Marta Car­ni­cero Her­nanz (Bar­ce­lona, 1974) va debu­tar en novel·la amb El cel segons Goo­gle (2016) seguida de Coníferes (2020). Ara publica a Qua­derns Crema Matri­oix­ques. Va tri­gar a deci­dir-se a publi­car, però ha esmo­lat bé les eines literàries i està aga­fant una velo­ci­tat de cre­uer alta.

Hana, una dona en la qua­ran­tena que viu un doble exili –un de geogràfic i un altre d’íntim– i la Sara, que acaba de fer divuit anys i està ansi­osa per ser lliure. Totes dues des­co­bri­ran veri­tats amar­gues a mesura que s’escurça la distància que les separa.

Marta Car­ni­cero ofe­reix una novel·la breu però con­tun­dent per la diver­si­tat de temes que toca, com ara el trauma, el pes de l’herència històrica i fami­liar, l’adopció i, sobre­tot, la sis­te­ma­tit­zació de la violència, en con­cret, les vio­la­ci­ons a les dones en una situ­ació de guerra.

“Fa un parell d’anys vaig veure una expo­sició a la presó Model de Bar­ce­lona, que for­mava part del pro­jecte Encara hi ha algú al bosc, que també va comp­tar amb un docu­men­tal i una obra de tea­tre. Aque­lla expo­sició em va col­pir moltíssim. Em vaig ado­nar de les xifres estra­tosfèriques de vio­la­ci­ons en les guer­res, que no hau­ria ima­gi­nat mai i que no vull repe­tir perquè una xifra és molt sig­ni­fi­ca­tiva però també molt fàcil d’obli­dar. Si vaig escriure aquesta novel·la és perquè no em volia que­dar amb una xifra”, comenta Car­ni­cero. “Quan escrius, sem­pre has de bus­car un tema que t’apas­si­oni prou per poder-hi con­sa­grar un o dos anys de la teva vida”, i el va tro­bar.

Un tema del qual, segu­ra­ment, no s’ha par­lat prou. “Par­lem de guer­res, ara estem amb la d’Ucraïna, però no visi­bi­lit­zem aquesta part, que les dones som les grans dam­ni­fi­ca­des de les guer­res; i les cri­a­tu­res també, però, nor­mal­ment, per motius dife­rents.”

La pre­gunta que es fa l’autora i per a la qual admet que no ha tro­bat res­posta és clara. “Què porta homes apa­rent­ment nor­mals, en una situ­ació de guerra, a pen­sar que és lícit actuar amb una dona d’aquesta manera? Mun­tar un camp de vio­la­ci­ons no ajuda a gua­nyar una guerra”, asse­gura.

“Que una per­sona pugui actuar d’aquesta manera ho puc enten­dre, el que no puc enten­dre és el for­mat col·lec­tiu.” Aquesta falta de com­prensió seria apli­ca­ble a altres col·lec­tius, com els homes euro­peus de classe mit­jana i alta que viat­gen al sud-est asiàtic per prac­ti­car turisme sexual amb menors i els cape­llans acu­sats d’abu­sos a menors. No són casos aïllats, es comp­ten per cen­te­nars de milers.

La dona, per tot ple­gat, és pre­sen­tada a l’obra com a víctima, si més no, en potència. “Tal com està con­fi­gu­rat el sis­tema de poder al món, les dones sem­pre que­dem per sota i això ens fa vul­ne­ra­bles, i en una situ­ació bèstia com la que narro és on la dona acaba sent una víctima del seu propi destí, pel fet d’haver nas­cut dona.”

Les des­crip­ci­ons que fa Car­ni­cero d’aques­tes agres­si­ons i humi­li­a­ci­ons són del tot ver­sem­blants i esfereïdores, com toca. “Em vaig docu­men­tar molt, però no vaig par­lar amb dones que han pas­sat per aquesta situ­ació perquè m’hor­ro­rit­zava la pos­si­bi­li­tat de fer una pre­gunta des­en­cer­tada i, alhora, no apro­fun­dir prou perquè, si ho feia, podria pro­vo­car dolor, bur­xar la ferida, cosa que no volia fer.”

Per tant, les per­cep­ci­ons i sen­ti­ments són de collita pròpia. “L’escrip­tora o l’escrip­tor ha de poder tenir empa­tia amb allò que els seus per­so­nat­ges fan, diuen, viuen, pen­sen, sen­ten... És tan lícit escriure d’una vio­lació quan no l’has patit com ho és fer-ho d’un assas­si­nat o un roba­tori... Però en lite­ra­tura tens tot el dret del món de recrear-ho.” Un autor no ha de donar la visió glo­bal política­ment cor­recta, ha de donar la seva visió sobre els fets i per­so­nat­ges que vol ofe­rir als lec­tors. Aquesta és o hau­ria de ser la con­venció a seguir, tot i que a les xar­xes soci­als no es res­pecta gaire.

On sí que tenia tre­ball de camp fet és en les rela­ci­ons amb ado­les­cents. “Per sort o per desgràcia tinc bas­tanta relació amb ado­les­cents”, diu rient, refe­rint-se a les seves dues filles. “A més, vaig ser pro­fes­sora d’ESO i bat­xi­lle­rat durant setze anys i l’ado­lescència l’he vis­cut des de dife­rents pers­pec­ti­ves.”

La Sara i la seva mare, la Bet, es mouen seguint les estratègies que espe­ren que els seran més efec­ti­ves. “I al final es fan mal, com en tota relació en què les dues per­so­nes no bus­quen el mateix.”

Car­ni­cero mos­tra els tres vèrtexs d’una adopció: la mare biològica, el fill o filla i la per­sona o pare­lla que adopta. “És un tema que forma part dels meus fan­tas­mes. Penso que la sang la valo­rem en excés. Que siguis fill biològic d’algú no necessària­ment t’ha de vin­cu­lar a aquest algú; en canvi, el que fa les rela­ci­ons és la pell, la pro­xi­mi­tat, les ganes de ser-hi.” Mos­tra l’adopció “vista com a traïció”, perquè un per­so­natge sap de cop que és adop­tat, sense temps per assi­mi­lar-ho, i “se sent pro­fun­da­ment enga­nyat”. Perquè, a més, tot ple­gat va acom­pa­nyat d’un con­text molt dramàtic.