Ernesto Amescua, director d'una prestigiosa editorial madrilenya, proposa a Marcial Pombo, un escriptor de segona, militant comunista i antifranquista de tota la vida, que presti la seva veu al general Franco i que escrigui una falsa autobiografia del dictador, a canvi d'un generós contracte a sobre de la taula, capaç de comprar tota mena de voluntats. Pombo, amb problemes econòmics, no pot refusar l'oferta. La proposta, el relat de la pròpia vida engiponat per l'impostat Franco –necessàriament recorda el Raza, de Jaime de Andrade, base per a la pel·lícula homònima de Sáenz de Heredia–, no pot tenir més resultat que una hagiografia. Però Pombo, encara amb la dignitat o el record de la dignitat de la lluita contra la dictadura, decideix que al text del ghostwriter deFranco oposarà una altra versió dels fets, un soroll: el dels vençuts, dels quals és un bon representant, per incloure-hi veus que recullin la pròpia experiència familiar d'oposició al règim i la d'altres testimonis que contradiuen la història oficial. Aquest és el plantejament metaliterari d'una de les obres més ambicioses de Manuel Vázquez Montalbán , publicada a la dècada dels noranta del segle passat (octubre del 1992), i que ara, trenta anys després, recupera Navona Editorial.

El context en què va aparèixer l'obra –incubat al llarg de la dècada socialista– no pot aïllar-se de la seva forma textual. El volum es publica immediatament després dels grans esdeveniments del 92: els Jocs Olímpics de Barcelona i l'Expo de Sevilla. Tot i una crisi incipient aleshores, el present hipotecava un futur llavors suposadament esplendorós i, de retruc, amagava el passat miserable i criminal sota la catifa. La dictadura semblava molt lluny i la façana de puresa de la monarquia de Joan Carles I no s'havia enfonsat en la seva pròpia corrupció. I després d'uns primers anys (1975-1979) en què alguns autors van intentar desenterrar una memòria incòmoda –per exemple, Los topos, de Jesús Torbado i Manuel Leguineche–, però no els cadàvers de les cunetes, i després que molts polítics publiquessin memòries a la col·lecció Espejo de España (Planeta), els governs de Felipe González decideixen que és molt millor mirar endavant i no remoure les cendres del passat. Però, com diu el tango, el passat sempre torna, i la prova és que tot allò que no es va airejar quan hauria calgut s'ha anat acumulant en pous molt foscos de l'Estat fins a podrir-ho gairebé tot.

Montalbán no està d'acord amb l'estratègia d'oblit del felipisme i decideix carregar contra la bèstia negra de la meitat de la seva vida, el dictador, que ja havia estat objecte d'altres dels seus textos: Los demonios familiares de Franco o Diccionario del franquismo. I ho fa amb una novel·la-assaig-llibre d'història indefinible des del punt de vista del gènere literari, en què, com ja havia fet per primera vegada a Galíndez –sense oblidar la Crónica sentimental de España–,explicita la necessitat de recuperar la memòria (les veus alternatives a la de Franco, és a dir, el soroll) com una forma de resistència contra el poder, que en el cas del llibre són les paraules del dictador. Montalbán va fer una aposta estètica que va ser, també o sobretot, política en el moment en què el text va arribar a les llibreries.

Si fa tres dècades la intervenció de l'autor com a intel·lectual en el sentit més sartrià del terme era tan evident com necessària per denunciar el panxacontentisme d'aquell present, la reedició de Navova –el projecte d'Ernest Folch i Jaume Roures, que recorda l'Empúries del duo Miquel Horta - Xavier Folch , pare de l'Ernest– és igualment necessària i fa honor a aquella voluntat crítica de Manuel Vázquez Montalbán. Perquè, ¿qui millor que el Manolo per combatre Franco i Vox, per combatre aquell passat i tots els intents de retornar-hi? Per tot plegat, el llibre és un clàssic amb el propòsit, com deia l'autor, de cridar: "Per la caiguda del règim!" Llàstima que Ernesto Amescua, l'editor, el poder, el capital, el mercat, decideixi al final del llibre suprimir els sorolls incòmodes que havia introduït Pombo.