La mesura de totes les coses, tercera novel·la d’Andreu Gomila (Palma, 1977), s’estructura en cinc parts –uns relats autònoms d’alta finesa verbal, cadascun amb la seva pròpia fórmula narrativa-, on el protagonista i narrador deixa constància de les experiències sentimentals que l’han configurat al llarg dels anys per oferir, com si desplegués un ventall de diferents retrats femenins, una multiplicitat de perspectives sobre com es projecta l’amor, sobre com es rep i, en especial, de quina manera va evolucionant naturalment d’una banda a l’altra segons l’atzar de les circumstàncies: un cotxe pot atropellar algú que va en bicicleta a la feina i malmetre una incipient història d’amor; els conflictes anodins de la rutina de la vida en parella vencen els èxits professionals; el desvari d’una gelosia retrospectiva — aleshores el narrador encara desconeixia que “la vida és deixar de fer preguntes” — no és incompatible amb la voluntat d’aprofitar el benestar domèstic; la lectura clandestina d’un dietari acaba revelant la cara oculta d’una convivència falsa; i, trenta anys després, la lògica incomprensible de la casualitat pot fer reaparèixer el primer amor i descobrir que “no es tracta tan sols d’agradar, Paula, sinó d’emocionar-se, saber que pots plorar damunt una espatlla que coneixes, de qui en saps els solcs, els plecs, el tacte, que la teva cantarella arribarà a unes orelles que t’escoltaran, que una boca parlarà, que no t’alliçonarà, però sí que et serà fidel”. Al cap i a la fi, La mesura de totes les coses és la recerca d’una resposta a dues preguntes successives: “Es això, l’amor pur? Desitjar-se, voler-se, somiar-se, gaudir de ser-hi?”, és la primera, i, com a la cançó de Mishima que escolten el narrador i una de les seves parelles, “¿Què en farem del desig ara que hem trobat l’amor?”, la segona.
La mesura de totes les coses, però, no s’ha de llegir com una enumeració de les aventures romàntiques o eròtiques del seu protagonista, sinó com una novel·la on el nucli central és l’amor de les dones i la impotència del narrador per entendre’l de la mateixa manera que elles el conceben. Amb l’Eva la timidesa i la indeterminació el cohibeixen, amb l’Helena l’ambició professional l’empresona en un món distant dels afectes, no sempre és capaç de valorar l’audàcia vital de la Judit, al costat de la Virgínia s’acaba imposant l’atractiu de pagar “per enllitar-te amb dones de pits operístics, joves, de països que són molt a l’est o molt a l’oest”, i, a la fi, amb la Paula, el que triomfa és la conformitat amb una existència tranquil·lament equilibrada dins d’un avorriment suportable, com si fos la demostració pràctica del que confessa al primer capítol: “La meva història és plena de principis prometedors, de primers versos espaterrants, però que s’esllangueixen, perden força, així que avancen cap a una conclusió que no sap concloure”. La mesura de totes les coses és, en el fons, la descripció minuciosa dels meandres i els abismes dels remordiments d’un personatge que, conscient que “les esposes del segle XXI han estat educades per ser lliures, canten himnes generacionals, prenen decisions sense la necessitat del consentiment conjugal, poden parlar amb el veí sense voler endur-se’l al llit”, constata no tenir les virtuts i les habilitats necessàries per estar a l’altura de les dones que li fan cas: potser massa melòdic, Andreu Gomila ha escrit un llibre destinat als lectors que discrepen de Pavese, i no estan d’acord a considerar les dones com un poble enemic, i en canvi, com Truffaut, s’atreveixen a veure’s com uns homes que, a pesar de tot, sempre estimaran les dones.
