Miquel de Palol va inau­gu­rar la seva obra amb el poe­mari Delta, fa gai­rebé mig segle. Des d’ales­ho­res, s’ha con­ver­tit en un dels pro­sis­tes més impor­tants de la lite­ra­tura cata­lana moderna, a més de ser dels que tenen més reper­cussió a l’estran­ger, sobre­tot amb les tra­duc­ci­ons de la novel·la El jardí dels set cre­pus­cles. No obs­tant això, al nos­tre país mai no ha tin­gut les coses fàcils, com si visqués una revàlida contínua. De fet, el seu nou lli­bre, Des­do­bla­ment, surt en versió bilingüe a l’edi­to­rial madri­le­nya Bart­leby. Par­lem amb ell d’això i de mol­tes altres coses al pis de l’Eixam­ple on passa la mei­tat de l’any. La resta és a Platja d’Aro.

Per les difi­cul­tats de publi­car a les edi­to­ri­als cata­la­nes. Les edi­ci­ons de poe­sia seguei­xen unes mecàniques mafi­o­ses, malau­ra­da­ment sense pis­to­les, però que com­por­ten que si no ets del clan et diuen que tenen plena la pro­gra­mació dels dos o tres anys vinents, que és la manera deli­cada de dir que no et publi­ca­ran.

Gens. A més, aquest fet va coin­ci­dir amb l’interès per tra­duir un lli­bre meu al cas­tellà dels bons amics de Màlaga Isa­bel Pérez Mon­talbán i Curro For­tuny, i de l’edi­tor de Bar­telby, i també amic, Manuel Rico per donar veu a poe­tes cata­lans.

Aquest lli­bre no recu­pera res, perquè –amb ressò públic o no, això és una altra cosa– aquest ves­sant no l’he aban­do­nat mai. El lli­bre és del 2021, i els tres ante­ri­ors (Aire amb cel de fons, Dos cors per una bèstia i Alguns pai­sat­ges) són, res­pec­ti­va­ment, del 2012, 2015 i 2018. Un ritme d’un lli­bre cada tres anys pot sem­blar exces­siu, però no diria que és senyal d’aban­do­na­ment. La idea d’eclip­sar-me a mi mateix em resulta exòtica. Com a poeta, igual que com a pro­sista, només goso defi­nir-me com a apre­nent.

Guardo dels ini­cis un record posi­tiu, com de la vida en gene­ral. Deu ser un tret dels aspi­rants a epi­cu­ris que evo­lu­ci­o­nem de manera fluc­tu­ant cap a escèptics i cap a cínics: ten­dim a recor­dar les coses bones i a apa­gar les que no en són tant. Els com­panys es tor­na­ven amics de seguida. La com­petència (una il·lusió, d’altra banda, perquè els poe­tes no bre­guen els uns con­tra els altres, sinó cadascú amb el seu talent mateix) era molt esti­mu­lant, hi havia molt debat. Vist des del moment actual, no em sem­bla fora de lloc dir que els meus mes­tres van ser els meus com­panys. D’altra banda, el meu con­cepte de poe­sia no ha variat més enllà de com he evo­lu­ci­o­nat jo mateix com a per­sona, també, suposo, pel fet que no m’he sen­tit mai partícip d’una tendència defi­nida i radi­cal, sinó que he aspi­rat i aspiro a un cert eclec­ti­cisme.

Són nous i, fins al lli­bre, inèdits. Sem­pre m’he resis­tit als comen­ta­ris sobre els meus poe­mes, perquè els trobo inne­ces­sa­ris, perquè els tex­tos s’hau­rien de sos­te­nir per si matei­xos, sense acla­ri­ments ni cros­ses addi­ci­o­nals. Des­do­bla­ment intenta ser una medi­tació sobre l’ésser i el no-res, cosa que pot sem­blar molt pre­ten­si­osa, però que també pot resul­tar l’argu­ment més sen­zill i pri­mari, el pri­mer que es troba a l’abast quan s’ini­cia el camí de pen­sar, tot i que suposo que això també deu depen­dre del caràcter de cadascú... I he inten­tat escriure amb una forma més esquemàtica i precària que la uti­lit­zada en lli­bres ante­ri­ors. Més bar­roca, pot­ser, perquè el bar­roc, con­tra el que es diu habi­tu­al­ment, no com­porta recar­re­ga­ment, sinó essen­ci­a­lit­zació.

