Gua­nya­dor del premi Gabriel Fer­ra­ter 2009 per La caça de l’home, Albert Balasch (Bar­ce­lona, 1971) ha fet una de les car­re­res més esti­mu­lants del canvi de segle de la poe­sia cata­lana, amb títols com ara Decaure i Les exe­cu­ci­ons, publi­cats per la pres­ti­gi­osa Lumen en edi­ci­ons bilingües. De la mateixa manera, una anto­lo­gia de la seva obra apa­reix ara a Kri­ller71, un segell que ha des­ta­cat per l’edició de poe­tes d’arreu del món en versió cas­te­llana. Abans havia publi­cat Miquel Bauçà, i Balasch és el següent en incor­po­rar-se en una selecció de l’edi­tor argentí Aníbal Cris­tobo, ena­mo­rat de l’obra del bar­ce­loní. Un hom­bre llega tarde ens arriba amb un pròleg d’Andreu Jaume. Una adap­tació de La caça de l’home va ser estre­nada al Fes­ti­val Shakes­pe­are a càrrec de Mario Gas, i Qua­dern del frau (Edi­ci­ons 62, 2016) va ser estre­nat com a peça dramàtica en els fes­ti­vals Grec de Bar­ce­lona i Tem­po­rada Alta de Girona. Aple­gava, rees­crita i reor­de­nada, l’obra poètica publi­cada fins al moment. També és autor de l’obra radiofònica Grava, una tem­pesta (2012), així com coau­tor del curt­me­tratge A fora (2012, premi de la 6a edició del Foro de Ani­mación Con­tem­poránea del fes­ti­val de Mèxic Ani­ma­sivo), i del CD Fan dis­sabte, amb Hans Laguna. L’entre­visto a la Flo­resta, on viu amb la seva com­pa­nya, els fills i un gos tipus dàlmata que ame­nitza la sessió.

Els motius de l’anto­lo­gia crec que els hau­ria de pre­gun­tar a l’edi­tor, l’Aníbal Cris­tobo, que ja fa deu anys que es va interes­sar per la meva obra i que m’apre­cia una mica i ara ha gosat fer això. Arran del Qua­dern del frau, que és una mena de poe­sia com­pi­lada que vaig fer fa uns anys, l’Aníbal ha fet la seva selecció. L’expli­cació de l’anto­lo­gia…, doncs una mica el mateix, tot i que ell em va anar comen­tant la seva tria i hi ha afe­git uns inèdits, a més de la peça radiofònica Grava, cosa que m’ha agra­dat molt. En qual­se­vol cas, crec que Un hom­bre llega tarde intenta ser una mos­tra del que jo pro­curo fer i suposo que del que ell creu que jo faig: ver­sos i poe­mes llargs i breus, pro­ses, mos­tres d’el·lipsi i de dra­ma­tit­zació vital, i crec que també molta iro­nia. Tot ple­gat encapçalat per un pròleg de l’Andreu Jaume. I una cosa que m’agrada espe­ci­al­ment del lli­bre és que apa­reix sen­cer La caça de l’home traduït al cas­tellà, tal com ja havia apa­re­gut en italià.

He après fa poc que per mi són dos mons molt dife­rents. Fins no fa gaire m’inco­mo­dava molt dir els meus ver­sos en públic –de fet, encara m’inco­moda–, però ara he tro­bat la manera de fer-ho amb uns per­so­nat­ges sor­gits de ves a saber on, que es diuen Bulli, Iabo, Escup i Esput, i que em fan ser­vir, a mi, de tite­lla. A ells encara no els puc aban­do­nar i diuen, a través meu, alguns ver­sos i ocurrències d’una veu que és d’un tal Balasch. Tot ple­gat em convé, perquè m’allu­nya del reci­tal, que no m’interessa gaire.

