David Cas­ti­llo (Bar­ce­lona, 1960) feia temps que no publi­cava cap nou lli­bre de poe­sia, i ho ha fet d’una manera pecu­liar: amb una anto­lo­gia que incor­pora uns quants poe­mes inèdits i que, amb el títol L’amor com a pena capi­tal (Pagès Edi­tors), més aviat pro­posa la visió d’una època i d’una ciu­tat, i també del jove lli­ber­tari de barri popu­lar, més ten­dre que cínic, que havia estat. Datats entre el 1977 i el 2021, cada poema il·lumina alguna faceta de l’auto­re­trat que acaba sent tota anto­lo­gia per­so­nal, on tre­uen el cap les amants, els amics, les decep­ci­ons i el temps esvaït.

Va ser per una lec­tura de Juan Ramon Jiménez en un d’aquells lli­bres esco­lars collo­nuts que feien en Fer­nando Lázaro Car­re­ter i en Fede­rico Cor­rea Cal­derón. Un poema del Pla­tero y yo que deia: “Han pasado las vaca­ci­o­nes y, con las pri­me­ras hojas ama­ri­llas, los niños han vuelto a la escu­ela. Sole­dad. El sol de la casa, también con hojas caídas, parece vacío.” Vaig lle­gir aquest text als deu anys i vaig dir: ja no vull ser de la guàrdia muni­ci­pal, amb aquells bar­rets tan macos dels dies de festa, ni bom­ber, ni fut­bo­lista: vull ser Juan Ramón. I des d’ales­ho­res escric, a èpoques, perquè com diu en [Jesús] Lizano: “¡Se han ido los ver­sos, se han ido los ver­sos!” Després, de cop i volta tor­nen i estàs més tran­quil.

No és que tin­gui una dis­po­sició a l’amor, perquè ara mateix no estic pre­o­cu­pat pels ena­mo­ra­ments. Amb el temps t’apai­va­gues. Si et dic la veri­tat, a vega­des no recordo a qui van adreçats, els poe­mes. La sen­sació, a través de l’escrip­tura, l’accen­tues o la rela­ti­vit­zes o la dila­tes. Quan anem per les esco­les amb en Josep Pedrals, ens retre­uen que no lle­gim poe­sia amo­rosa. Fem un sir­ventès o aga­fem poe­sia satírica a l’estil de Sagarra, coses així. El títol ben mirat ve d’un dels poe­mes que no hi han sor­tit, perquè tot això estava al mig de la meva obra. He reu­nit una cosa que no tenia pre­vist aple­gar-se. Però m’agrada que tin­gui el color del tabac Ide­a­les a la por­tada, i que la foto sigui del meu nebot, que ara és una estre­lla pop, l’Alfred Gar­cia, el que va gua­nyar Ope­ración Triunfo.

Al seu últim disc hi ha algu­nes cançons meves. N’he escrit mol­tes: per al Gerard Quin­tana, per al Loqui­llo, per a grups de jazz del Taller de Músics, per al David Men­gual. He anat man­te­nint aquesta relació amb els músics fins ara, que faig reci­tals amb Xarim Aresté.

Sí, i també dels Rolling i de Pink Floyd. Em sento a prop dels roquers, però també del jazz i, si escolto música a casa, és de Bach, Mah­ler, Mozart, Men­delss­hon, Stra­vinski o del dode­ca­fo­nisme... Soc molt eclèctic, com amb la lite­ra­tura, en què pots estar pen­sant una obra de tea­tre o un conte o un poema o un arti­cle.

