Si hi ha una sensació que m’acompanya cada vegada que llegesc o rellegesc un llibre d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941), aquesta és la de sorpresa. Sorpresa davant un text que es dreça ferm i victoriós per damunt de qualsevol expectativa i sorpresa, també, davant una figura que ha estat morta i ressuscitada incomptables vegades al llarg d’una trajectòria avui feliç, però que no sempre ha estat tan reconeguda.

La gran irrupció d’Antònia Vicens en el món literari va arribar l’any 1967 quan va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la, aleshores el més important del país, amb 39º a l’ombra. I si pocs mesos abans, al discurs de lliurament del Premi Cantonigròs pel recull de contes Banc de fusta, el crític Joan Triadú canviava el nom d’Antònia per “Antoni”, perquè aquella prosa tan vigorosa no podia haver-la escrit una dona, la rebuda d’aquell segon guardó tampoc no va quedar exempta de polèmica. La millor novel·la de l’any havia estat escrita per una escriptora dona, jove, de classe baixa, nascuda a la perifèria de la perifèria i, per paga, autodidacta.

Qüestions biogràfiques enllà, que tot i així cal remarcar, en un sistema literari que massa vegades ha volgut passar per neutre allò que senzillament feia olor de privilegi o de poder, l’obra d’Antònia Vicens encetava amb 39º a l’ombra un camí de crítica i de retrat d’un món injust, patètic, inclement, de vegades tendre i bellíssim, que l’autora encara escriu avui. Potser per aquest desencant, potser per la tenacitat amb què la novel·la denunciava i denuncia el boom del turisme a Mallorca i tot el que va suposar, hi ha hagut crítics com Josep Maria Llompart que l’han volgut considerar el tret de sortida de l’anomenada Generació dels Setanta. Vicens no s’hi ha identificat mai. Sigui com sigui, 39º a l’ombra és una crítica al turisme, a l’explotació laboral, a la colonització cultural i lingüística perpetrada durant la dictadura, a la repressió moral perpetrada per l’Església i les institucions franquistes. Un text que, llegit avui, sorprèn per motiu doble: per la valentia que desprèn (l’autora mateixa va ser amenaçada de no tornar a trobar feina a cap hotel de Mallorca si continuava parlant d’aquestes qüestions) i també per la desgraciada vigència que s’hi constata.

En qualsevol cas, hi insistesc: llegir Vicens com el desllorigador d’una generació o d’una nova onada d’escriptures subversives és simplificar la seva tasca. També cal fer esment a la manera visionària amb què l’autora ha parlat al llarg de tota la seva trajectòria de qüestions avui centrals, com la corrupció política, a la pionera novel·la Terra seca (1987); el paper de les dones en la comunitat, un neguit constant en la seva producció; o temes com la salut mental, a obres com Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982) i Lluny del tren (2002). I més: amb seixanta-cinc anys, Antònia Vicens es va convertir en una poeta jove amb l’inici de l’escriptura del seu primer llibre de poemes, Lovely (2009), un dol tardà que després han seguit Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015), Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020), cinc títols que qüestionen, des d’un lloc volgudament essencial i alhora enlairat, binarismes com els que comprenen el cos i l’ànima, la salut i la malaltia, la vida i la mort.

Llegir Antònia Vicens és com endinsar-te sense matxet ni casc en una jungla de sorpreses. El sentiment feliç que allò que s’està llegint és sempre nou. Vicens no és només una autora pionera dels setanta; és un dels més bells i lúcids exponents de la literatura que es fa avui, que es fa ara, que romandrà vivivíssima demà.