L’univers a l’entorn de la “Divina Comèdia” del no menys diví Dante Alighieri s’eixampla sense aturador: arts plàstiques, escèniques i musicals hi han recorregut, amb més o menys fortuna, a banda de les múltilples traduccions i estudis a l’entorn del poema èpic toscà. Per aterrar en el terreny de la música, les relacions entre aquest art i el poeta han estat font d’estudis diversos, que testifiquen incomptables obres inspirades en l’obra que va fer immortal l’escriptor de qui l’any passat commemoràvem el setè centenari de la mort. Ara, una compositora catalana s’hi ha enfrontat, amb una obra editada discogràficament per Sony. Parlem de “Tre impressioni sulla Divina Comedia” de Sira Hernández.
De Dante a Sira
Deixebla entre d’altres d’Alícia de Larrocha, Manuel Oltra o Felice Quaranta, Sira Hernández és una de les compositores i pianistes més prestigioses de casa nostra. Discreta en les (exquisides) formes i sense fer soroll però sempre bona música, tot treball discogràfic d’aquesta gran artista és sempre benvingut. Almenys, per als qui no som amants de la faramalla ni de la superficial i glamurosa ostentació que malauradament embolcalla molts dels esdeveniments musicals que s’esdevenen entre nosaltres. Sempre hem preferit la sinceritat de soirées intimistes a l’ampul·lositat filharmònica; el xiuxiueig al crit estentori; el pianissimo al fortissimo. La sinceritat de la música creada o recreada perquè sí a l’obligatorietat d’assistir al concert del mediàtic de torn. Sira Hernàndez a Lang Lang, per dir-ho sense embuts. Per això ens ha agradat tant el disc que comentem i la compositora i pianista que hi ha darrere. Culta, sensible i permeable a tot allò que tingui a veure amb l’art i la sensibilitat, Hernández explora ara l’univers dantesc amb un disc suggerent i exquisit: Tre Impressioni sulla Divina Commedia.
Com dèiem més amunt, la immensa, inabastable i immortal obra de Dante Alighieri ha estat explotada musicalment en diferents formats, gèneres, estils i èpoques. I ara li arriba el torn a tres poemes pianístics, basats cadascun d’ells en sis passatges de l’Infern, el Purgatori i el Paradís.
Ras i curt: aquest disc és una petita gran exquisidesa i cal agrair a Sony que hagi apostat fort per editar-lo. El talent compositiu de Sira Hernández flueix del primer al darrer compàs, amb la interpretació de la pròpia compositora davant del piano, en una gravació molt ben produïda i realitzada, i feta a l’Auditori Josep Carreras de Vilaseca.
Hernández no enganya i no pretén (seria irrealitzable i d’una ambició desmesurada) arribar a “narrar” el poema èpic dantesc. Ni tan sols juga amb allò tan subjectiu –i qüestionable- de la música descriptiva. Al contrari, la compositora catalana recorre a la traducció instrumental de les impressions que li susciten les tres parts de la Divina Commedia. I ho fa amb la humilitat de qui s’acosta a una obra inqüestionable, a un llegat immarcessible de la nostra cultura. Però també ho fa amb la saviesa de qui domina el llenguatge musical i l’instrument que li és mitjancer. Amb la seguretat i el desacomplaexament d’un estil propi, marcadament tonal però que no deixa de ser música del temps que la veu néixer. I amb la legítima voluntat d’aportar alguna cosa a la vasta cosmogonia del florentí més universal de tots. I a fe que ho aconsegueix, al llarg d’una hora d’audició que mereix i demana atenció i recolliment en les audicions que un pot fer un vespre, a casa, arrecerat de les tropicals inclemències metereològiques de les primeres nits de juliol.
Amb Sira Hernàndez, davallem als sinistres averns des de les impressions suscitades per la poesia dantesca; ens elevem al paradís de l’eternitat beatífica; i aterrem a la terrenalitat d’un purgatori en permanents compassos d’espera. Tot plegat, amb una erudició i saviesa musicals exemplars, que reforcen la convicció que sempre hem tingut: Sira Hernàndez és una de les personalitats musicals més rellevants i significatives del nostre panorama artístic.