Abso­lu­ta­ment. Aquí hi tinc un lli­bre de joven­tut en cas­tellà, El túnel del tiempo. Poe­mas ado­les­cen­tes y de pri­me­ros ante­ce­den­tes pena­les, on hi ha ‘Celda 59 pri­mera gale­ria’. De jove escri­via poe­mes lli­ber­ta­ris, però la meva obra poste­rior pesava més i els vaig anar a aban­do­nant, en bene­fici de la meva obra en català. Però, pre­pa­rant el lli­bre, vaig tro­bar-ne un miler dels antics, dins un arxi­va­dor, i en vaig fer una tria. A la lli­breta que tenia a la Model va aparèixer aquest poema, ‘Celda 59’. Dos o tres dies després que en tra­gues­sin els pre­sos per por­tar-los a Can Bri­ans, hi vaig tor­nar, i a la meva cel·la pre­ci­sa­ment hi que­dava un últim pres, un anglès que havia robat en un súper i havia anat a parar a la Model, espe­rant que el depor­tes­sin. Era allà din­tre com un oce­llet, tot sol, just a la meva cel·la. Una d’aques­tes coses angèliques.

Tots estàvem entrant-hi i sor­tint-ne. En un poema ho dic: “28 deten­ci­ons per motius diver­sos.” A vega­des la juerga aca­bava mala­ment. Esta­ves sem­pre pen­dent de si venien els de la político-social o els estu­pas. Si t’enxam­pa­ven, era fotut, perquè t’apli­ca­ven la llei de vagos y male­an­tes. Sabies quan entra­ves, però no quan sor­ties. Però hi tro­ba­ves molts amics, a din­tre, no només del rot­llo anar­quista o comu­nista, a part que les pre­sons eren també ple­nes de mem­bres del Grapo o d’ETA.

Tota aquesta cosa dramàtica i èpica està molt sobre­va­lo­rada, perquè era un espai habi­tual. Hi havia pas­sat tot­hom, des de Jordi Pujol a Manuel Vázquez Mon­talbán. Els pares del país. De Cara­banc­hel, on també vaig estar, en dèiem ‘la cate­dral’, perquè era enorme i estava car­re­gada d’història. Hi havien tin­gut en Dur­ruti, l’Ascaso, en Pestaña, en Peiró, en Seguí. Eres allà i pen­sa­ves: hòstia, aquí van pas­sar pel gar­rote vil en Puig Antich! Et sen­ties impor­tant. I quan sor­ties tenies totes les nenes a favor, o sigui que no ho veig com un període dramàtic, encara que evi­dent­ment en volia sor­tir. En poe­sia passa una cosa sem­blant: vol­dries sor­tir però sem­pre estàs allà tan­cat, com en un recinte metafòric.

La nos­tra és una lite­ra­tura de rimai­res, molt con­di­ci­o­nada pel nou­cen­tisme i la Renai­xença, per les tendències més de dre­tes. Ara ha estat subs­tituïda per una lite­ra­tura filològica, molt aca­ba­deta i tal. Però a vega­des hi ha poe­mes que no els has d’aca­bar.

Això és una conya. Ja ho deia Mar­ga­rit, que la poe­sia l’hau­ria d’enten­dre tot­hom. Això ja és prou com­pli­cat per posar-hi a sobre bar­ri­ca­des. Al temps de la con­tra­cul­tura jo era molt jove, i tam­poc no en dèiem així, perquè teníem la idea que era un invent de la CIA. Ep, i era una teo­ria bas­tant plau­si­ble, perquè se sap que la CIA va inten­tar ero­si­o­nar els movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Si jo em vaig ficar en política va ser perquè veia que els tios tenien revis­tes, i en ser d’una bar­ri­ada, tenia poca por: les dis­tribuïa i a canvi m’hi publi­ca­ven els meus poe­mes revo­lu­ci­o­na­ris. Amb tot això, va rebro­tar la CNT. Per nosal­tres, pas­sar de cop i volta de la Unió Sin­di­cal Obrera o de CCOO a repre­sen­tar unes sigles tan potents com les de la CNT, i veure que venien en Josep Pei­rats i la Fre­de­rica Mont­seny, ens va fer sen­tir molt impor­tants. Però en rea­li­tat el meu objec­tiu era col·locar els meus poe­mes.

