Ada Cas­tells, amb cada nou lli­bre, demos­tra un domini més depu­rat de les eines literàries. Dit més clar, escriu molt bé. L’última mos­tra ens l’ofe­reix a la novel·la Solastàlgia (L’Altra) en què una troupe for­mada per la pro­ta­go­nista, el seu com­pany i una tieta seva i la cire­reta de la filla ado­les­cent de la pro­ta­go­nista fugen d’una Bar­ce­lona ofe­gada per la crisi climàtica i bus­quen refugi a casa d’una amiga que viu al camp. Res serà fàcil i, amb sen­tit de l’humor, Cas­tells ens plan­teja tot de temes uni­ver­sals men­tre dis­para una crítica con­tra les visi­ons apo­calípti­ques que el món s’acaba i no podem fer res per evi­tar-ho. Sí, la cosa està magra, però Cas­tells asse­gura que som a temps de can­viar-ho.

Vostè es va for­mar com a peri­o­dista...

No sabia què estu­diar i la meva ger­mana em va dir que estava molt poli­tit­zada i que m’agra­dava escriure, i que fes peri­o­disme. I ho vaig fer. En aque­lla època jo era molt femi­nista, cata­la­nista i eco­lo­gista, abans que estigués tan de moda.

Sí, des de peti­teta. Escri­via un diari, però no per expli­car el meu dia a dia; feia ficció. Al revés d’ara, que figura que faig ficció i parlo de mi [riu]. A l’escola vaig gua­nyar alguns Jocs Flo­rals i tot...

Vaig tenir la sort de tre­ba­llar en una bona època del peri­o­disme escrit, quan hi havia mol­tes pàgines de cul­tura i ens podíem per­me­tre el luxe de fer entre­vis­tes molt llar­gues, i fins i tot d’anar a l’estran­ger a fer-les, tri­ant nosal­tres, no limi­tant-nos a qui et por­ten les edi­to­ri­als. Una època dau­rada, amb el suple­ment Cul­tura de l’Avui, que era un refe­rent. I ara els dia­ris s’han apri­mat molt i les pla­ta­for­mes de comu­ni­cació són molt dife­rents... Me n’ale­gro molt, d’haver dei­xat de tre­ba­llar en un diari, perquè no sé si hagués tin­gut la capa­ci­tat i la paciència d’adap­tar-me a la tec­no­lo­gia i a aquesta nova manera de comu­ni­car-nos entre tots i amb els lec­tors.

Des de sem­pre he neces­si­tat la com­pa­nyia de les parau­les i m’he pres això d’escriure com un diàleg amb mi mateixa. Sense ser jo mateixa. A Solastàlgia passa que la pro­ta­go­nista neces­sita crear-se un per­so­natge per tirar enda­vant, i no és ben bé ella, fins i tot hi ha moments en què no entén l’altra. I aquesta mena d’inter­lo­cu­tors de paper m’han acom­pa­nyat tota la vida.

La idea d’El dit de l’àngel va sor­tir durant un sopar amb Jaume Vall­corba, edi­tor ales­ho­res de Qua­derns Crema. Li va interes­sar molt que hi hagués pro­tes­tants cata­lans genuïns i que jo en formés part, i em va dir que ho havia d’expli­car. En comp­tes d’un repor­tatge o un assaig, però, em va sor­tir una novel·la, perquè quan vaig començar a escriure-ho em va sem­blar un rot­llo fins que vaig crear un per­so­natge a qui li fan l’encàrrec i explica la història del pro­tes­tan­tisme a Cata­lu­nya, però dins d’una novel·la en què li pas­sen mol­tes més coses.

En tinc set de publi­ca­des i dues més al calaix. M’hi bara­llo, amb elles, sovint, tot i que de vega­des les oblido... Les he regi­rat de totes ban­des: punt de vista, moment històric, ampli­ació de per­so­nat­ges, supressió de per­so­nat­ges... i no hi ha manera. Són el meu entre­na­ment par­ti­cu­lar. No és fàcil escriure, és evi­dent, i en algun moment hauré de reconèixer que no hi ha manera de sal­var-les, però costa molt llençar-les del tot, per sem­pre.

Ho soc molt, sí. I estic molt con­tenta d’haver tro­bat una edi­tora com l’Eugènia Broggi, o abans la Isa­bel Martí, perquè són molt bones ali­a­des de l’auto­e­xigència. I això està molt bé perquè fa créixer els tex­tos. Algú em publi­ca­ria alguna d’aques­tes novel·les del calaix, però elles sé que no, perquè no et fa cap favor. De vega­des, la publi­cació està sobre­va­lo­rada. No fem un pro­ducte, estem fent una cosa que ens pre­nem seri­o­sa­ment.

Total­ment. Sor­tir de mare és un recull d’arti­cles del diari que es va publi­car durant l’època de vaques gras­ses en què hi havia calés a les edi­to­ri­als i no es filava gaire prim.

Com la recon­ci­li­ació tar­dana amb la meva mare. És un lli­bre que em pro­voca tris­tesa perquè la meva mare ja no hi és i parla d’un per­so­natge que s’assem­bla molt a ella però, alhora, m’ha aju­dat a enten­dre’m, a saber qui soc, com vaig ser com a filla i com he de fer de mare. Unes pre­gun­tes fona­men­tals per a la feli­ci­tat d’una per­sona. Per a mi és un lli­bre molt espe­cial, sí.

