El sistema literari del catalanisme progressista no va integrar Espinàs, però ell no va defallir, esperant el seu moment. I va arribar amb la Normalització. Va aconseguir ser un escriptor normal en català d’una cultura que per fi començava a reconèixer-se a ella mateixa com a normal

A finals de 1959 Combat de nit va arribar a les llibreries. Malgrat l’encotillament imposat al sistema literari català, mancat de mecanismes per connectar amb el lector comú perquè la dictadura els prohibia, Josep Maria Espinàs, trenta-dos anys, ja era un escriptor reconegut. Aquella novel·la, potser la millor de les seves, el podria haver consolidat com un referent del gènere literari més popular. No va passar. Van haver de transcórrer ben bé vint anys perquè retornés al centre de la cultura catalana.

La seva trajectòria és singular. Molt ràpidament, primer, Espinàs havia transitat per l’estret camí que s’havia iniciat amb les plataformes de la resistència cultural i s’encaminava cap a una precària institucionalització. El camí que en bona mesura va traçar l’editorial La Selecta de Josep Maria Cruzet, com defensa Mireia Sopena a la seva tesi doctoral. Si Espinàs podia escriure sobre literatura catalana, com va fer al setmanari Destino, ho feia. Si es convocava algun premi, s’hi presentava i guanyava, com va passar amb un premi d’articles sobre Àngel Guimerà o un de poesia que va guanyar amb l’inèdit Invitació a la vida. I el 1953 el Joanot Martorell de novel·la amb Com ganivets o flames. Dos anys l’havia rebut Josep Pla i l’any anterior Xavier Benguerel, a qui havia entrevistat feia poques setmanes.

A l’entrevista que li van fer a l’Hotel Majestic, li van preguntar a qui voldria enviar una abraçada. “A Manuel de Pedrolo, el finalista, desconocido amigo en la tarea de trabajar en pro de la joven novela catalana”. Quan va rebre la novel·la, Pla la va fullejar al llit. “M’ha agradat molt”. L’editor Cruzet tenia clar com volia que fos interpretada, l’estil la situava entre el neorealisme on bategava el desassossec de postguerra i el Simenon que causava furor. Seguiria explorant aquesta estètica i produint molt (cinc novel·les més en tres anys i amb tres editors), a la recerca d’un mercat inexistent per poder-se guanyar la vida com a escriptor en català.

Aquest afany de professionalització, gairebé heroic en aquelles circumstàncies, explica la seva consciència que havia d’eixamplar el seu perfil com a home de lletres. Vist l’èxit de la reedició de Viaje a la Alcarria, el 1956 Espinàs proposa a Camilo José Cela, a qui havia tractat a la redacció de Destino, de fer un viatge junts per les terres més muntanyoses de Lleida. “Iré con tu suegro y contigo -y con mi mejor y más sosegada paz de vagabundo- al Pallars y al Valle de Aran”, li escrivia el gallec el 21 de juliol. La mirada que assaja com a passejant i l’estil per explicar-se és la base de la seva poètica d’articulista. Espinàs, que havia cobrat 4.000 pessetes per l’original, només trigaria dos mesos a escriure el llibre. Viatge al Pirineu de Lleida es va distribuir l’estiu de 1957. Aquell any va fer el viatge al Priorat i el 1962 a la Segarra. Trigaria vint-i-cinc anys a reprendre aquest gènere.

Si cal novel·la, Espinàs farà novel·la. Si cal renovar el teatre, també s’hi posa. Al Romea la companyia de Joan Capri vol fer sessions minoritàries de nou teatre en català i Espinàs escriu la comèdia És perillós fer-se esperar. S’estrena a començaments de 1958. A finals d’any guanya el Víctor Català de contes. I si cal cançó en català, també s’hi posarà poc temps després. Versiona Brassens, recupera cançons tradicions o composa ell mateix. Si apareix una col·lecció de biografies populars, ell s’hi apunta i n’escriu una de breu de Josep Maria de Sagarra -tan desconsiderat per les capelletes, tan envejat perquè s’havia pogut guanyar la vida escrivint en català-. Espinàs juga a tot. Més que dispersar-se té prou capacitat de treball per tocar prou bé tota mena de tecles. Sembla un home orquestra, és un emprenedor individualista i tenaç. El projecte intel·lectual està clar: es tracta de reconnectar el públic amb la cultura en català. Com ho fa? Anna Punsoda ho va veure molt clar en un breu assaig que va escriure fa deu anys i que ara ha divulgat. “Tota l’obra de Josep Maria Espinàs és un esforç permanent per obviar la grisor general de la seva època”.

A finals de 1959, Combat de nit. Però pocs mesos abans, al maig, assisteix al Coloquio Internacional de Novela celebrat a Formentor i tutelat per Cela. La reunió és una de les primeres manifestacions de la refundació en ple franquisme d’un sistema literari connectat amb les literatures europees. La majoria dels qui hi assisteixen es pensen a ells mateixos com a agents modernitzadors de la vida cultural, l’avantguarda cosmopolita. Al magnífic Relacions particulars Espinàs ho rememora i explica que ell no se sentia d’eixe món. Ni ell ni Miguel Delibes, que a Formentor va reflexionar sobre com l’experimentació narrativa podia provocar la pèrdua de lectors.

A Delibes l’acabava de visitar a Valladolid, arran del viatge que havia fet acompanyant un camioner per escriure Combat de nit. Delibes va llegir-la molt bé, emparenta-la amb la novel·la reportatge de Hemingway. També la va llegir molt bé Joan Fuster. “A veces un pensamiento, a veces una simple frase, deslizados entre pensamientos y frases anodinos, saltan a la superficie con en el enunciado punzante de una verdad desoladora”. Però els lectors no el van seguir. És significativa la poca presència que té com a escriptor a Seixantisme, l’assaig de Marta Vallverdú sobre la cultura catalana d’aquella dècada. També ho és que el 1967 l’editor Joan Sales li rebutgés una novel·la.

Aparentment Espinàs va quedar desconnectat de les palpitacions del temps. El sistema literari del catalanisme progressista no va integrar Espinàs, però ell no va defallir picant pedra i esperant el seu moment. És l’època de la Cova del Drac, dels Setge Jutges, de la publicitat i la lletra del cant del Barça amb Jaume Picas. Esperant fins que la sincronització entre ell i el públic es va poder produir. Va arribar quan va començar la Normalització. I diria que aquest és el seu secret. Aconseguir ser un escriptor normal en català d’una cultura que per fi començava a reconèixer-se a ella mateixa com a normal. La seva columna a l’Avui sintonitzava amb una nova època i la seva societat de referència així li va reconèixer, seguint-lo al magnífic programa d’entrevistes de TV3 que va ser Identitats i sobretot als llibres que tenien públic parlés del que parlés perquè eren milers les persones que volien llegir-lo. I si algú dubtava de la seva vàlua literària, que llegissin els contes d’Un racó de paraigües, de 1997, i que li anessin al darrera.