Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


Xavier Díez publica una antologia de les memòries de Joan Garcia Oliver a ‘Nosaltres, els sense nom’ (La Campana)
acec3/3/2022



(Foto:)
 
La veu dels sense nom, antologada

     

Cir­cula per inter­net el famós dis­curs que Joan Gar­cia Oli­ver va fer davant la tomba de Dur­ruti al cemen­tiri de Montjuïc, on el cèlebre anar­quista reu­senc par­lava dels reis de les pis­to­les obre­res, els que s’havien defen­sat dels depre­da­dors: “Nosal­tres, els sense nom.” Avui, l’his­to­ri­a­dor i pro­fes­sor uni­ver­si­tari Xavier Díez ens n’ofe­reix un bon tast a l’anto­lo­gia Nosal­tres, els sense nom. L’anar­quista obli­dat: de pis­to­ler a minis­tre, que ha publi­cat en una bona edició La Cam­pana. Pro­vi­nent de les memòries que havia publi­cat l’enyo­rada edi­to­rial Ruedo Ibérico amb el títol El eco de los pasos, Díez ens n’ofe­reix una relec­tura en què des­taca aspec­tes fona­men­tals i en deixa de banda d’altres de més orgànics sobre el fun­ci­o­na­ment intern de la CNT i de les altres orga­nit­za­ci­ons lli­bertàries en què va par­ti­ci­par des dels anys vint, quan va arri­bar a Bar­ce­lona per tre­ba­llar de cam­brer i va assis­tir a l’assas­si­nat de 500 mili­tants con­fe­de­rals a mans dels gàngs­ters d’una patro­nal cata­lana amb men­ta­li­tat colo­nial i escla­vista. Diver­sos grups específics van deci­dir, com explica en el dis­curs i en les seves memòries, plan­tar cara, no ren­dir-se i con­ti­nuar ferms en la lluita per la jor­nada de vuit hores i les con­di­ci­ons dig­nes que superes­sin els 40 anys de mit­jana de vida que tenien ales­ho­res els obrers de fàbrica i els miners. Del grup Soli­da­rios, sor­gi­ria una línia d’acció directa que va fun­ci­o­nar a les files lli­bertàries fins a la mort dels últims maquis, als anys sei­xanta.