Són coses que se m’esca­pen… La cosa, l’obra, ha de créixer sola [dubta, calla, s’ho repensa i con­ti­nua]. Pot­ser… Crec que és que té a veure amb el fet que no sé, ni m’interessa, expo­sar-me més enllà del que escric. Crec que també hi té a veure que al Jordi Cor­nu­de­lla, que m’ha aca­bat fent com a poeta i que m’edita els ver­sos, també li passa una mica el mateix. I ja és això. I pot­ser hi ha algun altre motiu, que té a veure amb el món de la cul­tura a Cata­lu­nya, però que em fa una mica molta man­dra d’expli­car. Per­doni.

L’observo amb un agraïment molt gran, a l’Andreu Jaume (Lumen) i a l’Aníbal Cris­tobo (Kri­ller71), que fa molts anys que cre­uen en el que faig. I això no deixa de supo­sar-me, encara ara, una certa per­ple­xi­tat. Un no és mai cons­ci­ent del tot de tot de tot el que fa. I sovint tinc la sen­sació que, un cop escrit el poema o el que sigui, allò ja no em per­tany. La poe­sia m’ha estat sem­pre un estra­nya­ment.

Un pas enda­vant cap al final [riu]. Sí, i tant! Però no pas per un supo­sat reco­nei­xe­ment, sinó perquè va supo­sar poder tre­ba­llar amb el Jordi Cor­nu­de­lla i fer-me’n amic. Allò va ser el premi. Poder tre­ba­llar el poema amb rigor i temps enmig de riu­res. Molta gene­ro­si­tat, molta feina i molta gresca. I molt fut­bol, també. Perquè era l’època en què el Barça prac­ti­cava el millor fut­bol de la història i ho gua­nyava tot i…

Me’n recordo que vam arri­bar a la con­clusió que, després d’allò, el Barça havia de des­a­parèixer i con­ver­tir-se en mite. Hau­ria sigut rodó rodó. I m’agrada molt pen­sar que tot allò feia part de la vida de La caça de l’home… Després va venir el fet que el Fran­cesc Tor­rent en fes una versió molt potent amb Els fills del drap i que l’Albert Arri­bas dra­ma­titzés tot el Qua­dern del frau en un mun­tatge de set hores i l’estrenés al Grec i al Tem­po­rada Alta, i també vam riure molt.

Ostres, m’és com­pli­cat dir-ho. Sí que tinc clar, però, que amb l’intent d’ense­nyar la llen­gua en gene­ral i la poe­sia en par­ti­cu­lar pre­tenc el que per mi és fona­men­tal en l’ense­nya­ment, que crec que és fer créixer el pen­sa­ment i la sen­si­bi­li­tat de l’alumne.

Vaja, que sàpiga estar sol, que sàpiga ima­gi­nar i també comp­tar, que tin­gui la distància irònica, que sàpiga veure l’altre, que es pre­gunti si té alguna cosa a dir o no… Aques­tes coses. Crec que la cre­ació i l’ense­nya­ment hau­rien de ser fins i tot el mateix, com un taller intel·lec­tual i moral, però vaja, no ho sé… En el meu cas, una cosa mai ha entre­ban­cat l’altra. O pot­ser la peda­go­gia, que és una altra cosa, ho ha inten­tat algun cop i jo he fet veure que no me n’ado­nava. North­rop Frye té un lli­bre molt bonic sobre això, que es diu La ima­gi­nació edu­cada. I després hi ha el Juan de Mai­rena, d’Anto­nio Mac­hado, que pot­ser esta­ria bé que fos lec­tura pres­crip­tiva per als pro­fes­sors.

Per mi és una relació natu­ral perquè sor­geix de l’amis­tat i de la mirada del món com­par­tida que crec que tinc amb el pin­tor Tià Zano­guera i la seva pin­tura, i que tinc amb el Hans Laguna i la seva música en la ves­sant més expe­ri­men­tal. Més enllà d’això, és clar que els pri­mers homes can­ta­ven i es repre­sen­ta­ven. Vull dir que tot va com molt alhora, no? No hi ha poe­sia sense música, vull dir que segu­ra­ment són el mateix, i Alta­mira et diu la resta, no? I pel que fa, en con­cret, al curt­me­tratge A fora, tot el mèrit és del Tià i del Marc Cap­de­vila, que van mun­tar un qua­dre en movi­ment.