Em sem­bla una qüestió força fútil, i que, vis­tos els alts i bai­xos i els fac­tors ale­a­to­ris que els han produït, cada dia m’interessa menys. Em sap greu dir-ho (o pot­ser no me’n sap gaire), però les meves expec­ta­ti­ves sobre els esta­ments lite­ra­ris locals són molt pobres. Franco no va acon­se­guir des­truir l’esta­tus i la soci­e­tat literària cata­lana; el mer­cat, sí. No és sis­temàtic dir que abans estàvem millor i ara tot va dal­ta­baix. Em sem­bla una evidència que en les lle­tres cata­la­nes hi con­ti­nua havent gent que escriu molt bé i fa coses interes­sants, però els cri­te­ris de selecció de la majo­ria d’edi­tors, cada cop més comer­ci­als i, tot i això, més caprit­xo­sos, por­ten a una situ­ació d’indigència cul­tu­ral ter­mi­nal.

El mirall com a símbol i com a ele­ment metafòric ha donat i encara dona molt de joc en la història de la lite­ra­tura, i em fa molt de res­pecte invo­lu­crar-lo en auto­de­fi­ni­ci­ons. D’altra banda, la sola idea de “la meva obra” em fa una sen­sació estra­nya, com si es parlés d’una cosa que ja no té res a veure amb mi, i que ni tan sols estic segur del tot que exis­teixi.

Quan escric tinc pre­sent el que he fet abans, però no pas a par­tir d’una pre­tensió auto­his­to­ri­cista, que trobo fins i tot ridícula, sinó perquè tinc una visió unitària de tot el que escric. Cosa que –un cop més, de manera reei­xida o no és una altra qüestió– par­teix d’una extensa pla­ni­fi­cació prèvia.

M’agra­da­ria que el con­junt dels meus lli­bres fos vist com una mena de vode­vil poblat per un grup de per­so­nat­ges, dels quals en cada lli­bre se’n situen alguns a pri­mera fila com a pro­ta­go­nis­tes, i la resta es man­te­nen al fons de l’esce­nari, i es van alter­nant d’un lli­bre a l’altre, en diver­sos graus de rellevància. N’hi ha que són pro­ta­go­nis­tes en més d’una ocasió i, per des­comp­tat, n’hi ha de més impor­tants i cen­trals que d’altres.

La mort és una de les majors inqui­e­tuds de l’espècie humana. En la pre­o­cu­pació per la mort hi ha l’ori­gen de les reli­gi­ons, de gran part de la ciència i, clara­ment, de la lite­ra­tura. La qüestió és com es tracta (i la difi­cul­tat d’esten­dre’s en altres qüesti­ons sense tocar-la de cap manera), i tots els res­sorts que con­voca: la por, el rebuig, l’accep­tació, el desig, la sen­su­a­li­tat, la questa, les pug­nes, la reso­lució dels grans con­flic­tes per­so­nals i col·lec­tius, la manera de viure... Per­so­nal­ment, he inten­tat trac­tar-la d’acord amb els con­tex­tos en joc. M’ha estat més fàcil des de la prosa de ficció que des de la poe­sia, en què, en el meu cas (que no pre­tenc extra­po­lar enlloc), l’auto­re­trat és cons­ci­ent­ment més explícit.

Que no faci cas dels man­dro­sos, que només volen que se’ls doni tot mas­te­gat i que deuen creure que la sin­taxi és un invent per­niciós. Per des­comp­tat, el que escric pot agra­dar o no, però les com­pli­ca­ci­ons que hi tro­barà qual­se­vol no van més enllà de les que pot resol­dre una per­sona que hagi fet el bat­xi­lle­rat.