És que jo parlo amb ell. Soc pri­mer de tot catòlic. Del cen­tre par­ro­quial vaig pas­sar a l’esquerra, i d’allà a la CNT, però sortíem tots dels cen­tres par­ro­quials. I de fet estava en un que va repre­sen­tar una obra basada en el maig del 68. No s’ente­nia res, però el capellà no sé què hi devia veure i es va empre­nyar. Al meu barri els cape­llans eren bas­tant fat­xes, a diferència dels del cen­tre o de Sants, i ens van fer fora de la parròquia.

El Coll, a Vall­carca, un barri popu­lar on els car­lins hi havien tin­gut influència, i la CNT també, durant una època. Jo era esco­la­net i aju­dava el mossèn. Recordo que quan va venir en Pei­rats de l’exili i va veure el míting de Montjuïc, amb milers i milers de per­so­nes, va mirar cap a nosal­tres, que érem els de l’orga­nit­zació, i va dir: “Amb aquests no farem res.” Pri­mer vaig pen­sar que era molt insul­tant, i després es va cagar també en les ban­de­res cata­la­nes. No era com ara: la senyera s’iden­ti­fi­cava amb les noies que balla­ven sar­da­nes. El cas és que després vaig ado­nar-me que tenia raó.

En el fet que nosal­tres no vam fer res. Si haguéssim impul­sat una revo­lució intran­si­gent en aquell moment, hi hau­ria hagut una invo­lució que ens hau­ria por­tat més endar­rere que el fran­quisme últim, que havia inten­tat ser aper­tu­rista, encara que els cape­llans i els mili­tars eren bru­tals, uns cap qua­drats. Allò no va sor­tir, per sort, però sí la trans­for­mació impul­sada per les femi­nis­tes, els eco­lo­gis­tes, els nudis­tes, els vegans, tota aquesta gent que ana­ven amb nosal­tres. El nos­tre movi­ment, en canvi, va que­dar diluït, perquè no tenia una estruc­tura política ben defi­nida, sinó abs­tracta. Era com en el conte dels tres por­quets: la casa era fràgil. Com deia en Pei­rats, aquesta no era la CNT de l’època glo­ri­osa.

No, al con­trari. T’acabo de dir que si hagues­sin gua­nyat els meus hau­ria estat pit­jor! I tam­poc sabia ben bé quins eren els meus, perquè a la presó et tro­ba­ves un fatxa i resul­tava que t’hi feies amic. D’anar­quis­tes, en veig algun, però ja és dife­rent, més de club de jubi­lats.

I tant, però em queda lluny, com si no anés amb mi.

Però és una ciu­tat popu­lar, de la mateixa manera que quan vaig a les lli­bre­ries de vell no busco pas edi­ci­ons d’anti­quari, sinó les bara­tes de Bru­guera dels sei­xanta i setanta. Als meus poe­mes no hi sur­ten pràcti­ca­ment els bar­ris del pije­rio, que ara curi­o­sa­ment és on gua­nyen els inde­pen­den­tis­tes. És una altra referència catòlica: el trac­ta­ment de la pie­tat. M’agrada molt com l’escri­uen en la poe­sia ame­ri­cana. Aquesta mirada cap al pobre i el des­a­fa­vo­rit, cap al pres, el pen­jat i el mar­gi­nat. És una herència de la meva cul­tura catòlica, insen­sata com tota la resta. Si hi ha un subs­trat polític, el meu és la insolència. Com deia un amic meu, “hem pas­sat de la poe­sia de l’experiència a la de la dis­sidència, i ara pot­ser toca la de la indi­ferència”.