Durant la meva vida, el fut­bol i la poe­sia m’han sal­vat lite­ral­ment la vida en més d’una ocasió. I això no crec que tin­gui res d’extra­or­di­nari ni tam­poc em garan­teix que ho puguin tor­nar a fer. Ara, fac­ti­ble?... Ostres, suposo que sí, però seria una altra vida petita. La Mercè Rodo­reda ho diu molt bé quan parla dels corcs i de les vides peti­tes que s’entre­lla­cen, i això m’ha vin­gut al cap perquè suposo que és una demos­tració del que acabo de dir. Que la poe­sia, la ima­gi­nació, et per­me­ten tre­mo­lar de mane­res dife­rents en la teva vida petita… O alguna cosa per l’estil.

Tot és llen­gua. I és de l’apa­rent para­doxa del llen­guatge i, per tant, del que som, del que a un li agra­da­ria dir alguna cosa. D’una banda, el llen­guatge és el nos­tre ter­reny de joc; de l’altra, és la nos­tra gàbia. I tot el que això genera en els humans: som­riure i dolor, mal i pro­ves de vida. Vaja, el de sem­pre.

A mi, però, el que em passa és que sovint el llen­guatge el visc com un ene­mic i l’escrip­tura n’és la bara­lla. Fins a un cert punt, em repel·leix aquesta cosa del goig de les parau­les. No, fins a un cert punt, no: em repel·leix, sí. I després hi ha l’absència en la presència i la presència en l’absència, de la qual vostè parla, que no és només un joc de parau­les, sinó que és inhe­rent al llen­guatge. I que con­necta amb la idea del mal, etcètera. Sí, ano­me­nar té un punt de catàstrofe humana. Par­lar d’aquesta catàstrofe, inves­ti­gar-la, mos­trar-la, sí, pot­ser va d’això el que faig.

La poe­sia és una bèstia domes­ti­cada. De moment he arri­bat fins aquí. Dit això, la inva­li­desa visual és molt efec­tiva, sens dubte, perquè té la força de mos­trar que en la fos­cor hi ha llum, que anar a les pal­pen­tes és una acti­tud vital.

Des del 1973, Johan Cruyff forma part de la meva vida petita, però crec que això li deu pas­sar a més d’un. Johan Cruyff és ele­gant en l’error i en el risc de voler dir alguna cosa.

Johan Cruyff m’ense­nya tan­tes coses per anar pel món com me les ense­nya, per exem­ple, Cohèlet, Ausiàs March, Emily Dickin­son, Franz Kafka, Josep Car­ner o Josep Cobo. El que passa és que el 14 és un número que per mi repre­senta bas­tant la conya de viure i és com molt fàcil de gui­xar.

Albert Balasch és un dels poetes més coneguts de la literatura catalana fora del nostre àmbit lingüístic. La prestigiosa col·lecció de poesia de Lumen va publicar edicions bilingües dels llibres Decaure i Les execucions, i ara l’editor argentí Aníbal Cristobo presenta una selecció del conjunt de la seva obra a Un hombre llega tarde (Kriller71), amb pròleg del també editor Andreu Jaume, que no dubta a definir-lo com un dels grans poetes que ha conegut. Durant la seva trajectòria, Balasch ha fet de tot, de crític, llibreter, recitador, quan ningú recitava, i actualment compagina l’escriptura amb la docència. El 2009, el llibre La caça de l’home va ser guardonat amb el premi Gabriel Ferrater. Algunes de les seves peces han estat representades internacionalment i ha col·laborat amb el músic Hans Laguna, entre altres espectacles. La seva obra sorprèn per la delicadesa i la profunditat.