Curiós aquest Sant Jordi que havia des­per­tat tan­tes expec­ta­ti­ves, des­lluïdes per la pluja tor­ren­cial i la cala­marsa que ha asso­tat la capi­tal cata­lana. Aquest cro­nista ha que­dat dos cops xop amb l’incon­ve­ni­ent que ara un no es pot ni refre­dar pen­sant en una malal­tia que ja és con­si­de­rada pels espe­ci­a­lis­tes, però, com a des­mi­ti­fi­cada. L’altra nit vaig assis­tir a la quarta sessió que la lli­bre­ria Nolle­giu del Poble­nou orga­nit­zava sobre Guerra i pau, gai­rebé dues mil pàgines amb els seus epílegs filosòfics cor­res­po­nents. Els dos soferts tra­duc­tors cata­lans, Joaquín Fernández-Valdés Roig-Giro­ne­lla per a Alba en cas­tellà i la versió cata­lana de Judit Díaz Bar­neda per a Edi­ci­ons 1984 –encara en premsa– feien, però, bona cara argu­men­tant amb el públic pre­sen­cial i el telemàtic les cui­tes de les seves tra­duc­ci­ons. També les històries poc clares i punts fos­cos amb què havien topat. No cal dir que Guerra i pau és segu­ra­ment, després d’El Qui­xot, la novel·la més reco­ne­guda de la història, tot i que s’adme­ten opi­ni­ons contràries. En la pròxima sessió de la Nolle­giu, la tra­duc­tora i poeta Xènia Dyako­nova ens par­larà de la seva El Mes­tre i Mar­ga­rita de Bulgàkov. Encara que­den pla­ces per matri­cu­lar-se al club. Amb el lli­bre­ter Xavi Vidal par­lem del preu del lli­bre. M’argu­menta, davant qua­tre volu­mi­no­sos toms de Txèkhov, que ell no fa des­compte per Sant Jordi –que començarà aque­lla mateixa nit després de la sessió, cap a les onze– perquè no entén que, de la mateixa manera que les roses pugen de preu escan­da­lo­sa­ment, els lli­bres hagin de tenir rebai­xes. També em diu que ell faria des­compte als seus cli­ents habi­tu­als, no als que com­pren un lli­bre a l’any.

Imme­di­a­ta­ment caic en la trampa voluntària i començo el meu Sant Jordi. Com­pro el volum Auto­bi­o­gra­fies (Angle) de Fer­nando Pes­soa, El rule­tista (Impe­di­menta) del romanès Mir­cea Car­ta­rescu –les seves des­crip­ci­ons de Buca­rest són dig­nes de Tols­toi– i Matri­oix­ques (Qua­derns Crema), de Marta Car­ni­cero, nar­ra­dora que em va fas­ci­nar amb Coníferes. Són lli­bres breus i que puc assu­mir davant la meva addicció lli­bresca, gai­rebé una bulímia sense límits que, per sort, no reper­cu­teix en el meu pes. A la mateixa lli­bre­ria, la poeta Núria Mira­bet, assis­tent a la sessió Tols­toi, em regala un exem­plar del seu lli­bre de poe­mes Lia­nes o les rates que imi­ten l’Est­her Willi­ams, amb un pròleg il·lumi­na­dor de Pere Gim­fer­rer, on fins i tot cita The Naked Lunch de l’ido­la­trat William Bur­roughs. Mira­bet ens en fa un tast: “La intenció era esmor­zar junts cada dia / –el cafè, iogurt, tor­ra­des, suc de taronja– / però la pro­duc­ti­vi­tat és impla­ca­ble: / cal men­jar, pagar el llo­guer, viure / i això, que ja sabies, / l’amor ho havia esbor­rat. / Quants detalls obvia l’amor?” Aquests ver­sos se’m repe­tei­xen al cer­vell durant tota la jor­nada d’ahir. Pri­mer al Saló de Cent de l’Ajun­ta­ment i després en una lec­tura de Fer­ra­ter, Joan Fus­ter i Gui­llem Vila­dot a l’Ate­neu Bar­ce­lonès. Massa polítics aca­pa­ren l’atenció i els actes tron­to­llen. Polítics, a més, que havien gene­rat expec­ta­ti­ves que s’han enfon­sat lamen­ta­ble­ment. Només Yolanda Díaz i Elsa Artadi, l’última amb l’amic Mas­ca­rell, es mos­tren simpàtiques i no lle­pen focus. A Artadi li regalo un dels meus pins pre­fe­rits, la Cam­pa­neta de Peter Pan.

Altres lli­bres em pro­vo­quen una atracció impos­si­ble de repri­mir: D’una sola branca (Proa) de la incom­men­su­ra­ble Susanna Rafart, Aritmètica llum (Bal­bec) d’Enric Umbert Rexach –una des­co­berta: “Fer-se invi­si­ble i esmu­nyedís per explo­rar noves pers­pec­ti­ves de com­prensió”– i Otro mundo (El Lokal) del poeta de Gra­nada José Luis Ruiz Cas­ti­llo, un cor con­ver­tit en parau­les. Entre una tem­pesta i l’altra no puc evi­tar adqui­rir un lli­bre d’Acan­ti­lado, Agua­mala de Nicola Pugli­ese, relat de qua­tre dies de pluja a la meva esti­mada Nàpols, a la qual no he pogut tor­nar des de l’inici de la pandèmia. Plou també a Nàpols? Aquesta pos­si­bi­li­tat em recon­forta.

No vull aca­bar sense reco­ma­nar al lec­tor una visita a la lli­bre­ria Nolle­giu. El bo del Xavi Vidal ha res­pec­tat la deco­ració i rètol de la bou­ti­que Jua­nita. I la infi­ni­tat de lli­bres de les dues plan­tes apa­rei­xen entre els llums dels anys setanta de la botiga de moda, de dar­rere el mer­cat. També la imatge potent de Sole­noide, un trip de Car­ta­rescu i el debat sobre la uti­li­tat o no dels lli­bres exten­sos o dels petits. És un debat pos­si­ble? No. El que sí que es podria qüesti­o­nar és el preu dels lli­bres. Un dels que t’han can­viat la vida és fac­ti­ble que només costi 15 euros? És clar, perquè una cosa és el cost i una altra el valor. Guerra i pau hau­ria de val­dre milers d’euros com a experiència única, però el podem adqui­rir per un preu car, però rao­na­ble. La meva addició al lli­bre em porta fins al Tho­mas de Quin­cey citat per Bioy Casa­res a La otra aven­tura –lli­bre breu–: “La droga mai va des­truir la seva volun­tat, i si sovint li va pro­vo­car hor­ri­bles mal­sons també li va ser­vir d’estímul, i pot­ser de pre­text, per escriure pàgines ino­bli­da­bles.” He res­ca­tat un Bioy aban­do­nat al car­rer. Em cri­dava que l’acom­panyés, de nou.