Penso en el meu bat­xi­lle­rat, tam­poc gosa­ria jugar-me-la per l’ense­nya­ment actual, que veig cada cop més enca­rat a entre­nar robots sub­mi­sos (incul­cant-los jus­ta­ment la idea de fer-los auto­su­fi­ci­ents), i més ten­dent a demo­nit­zar els conei­xe­ments. D’altra banda, vol­dria remar­car el rea­lisme de la meva escrip­tura, entès rea­lisme com a més pro­xi­mi­tat a l’ora­li­tat i més faci­li­tat expres­siva. Sem­bla gene­ra­lit­zada l’estra­nya idea que l’escrip­tura sen­zi­lla és més pròxima a això tan vague que ano­me­nen “tal com parla la gent”.

La gent no parla a base de fra­ses sim­ples tipus sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt, sub­jecte, verb, pre­di­cat, punt, etcètera. La gent, tant hi fa més o menys ins­truïda, parla amb sub­or­di­na­des, ana­co­luts, fra­ses ina­ca­ba­des, incon­cor­dan­ces. Jo de vega­des repro­du­eixo aquesta mecànica estric­ta­ment real, ja no sé si rea­lista. Fa quasi 30 anys, en una pre­sen­tació d’una novel·leta meva, Ígur Neblí, em va venir un peri­o­dista de la secció de lle­tres d’una publi­cació pres­ti­gi­osa a dir que era un lli­bre incom­pren­si­ble, mal escrit i ple de paràgrafs mal lli­gats.

Li vaig dema­nar que em mostrés què no lli­gava, i amb gran fruïció em va lle­gir en veu alta una plana sen­cera. Estàvem envol­tats de gent expec­tant (com tots sabem, a la gent li encanta la pos­si­bi­li­tat de veure sang). Va arri­bar al final del paràgraf i va dir: “Vaja… doncs sí que lliga.” La gent va riure, i jo vaig ser encara més cons­ci­ent del que ja n’era de l’arbi­tra­ri­e­tat, i sovint l’absurd, dels cri­te­ris i els judi­cis sobre l’escrip­tura per part de sec­tors més interes­sats pels guanys mate­ri­als que per la lite­ra­tura.

La pràctica de la diver­si­tat de regis­tres m’ha atret des del pri­mer moment de posar-me amb la idea de publi­car. És una altra forma de rea­lisme, perquè els humans estem fets d’una bar­reja d’ale­gria i tris­tesa, d’odi i d’amor, de furor i de calma, de gra­ve­tat i ria­lla­des. En quina pro­porció, depèn del que les par­ques hagin deci­dit, i de la capa­ci­tat de cadascú per redreçar un destí que no li agrada, tot i que segu­ra­ment al final el destí acaba seguint allò que fem per evi­tar-lo. La pica­resca, l’humor, la farsa, la sàtira, van més enllà de fer riure i entre­te­nir.

Són aspec­tes de la iro­nia, un ele­ment fona­men­tal en la lite­ra­tura, perquè és la base del joc de distàncies d’on surt la diver­si­tat de les for­mes expres­si­ves del text. Van en paral·lel a la pre­ferència gene­ral de sug­ge­rir en lloc de dir, de mos­trar en lloc d’expli­car.

Suposo que sí. No dic que no sigui efec­tiu o con­ve­ni­ent dir i expli­car, però cal situar-ho en moments en què no anorreï el plaer de la per­sona que lle­geix de des­co­brir de què va el text a través de l’exer­cici dels símbols.

Palol m’explica el calendari de la seva obra en els pròxims mesos. Em diu que l’assaig Fragmenta variata ha de sortir el mes que ve a Barcino, i una novel·la que es diu Bootes, a Navona, a principis de l’any vinent: “L’assaig és un encàrrec, en què intento fer un recorregut des de qüestions generals de l’evolució social i tecnològica fins a la situació de la ciutadania i la política locals, i la novel·la és un relat distòpic (o tardotòpic) sobre la natura de l’Estat i les interrelacions amb els individus, alhora que continuo indagant al voltant d’un dels aspectes de la literatura que m’interessen i amb què brego des de fa temps: el punt de vista, l’essència i el joc del jo. És la novel·la central dels Exercicis sobre el punt de vista, que apareixerà cronològicament l’última de les nou, tot i que va situada en el cinquè lloc, i que en certa manera clourà el cicle d’El jardí dels set crepuscles, continuat amb Ígur Neblí, El Troiacord i El testament d’Alcestis.”