Gabriel García Márquez creant eslògans publicitaris en una agència, Mario Vargas Llosa assajant una obra de teatre amb Aitana Sánchez-Gijón, Tom Wolfe esmorzant amb el seu impol·lut vestit blanc, Miquel Barceló caminant per la muntanya per inspirar-se... Són algunes de les escenes de Vargas Llosa sube al escenario (Libros de Vanguardia), el llibre amb més de vuitanta perfils de personatges que publica el periodista Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957).

En l’ofici des del 1977, Vila-Sanjuán, a més de diverses novel·les i assajos, tenia ja publicats altres llibres d’obra periodística, Crónicas culturales (2004) i La cultura y la vida (2013). “Ara són textos més breus que recullen un moment de vida o retraten persones que m’interessen”.

Escriptors, pintors, arquitectes, mecenes, periodistes, publicistes, espies, llibreters... La galeria de personatges és molt àmplia. “Hi incloc diversos autors del boom llatinoamericà –explica, entaulat en una cafeteria barcelonina–, que era el més interessant que hi havia al món cultural quan vaig començar. Vaig conèixer Vargas Llosa, a qui vaig animar a fer d’actor per a l’any del Llibre que va celebrar Barcelona, activitat que després ell va prosseguir. Vaig ser alumne del taller de José Donoso... I García Márquez em va explicar, en un dinar, que va crear el cèlebre eslògan “Para pan, para pan, pan Bimbo”, que també s’atribueix Fernando del Paso”.

Un dels més curiosos és Lawrence Martin-Bittman, que va ser el seu professor a la Universitat de Boston: “Era un exespia txec expert en desinformació, les actuals fake news, a les classes ens explicava batalletes, va enterrar un fals tresor nazi al llac Negre de Bohèmia, amb suposats documents comprometedors”.

“El periodista ha de tractar l’establishment i la contracultura”, assevera (i, de fet, en un dels perfils acaba submergit en una font pública), per això també s’ocupa d’empresaris com Paco Daurella, de Coca-Cola, col·leccionista d’art i escriptor, o Gregorio Marañón, “a la rebotiga de molts projectes culturals d’Estat i explica que, per exemple, el Teatro Real es consolida davant la negativa de Jordi Pujol que el Liceu assumís el seu paper de gran òpera estatal”.

En l’apartat contracultural, ens parla, per exemple, de la casa del Poble Sec on va viure la fotògrafa Ouka Lele fins que “van trobar-hi ossos de la Guerra Civil, va considerar que això portava mala sort i ella i El Hortelano se’n van anar”.

Si l’arquitecte Ricardo Bofill –la primera entrevista que va fer– li descobreix la paraula postmodernisme en una època en què molt pocs la feien servir tot i que després “va marcar tota la cultura dels anys vuitanta”, el biògraf Donald Spoto li explica que els detalls de vida privada que dona als seus llibres “no són xafarderies perquè estan contrastats”. També viatgem al rodatge de Pandora i l’holandès errant a Tossa; o a l’operació Impala, en què Manolo Maristany, Oriol Regàs i d’altres van recórrer l’Àfrica en aquest model de motocicleta.

S’ocupa d’algun personatge de ficció, com Jeeves i Wooster, de P.G. Wodehouse, o Roque Guinart, el bandoler del Quixot. I d’un escriptor fake, J.T. Leroy, que no va existir mai: “El seu llibre suposadament autobiogràfic no era propi d’algú tan jove, sinó que tenia un estil molt literari, ple de subordinades, i vaig deixar dit per escrit que no m’ho creia”.

Esmenta autors de perfils que li agraden: Claudio Sánchez Albornoz, Salvador de Madariaga, Jaime Arias, Carles Sentís, Francisco Rico... Altres retratats són Martí de Riquer, Marc Fumaroli, Ryszard Kapuscinski, Peter Berger, Annie Ernaux, Milan Kundera, Claudio López Lamadrid, Noah Gordon, Henning Mankell... L’obra està esquitxada d’anècdotes, com quan el capellà del poble vol beneir la casa del pintor Joan Ponç i aquest s’esvalota: “Pari, pari! No ho pot fer. M’enfonsaria el negoci. Pinto dimonis i, si me’ls treu, què vol que pinti?”.

Foto. Álex García