que es posés la seva foto. Tinc un llibre —d’antiquari, òbviament— que dedica al seu traductor al castellà i ella hi signa com ha home! “Del seu afectíssim, Víctor Català”.

És que en aquest país passen coses molt rares. La poesia de la Caterina Albert ha estat totalment marginada. Com si no n’hagués escrit. I en va publicar tres llibres! Ara s’han publicat en un volum. Bé! Anem avançant una mica. Però hi ha càtedra de Filologia des dels anys setanta! I se’n parlava com si només fos l’autora de Solitud! També es marginava molt Un film, la novel·la del 1927, que és interessantíssima. Se la lloava molt per les narracions, però la resta no existia. Que és poesia modernista? D’acord! No tothom havia de ser noucentista, carai. A veure si anem normalitzant-nos! En aquest assaig que s’ha publicat ara amb unes conferències que va donar en Gabriel Ferrater, també n’hi ha una sobre Caterina Albert.

Analitza molt bé Solitud i diu: “No sé si li agradava Wagner però té una manera d’escriure que recorda molt la música dodecafònica”. Jo, com he tingut moltes facilitats amb el nebot de Caterina Albert, que és qui té el museu arxiu, li vaig demanar un dia: “Sap si a la seva tia li agradava Wagner?”. “Què diu? És la primera persona que m’ho pregunta”. I ràpidament em treu una capsa de cartró amb tot de programes de Wagner de primers anys de segle! Sabem que tenia un pis llogat al carrer València, davant de la Casa Elizalde, i anava a totes les sessions de Wagner que feien. En Gabriel la va encertar. Té uns ritmes com dodecafònics.

I en aquest moment, encara més. Ja estic una mica tipa de parlar de mi. [Riu.]

Sí, per a mi un any decisiu va ser el 1967, que vaig passar treballant-hi a la Universitat de Nottingham, a les Midlands, i l’agost que vaig passar a Londres. M’agrada molt Londres. Si vaig acceptar ser lectora d’espanyol era per aprendre anglès. Vull dir que no m’interessava fer de lectora d’espanyol com no m’interessava fer-ne de català. Però aprendre anglès, sí.

Vaig tenir bastants e-mails agraint-m’ho. I no ho vaig fer perquè m’ho agraïssin. El que sí que em molesta és quan veig que al Parlament de Catalunya surt algú fent el maco parlant en castellà. Em molesta moltíssim. Que ni es disculpin. Jo, ahir mateix, vaig ser en una taula de dones escriptores a l’Ateneu i, com que la majoria venien d’Espanya (Luisa Castro, de Granada; l’altra, de no sé on...), ho vaig fer en castellà amb tota tranquil·litat. Però em molesta que al Parlament de Catalunya, en pla fatxenda, diguin “ara, no; ara parlo en castellà”. No. Oi que al Congrés es parla castellà? Doncs aquí en català... Jo hauria d’haver estat una escriptora en castellà. Però em vaig comprar la Gramàtica Catalana de Teide del Fabra i me la vaig llegir com set vegades. I em vaig llançar a la piscina. Però, un cop superat això, el castellà és una riquesa que tinc, una llengua més. I procuro mantenir-la i millorar-la.

A mi m’encanta la literatura castellana. I ja dic: crec que tinc més influència del Gil de Biedma que del Gabriel. M’hi sento molt compenetrada, amb la seva poesia. M’agrada la brevetat —és un poeta de producció escassa— però és molt contundent. També et dic que la meva tercera llengua no és l’anglès, és el francès.

És clar. Jo era superfrancòfila als 16 o 17 anys. Per tant, de seguida la torno a recuperar. I si vaig a França no tinc cap problema.

Això és fals. És tot el contrari. Jo que soc cosmopolita —per dir-ho d’alguna manera—, o internacionalista, ho soc perquè soc molt nacionalista. I soc molt nacionalista perquè soc molt internacionalista. Són coses que van juntes. D’altra banda, ja fa uns anys una persona, amb trenta-no-sé-quants anys o així, em va dir “Jo, a Madrid, no he estat mai, ni ganes”. I li vaig dir “t’equivoques totalment”. Madrid és una ciutat que està molt bé. I m’encanta anar-hi un cop l’any com a mínim. Home! No m’agrada anar al Supremo, com vaig anar fa poc per poder saludar el president d’Òmnium. Però la ciutat no té en té culpa. I té el Prado, i el Reina Sofía... D’acord que s’hi aboquen més diners. D’acord que en reivindiquem més fins que ens administrem nosaltres sols. Però Madrid en si no té gens de culpa. I el 1939 va trigar a rendir-se. Si anem de republicans, Madrid va donar un exemple.

—Sí, home, clar. Per a mi, la poesia és el més important.