Díez acon­se­gueix que les memòries siguin tre­pi­dants. L’edició de Ruedo Ibérico, ree­di­tada i cor­re­gida fa uns anys per un segell de Pla­neta de vida efímera, neces­si­tava una relec­tura. No m’ha cos­tat gens pene­trar de nou en aquesta novel·la d’aven­tu­res, redac­tada per Gar­cia Oli­ver al seu exili de Gua­da­la­jara, Jalisco. L’edició ori­gi­nal no va ser fàcil, perquè l’edi­tor Rafael Martínez, un lli­ber­tari valencià que havia par­ti­ci­pat en la guerra d’ado­les­cent i que va conèixer els refor­ma­to­ris catòlics i la repressió i els polls, era també del morro fort. Gar­cia Oli­ver ja era un home gran i amb dub­tes, però tos­sut. Als anys setanta hi havia una gran curi­o­si­tat pel pas­sat silen­ciat pel fran­quisme i les memòries d’un per­so­natge d’aquesta mag­ni­tud eren una lla­mi­na­dura: la història d’un cam­brer con­dem­nat a mort, com­pany de Dur­ruti i Ascaso, con­ver­tit en minis­tre del govern de Largo Caba­llero a prin­ci­pis de la guerra. Després, l’edició pati­ria la crisi del pas de Ruedo Ibérico de París al nos­tre país, la fallida, la mort de Martínez i, final­ment, una inun­dació que con­ver­ti­ria en pasta de paper gran part del fons edi­to­rial. Durant anys, el lli­bre només es podia adqui­rir a preus caríssims o en edi­ci­ons foto­co­pi­a­des, però dues ree­di­ci­ons van inten­tar retro­bar el públic. Avui, la versió cata­lana com­pensa aques­tes vicis­si­tuds. Mal­grat que no hi he sabut tro­bar alguns tes­ti­mo­nis durs con­tra per­so­nat­ges de la seva mateixa orga­nit­zació i altres repu­bli­cans, el resul­tat de l’anto­lo­gia és més que satis­fac­tori, perquè ofe­reix un retrat fide­digne d’un romàntic que no es va mamar el dit davant les arbi­tra­ri­e­tats en una època en què tot es jugava a cara o creu. Díez ens fa un retrat del revo­lu­ci­o­nari, que ha que­dat en l’ima­gi­nari lli­ber­tari del país, eclip­sat pels comu­nis­tes i els naci­o­na­lis­tes: “Joan Gar­cia Oli­ver, que va néixer a Reus el 20 de gener del 1901 i va morir a Gua­da­la­jara (Mèxic) l’11 de juliol de 1980, és un per­so­natge fas­ci­nant i injus­ta­ment obli­dat de la història del país. De família molt pobra, emi­grant ado­les­cent a la Bar­ce­lona de finals de la Pri­mera Guerra Mun­dial, cam­brer d’ofici –conei­xe­dor, en bona mesura, dels codis d’elegància, eti­queta, rela­ci­ons públi­ques i comu­ni­cació–, aviat serà cone­gut entre els mili­tants de la CNT. Els seus ini­cis a la capi­tal de Cata­lu­nya coin­ci­di­ran amb l’efer­vescència revo­lu­cionària –la vaga de La Cana­denca–, i la guerra entre la patro­nal i els anar­co­sin­di­ca­lis­tes.” Un any després de la mort de Dur­ruti –com podem veure a la foto–, va fer el seu famós dis­curs a la tomba de Dur­ruti i Ascaso al cemen­tiri de Montjuïc sobre els millors ter­ro­ris­tes de la casa obrera. Gar­cia Oli­ver va ser un home d’acció i, alhora, bon teòric i autor d’unes memòries fas­ci­nants que hau­rien de ser de lec­tura obli­gatòria, tant per l’espe­rit autocrític com per la veri­tat des­pu­llada que pre­sen­ten. Díez ho cor­ro­bora des de la intro­ducció d’aquesta anto­lo­gia d’El eco de los pasos que és Nosal­tres, els sense nom: “Gar­cia Oli­ver va tenir una vida de pel·lícula, sense pel·lícula. Mal­grat una existència d’acció, mal­grat una certa aurèola de per­so­natge heroic, mal­grat haver publi­cat una auto­bi­o­gra­fia que resulta un dels lli­bres més trans­cen­dents per com­pren­dre les com­ple­xi­tats històriques del segle XX, l’anar­quista de Reus és un home obli­dat –més pre­ci­sa­ment, ban­de­jat– de la memòria ofi­cial. A diferència de Seguí, Mont­seny o Peiró.” Posem-hi remei.


La biografia de Cerrada, un falsificador mític

Després d’anys de recerca i investigació, el guionista i artista gràfic Miquel Sarró, Mutis, ha aconseguit reconstruir la biografia Café Combat. Laureano Cerrada, anarquista y falsificador, sobre l’influent militant il·legalista de la CNT catalana, que durant els anys de la Transició es va fer cèlebre pel llibre Los atentados contra Franco, del periodista Eliseo Bayo. Més quan Cerrada va ser assassinat, el 18 d’octubre del 1976, a la porta del bar que regentava al popular barri de Belleville de París. Considerat escòria per a uns i un model de resistència per a uns altres, Cerrada condensa l’esperit dels anarquistes que no van deixar de conspirar contra el dictador fins al final. Ell va ser el que va finançar l’atemptat en avió que havia de liquidar el Caudillo a la platja de La Concha de Sant Sebastià. Ell també va ser el que va aconseguir falsificar grans quantitats de paper moneda per intentar rebentar l’economia espanyola. No ho va aconseguir i va caure en mans de la policia i la Interpol després de falsificar grans quantitats de dòlars i francs francesos, entre altres monedes. Abans, durant la Guerra Mundial, havia facilitat passaports, documentació, salconduits i guies a jueus perseguits pels alemanys, a pilots anglesos caiguts a França i a tota mena d’enemics del règim franquista. Detestat a mort per nombrosos corrents anarcosindicalistes que el consideraven un gàngster, Cerrada va viure una vida de pel·lícula, tot i que les aproximacions biogràfiques han estat mínimes. Sarró ha entrevistat infinitat de personatges que el van conèixer als anys de la clandestinitat i alguns dels seus familiars. El resultat és un llibre sobre un aspecte ocult de la història.






   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2