El cap de Fisterra, per a qualsevol que hi hagi estat, acull un fenomen molt curiós. Si deixes el far enrere i t’apropes cap a les darreres roques afilades a peu d’Atlàntic per seure una estona a contemplar l’horitzó, t’adones immediatament que has travessat una cortina de silenci i sacralitat, que reverencia el mar i el final d’un trajecte. Passes a formar part d’una comunitat de vigies.

Fa anys Borja escrigué: «Las caminantes siempre supieron que no puede haber épica sin ética». I aquesta frase segueix sent la millor clau de lectura d’aquest poemari on hi trobem tres elements principals, si se’m permet convertir la poesia en una sèrie d’etiquetes temàtiques:

La fi d'una època que ens demana èpica  Amb gran bellesa i profunditat, els poemes despleguen, no sense dosis de duresa davant d’una realitat lletja que no s’amaga d’ella mateixa, els grans problemes de la contemporaneïtat. Hi ha una aroma decadentista. Això inclou assumir la desolació, la incertesa. Com ser davant l’instant previ a l’esfondrament, plens de quincalla. Hi ha vençuts, camins perduts, extractivisme i abús dels recursos naturals, pèrdua de valors, deshumanització, disharmonia, buidor.

La necessitat d'una ètica davant la manca de força moral  Amb reminiscències de les savieses pràctiques de l’Antiguitat, ens proposa un compromís que és doble.

En primer lloc, intern. Accedir a la nostra foscor, recordar que cal que hi hagi coses envoltades de misteri. Cultivar i treballar les habilitats. Agrair aquest estar de pas en un ball de memento mori. Recordar la tradició. Buscar el diapasó per afinar-nos, un axis per estar en equilibri a baixamar i a plenamar. Tendir cap a la bondat. Presència per aprendre la verticalitat dels arbres.

En segon lloc, cap enfora. Compartir aquest talent llaurat per l’autoconeixement i ajudar a dotar de sentit aquests temps convulsos. Esperança, generositat, germandat, tendresa, tribu, amistat, vincle, el compromís, amb un mateix i amb els demés. Poema rere poema trobem la guia vers una ètica de l’alteritat.  Però com l’assolim?

L’estètica com a via.  Arrojarse al agua ens parla d’un món que ens exigeix èpica i ètica. Amb ímpetu. I d’on treiem la força? Del detall, de la bellesa i la serenor d’una visió temporal més elongada, de la transcendència; de l’estètica, en definitiva.

La constant que recorre com a baix continu el poemari és la cerca de l’harmonia. Borja ens diu: «una mariposa nos salva», i a mi em remet a Nietzsche i la felicitat en una cita que deia que les que més saben de felicitat són les papallones i les bombolles de sabó, i tot el que entre els homes hi ha de la seva espècie. Hi ha una estètica transcendent que recorda al zen, als haikus, no en forma, sinó en sensibilitat.

S’hi reflexiona sobre el temps i les seves percepcions. Lentitud i perspectiva. els salts de temporalitats que no són fetes a mida humana; i sobre el desconegut com a pregunta que ens fa humans, el mascaró de proa dels vaixells vitals.

I en mig d’aquest triumvirat ―èpica, ètica i estètica― apareixen dues figures clau, amb una importància especial. D’una banda, la poesia. De l’altra, la figura missatgera, la vident, la poeta.

Com a balancí, com a companya d’incertesa. La poesia té la missió de deixar senyar i eines, ser el foc on escalfar-se; un viatge d’anada i tornada a l’inefable, mentre es camina sobre les restes d’antics navegants. És la resistència atemporal que reclama el seu cercle de desterrats època rere època. Salva arreu sense ser d’enlloc. És la llar per a l’ostracisme i l’eremitisme.

Si la poesia és el foc. La poeta és el far d’ull despert. El custodi. Qui veu l’insondable i les nostres molletes. Qui veu les possibles declinacions de present i futur, en carrega el pes, avisa dels perills i marca possibles rutes alternatives. La seva funció és simultaniejar dos llocs, recollir històries i ocultar-les en llibres per a qui les necessiti. La tasca del poeta no és la del flâneur, sinó la de qui s’enfronta al sobirà i escull la música que ens porta a casa. És política, perquè requereix acció.

Arrojarse al agua aporta un equilibri entre la visió d’un món en procés de destrucció i la temprança per a l’acció i el canvi. L’honestedat sense dobles tintes. I aquest és un dels grans encerts de l’autora. Amb la seva escriptura sensual i cert esoterisme ens canta des dels somnis que cal mantenir dos punts fixes: la llum i la mort. L’ètica i l’estètica, la transcendència de la Vida i la caducitat de les vides.