L’amor com a pena capi­tal per mi és quan van esca­nyar en Puig Antich. En vaig fer un petit poema el 1974. La pena capi­tal era molt pre­sent en el sen­tit lite­ral. L’amor en algun moment et tras­balsa, però ja fa anys que no em passa. I crec que no tor­narà a pas­sar. Ara és una cosa més aco­mo­datícia, té una part feme­nina que m’agrada molt: l’esta­bi­li­tat. Ja no aspiro a la revo­lució, no m’agra­den els can­vis. Vull que la gent sigui maca, que pugui anar a un res­tau­rant, que facin bones pel·lícules, que sur­tin lli­bres de qua­li­tat, no aquesta sal­sit­xada que tenim ara en el mer­cat edi­to­rial català, que no se’n pot dir lite­ra­tura. Quan vaig entrar a l’Avui, el màxim interès era reconèixer l’Espriu, i hi havia en Pere Quart i tota la gene­ració dels setanta: un nivellàs. Al suple­ment cul­tu­ral teníem de col·labo­ra­dors en Pere Cal­ders, en Joan Perucho, en Palau i Fabre, en Víctor Alba, en Xavier Ben­gue­rel. Era una esqua­dra tre­menda. I tot això tinc la sen­sació que s’ha per­dut. Hi ha gent molt bona, però no té aque­lla cosa impor­tant. A en Joan Triadú el tractàvem de vós, i era molt dis­ci­pli­nat en el lliu­ra­ment dels arti­cles; un per­so­natge extra­or­di­nari que actu­ava amb una humi­li­tat abso­luta. Ara és una altra cosa: sur­ten molts noms, gent que sap escriure molt bé, que són bons esti­lis­tes, però allò era impor­tant.

Sí, però no crec que esti­guem a l’altura. Tot va per cicles. Passa també a França, encara que ells tenen en Houe­lle­becq i en Carrère, i totes aques­tes auto­res que escri­uen com la Mar­gue­rite Duras, però no hi ha l’autèntica Duras, no hi ha Camus, no hi ha Bre­ton, ni Sar­tre ni Beau­voir. Es veu molt bé en la com­pa­ra­tiva amb els fran­ce­sos, per no dir amb els espa­nyols, amb aque­lla gene­ració dels Bar­ral, Goy­ti­solo, Marsé o Vázquez Mon­talbán, que quan el tru­ca­ves per un arti­cle ja te l’estava escri­vint o te’l dic­tava quasi en octosíl·labs. Això ja no hi és. C’est fini.

“Mai no acceptarem que el nostre llegat siguin unes ruïnes, / però és la bellesa pertorbadora del passat la que ens inspira”, escrivia en un dels poemes de Barcelona. Instants robats (2010) que ha inclòs a l’antologia i que retraten millor aquest poeta, recitador, novel·lista, crític literari i periodista del Poblenou que va ser considerat el combatent més jove de la generació contracultural dels setanta i que avui, encara, sembla el benjamí de la colla en plena postmodernitat escèptica. Hem quedat a l’Ateneu Barcelonès, on arriba a peu des de Vallcarca i on té també un despatxet, encara que acabem preferint el pati, i la imatge que transmet al llarg de la conversa és la calidesa desarmant d’algú que no té edat, ni tan sols quan fa un incís rere l’altre per evocar els seus primers poemes, els anys de la presó o la seva amistat incorruptible amb Víctor Nubla, mort el 2020 i a qui dedica un inèdit preciós, ‘Com pots estar tan trist a la ciutat?’, on li surt la definició exacta que “una mort sobtada és un eufemisme mal resolt”. Periodista veterà de l’Avui, on va entrar el 1988, després de passar per El País, Quimera i Lletra de Canvi, ha tingut una certa presència als papers quasi més per la seva obra narrativa (ha guanyat el Crexells 1999, el Sant Jordi 2001 o el Joanot Martorell 2020, per El tango de Dien Bien Phu), que per la seva dedicació constant a la poesia, sense la qual, diu, res no té sentit, “vaig al balcó i adéu”. Costa imaginar-lo en cap gest dramàtic, excepte si li toquen el vers, que per ell és com “l’allioli” de la vida.