Carme Riera ini­cia el seu repor­tatge biogràfic sobre la cèlebre agent literària Car­men Bal­cells amb un més que explícit “Car­men Bal­cells em va can­viar la vida.” A par­tir d’aquesta frase cons­tru­eix una bio­gra­fia, a mig camí entre el repor­tatge periodístic i la nar­ració, feta amb amor i cura. Tro­bem bona docu­men­tació i els millors argu­ments de la Carme Riera novel·lista i assa­gista. El resul­tat és Car­men Bal­cells, tra­fi­cant de parau­les, publi­cat en català per Rosa dels Vents. Que­dem amb Carme Riera al bar Quinto Pino del pas­seig de la Bona­nova. El matí és fresc. La Carme tem sor­tir a les fotos amb posat de fred i la sessió de fotos és a la cafe­te­ria. Com sem­pre, apa­reix ele­gant i coqueta, mimesi de la seva prosa, que ha con­que­rit milers de lec­tors des del debut, el 1974, amb Te deix, amor, la mar com a penyora, èxit que ha man­tin­gut al llarg d’una car­rera de gai­rebé mig segle. Unes senyo­res la salu­den amb cor­di­a­li­tat i la feli­ci­ten. La Carme se sent més còmoda i res­pon amb la seva veu greu i càlida, apun­tat l’objec­tiu Bal­cells, una per­sona que va esti­mar i admira: “Quan començava a escriure, em vaig dei­xar ensar­ro­nar per l’edi­tor, que em deia que les meves ven­des havien de com­pen­sar altres autors que no venien tant, com ara Víctor Mora. Em deien que, com que tenia la sort de ven­dre molts lli­bres, podia aju­dar altres autors que no venien tant. De bon començament, m’ho vaig empas­sar, però totes les tram­pes van des­a­parèixer amb la Car­men, que es feia res­pec­tar pels edi­tors i redac­tava des de la seva agència con­trac­tes més favo­ra­bles econòmica­ment per als autors, tant pel que fa als límits tem­po­rals com als geogràfics. També va intro­duir bene­fi­cis fis­cals pels pac­tes que va fer amb el Minis­teri d’Hisenda. La Car­men es va pro­po­sar defen­sar els escrip­tors perquè ja veia que els edi­tors es defen­sa­ven sols.” José Manuel Lara, Rafael Borràs, Jaime Sali­nas, Mario Much­nick, Ricardo Rodrigo, Fer­nando i José Manuel Lara Bosch, Est­her Tus­quets i Jordi Her­ralde són edi­tors que des­fi­len per aques­tes pàgines, així com altres agents a qui va influ­en­ciar o que van sor­tir del seu des­patx (Anto­nia Ker­ri­gan, Sílvia Bas­tos i Mari­bel Luque). També la seva neta Laura, a qui con­si­de­rava “la con­ti­nu­a­dora de l’agència”.

En la intro­ducció del lli­bre, fa un apunt diver­tit i il·lus­tra­tiu del caràcter d’aquesta dona supe­rior que va ser Bal­cells: “Inver­tir en el talent dels cre­a­dors que repre­sen­tava for­mava part del seu negoci. Un negoci sum­ma­ment ren­di­ble, ja que sis dels seus repre­sen­tats –entre els quals hi havia dos dels més pro­pers i més esti­mats, Gabriel García Márquez i Mario Var­gas Llosa– van acon­se­guir el premi Nobel. Expli­quen que, un dia, a la pre­gunta de García Márquez: «M’esti­mes, Car­men?», ella li va res­pon­dre: «No et puc con­tes­tar. Ets el 36,2% del total de la fac­tu­ració.» El sen­tit de l’humor apli­cat als números, dels quals s’havia d’ocu­par ella perquè els seus autors es pogues­sin dedi­car a les lle­tres, va ser una cons­tant. Solia refe­rir-se a ella mateixa com a una admi­nis­tra­dora de fin­ques literàries, una tra­fi­cant de parau­les i, fins i tot, una dona de paper. No es va com­por­tar de la mateixa manera amb la llarga llista d’escrip­tors que va arri­bar a repre­sen­tar, però sí amb la majo­ria.” Entre ells, cal accen­tuar que Bal­cells va ges­ti­o­nar, abans i després, cinc pre­mis Nobel: Neruda,Var­gas Llosa, Cela, Miguel Ángel Astu­rias i Alei­xan­dre.

Per fer el volum de cinc-cen­tes pàgines, ple­nes d’anècdo­tes i dades, Riera ha con­sul­tat infi­ni­tat d’entre­vis­tes i l’ines­ti­ma­ble arxiu amb la cor­res­pondència de l’agència. El resul­tat és una com­bi­nació de repor­tatge en pro­fun­di­tat, nar­ració sobre una amiga esti­mada i assaig històric sobre un per­so­natge fona­men­tal en l’edició. Riera ens pot expli­car un menú, el ves­tit i l’estil que duia Magda Oli­ver, una de les agents des­ta­ca­des de l’empresa, o recor­dar els hàbits i supers­ti­ci­ons d’aquesta mama grande del món edi­to­rial. Un exem­ple és quan recorda que García Márquez, per exem­ple, no va repre­sen­tar única­ment el 36,2 per cent de la fac­tu­ració de l’agència, sinó també una cosa molt més impor­tant: “El mirall en què la Car­men es va mirar mol­tes vega­des, i en aquell mirall des­ta­cava el sen­tit de l’humor, la capa­ci­tat de sor­pren­dre, de tren­car l’expec­ta­tiva de l’inter­lo­cu­tor, la segu­re­tat no exempta d’una certa arrogància i, molt espe­ci­al­ment, la fas­ci­nació pel poder i per aquells que l’exer­cei­xen.” El lli­bre no té sobrera ni una de les cinc-cen­tes pàgines. Con­densa la tasca ingent d’una dona que era capaç de con­ver­tir el seu immens des­patx de la Dia­go­nal en un men­ja­dor per als seus autors i peri­o­dis­tes, amb els taxis espe­rant a la porta amb el taxímetre apu­jat. És el retrat també del tri­omf del tre­ball rigorós d’una dona feta a si mateixa, amb una per­so­na­li­tat de secà, però que era capaç de ser molt deta­llista amb els seus autors. També d’haver sal­vat l’agència del salt al buit que repre­senta el canvi gene­ra­ci­o­nal: “El pri­mer mira­cle de Bal­cells va ser que l’agència no es tanqués ni es vengués, sinó que con­tinués fun­ci­o­nant, i que, a més, el seu fill Lluís Miquel es fes càrrec de la seva con­tinuïtat amb el mateix equip i sense que els autors més impor­tants en deser­tes­sin, com alguns pro­nos­ti­ca­ven. Ben al con­trari, des de la mort de la seva fun­da­dora, l’agència ha incor­po­rat noms nous: Alejo Car­pen­tier, Luis Sepúlveda, Jaume Cabré, Maria Cli­ment… I segueix llui­tant, com ho va fer Bal­cells, per la defensa dels drets d’autor i la dig­ni­tat de la feina dels cre­a­dors.”

Ara, tot pot sem­blar un exer­cici nostàlgic o de flors i vio­les, però Riera reco­neix la tasca econòmica i sin­di­cal de Bal­cells, tot i que els tants per cent de venda a lli­bre­ria per als autors con­ti­nuen sent d’un pírric deu per cent, i encara menys en les edi­ci­ons de but­xaca. Aques­tes con­di­ci­ons labo­rals misèrri­mes tenen en per­so­nat­ges com Bal­cells un con­tra­punt. Per aquest motiu era odi­ada per alguns edi­tors, fins i tot per alguns dels més pro­gres. En canvi, un dels autors estre­lla de la casa, Edu­ardo Men­doza, con­si­dera que tre­ba­llar amb Car­men Bal­cells era com “viat­jar sem­pre en pri­mera”. Pre­ci­sa­ment Men­doza amb Riera pre­sen­ta­ran el volum, demà a les 19 h, dins un home­natge a la mítica agent en una con­versa amb Màrius Carol, a l’Audi­tori de Pen­guin Ran­dom House de Bar­ce­lona.