No tinc altre remei! Tinc molt poca memòria i si m’ho invento tot, al cap de dos dies no recor­da­ria de què estic par­lant. En canvi, si en comp­tes d’ima­gi­nar un pis amb una cuina i una nevera, parlo del meu pis, de la meva cuina i de la meva nevera, no haig de patir, perquè sem­pre tinc el model real pre­sent. D’altra banda, el caràcter i pro­fun­di­tat dels per­so­nat­ges, els sen­ti­ments i mane­res de pen­sar, ho tra­iem de nosal­tres matei­xos perquè no tenim cap més mate­rial. Ens pro­jec­tem i rein­ven­tem, ens mos­trem exa­ge­rats i fur­guem en racons que pot­ser ningú coneix però que estan en el nos­tre cer­vell.

És un terme que es va inven­tar Glenn Albrecht a prin­ci­pis del segle XXI per des­criure el dolor de qui se sent tes­ti­moni de la des­trucció de la Terra. La novel·la es deia Fra­gi­li­tat fins que vaig lle­gir aquest terme, solastàlgia, en un assaig d’aquest filòsof de moda coreà, Byung-Chul Han. Em vaig ado­nar que jo estava escri­vint sobre això i el terme em va sem­blar preciós i poc cone­gut. Pot­ser no ha tri­om­fat com eco­an­si­e­tat, però m’agrada més perquè denota una tris­tesa pas­siva, depres­siva, i m’hi sento més iden­ti­fi­cada.

Ens l’estem car­re­gant. No hi ha cap dubta que hi ha un canvi climàtic pro­vo­cat per l’ésser humà. L’hem feta molt grossa, i això ens fa aga­far consciència que som fràgils i dimi­nuts, però alhora també ens fa apren­dre que, si ho deci­dim col·lec­ti­va­ment, som capaços de posar-hi remei. De fet la novel·la és una crítica d’aquests vati­ci­nis apo­calíptics cons­tants, d’aques­tes Casan­dres que repe­tei­xen que ens enfon­sem, ens enfon­sem, en enfon­sem, i això no fa res més que para­lit­zar-nos. Fun­ci­ona com Pere i el llop, que al final no ens creu­rem res.

Doncs hem d’enten­dre que això només ho sal­va­rem si can­viem la nos­tra manera de viure. I que si ens ho pre­nem com un sacri­fici no ho farem. Hem d’ado­nar-nos que hi ha altres mane­res de viure i que poden ser pla­ents, sense haver de fer acti­vi­tats con­ta­mi­nants, anant més lents i con­tem­plant més la vida. I tinc l’espe­rança que això pas­sarà.

Perquè les fugi­des mai són la solució. Tu fuges amb tot, amb tu mateix, amb els remor­di­ments i coses per resol­dre. I amb la sogra i la filla ado­les­cent! [riu] A banda cri­tico que hi ha una ide­a­lit­zació de la vida al camp. Un urba­nita al camp des­co­breix que tam­poc era tan mera­vellós, que fa fred i calor, que et sur­ten al·lèrgies, que l’estufa de lle­nya costa d’encen­dre, que hi ha insec­tes...

La deserció de Bar­ce­lona de la pro­ta­go­nista no és real, va a un lloc que per­cep com hos­til. Tot i que de mica en mica es va recon­ci­li­ant amb el món... Hem de des­co­brir que està bé con­tem­plar les fulles d’unes alzi­nes en comp­tes de fer cua en un aero­port per anar a Berlín a veure un museu que estarà ple i engo­lir una por­que­ria de men­jar de turista.

Però es pot fer. Podem can­viar i hem can­viat i ja hem millo­rat coses del medi ambi­ent, com el forat de la capa d’ozó. La mena d’oci dels nos­tres pares no té res a veure amb el nos­tre, i hi ha acci­ons, com el reci­clatge, que prac­ti­quem de manera natu­ral, no perquè toqui fer-ho, perquè ja ho tenim assu­mit i no ens costa. Mira el fumar, no fa pas tants anys es fumava a tot arreu... Podem can­viar, i con­fio que ho farem a temps.

La relació que més m’interes­sava era la de mare i filla ado­les­cent, perquè no s’ha trac­tat mai i és un moment de la vida emo­ci­o­nal­ment com­pli­cat. De ser aquell refe­rent esti­mat, aque­lla heroïna, de cop i volta pas­ses a ser el mons­tre. I això és difícil d’assu­mir. Has d’enten­dre que ja és una per­sona inde­pen­dent, que no sem­pre pen­sa­reu igual, que havies pro­jec­tat una sèrie de coses que no pas­sa­ran... Per als mamífers és un repte molt bèstia quan les cries comen­cen a inde­pen­dit­zar-se. I literària­ment és molt ric perquè està ple de sen­ti­ments, i la lite­ra­tura està feta de sen­ti­ments.

Això és marca de la casa per l’edu­cació que vaig rebre. M’he pas­sat la vida lle­gint la Bíblia, des de ben petita. Ara no tan sovint, però encara la lle­geixo. A més, en aquest lli­bre m’anava molt bé perquè parlo de l’Apo­ca­lipsi.

Durant la pandèmia vaig creure que real­ment ens enfonsàvem i em vaig posar solastàlgica en lle­gir aquests lli­bres. Em sen­tia der­ro­tada però vaig treure for­ces per defen­sar-me de la seva visió.

Sí, i la pro­ta­go­nista és una mica qui­xo­tesca, en aquest sen­tit, perquè es creu tot el que ha lle­git i surt al món amb aques­tes ulle­res de fata­lisme. Ho fem tots, en part, perquè un titu­lar apo­calíptic té més clics i, al con­trari de la Cas­san­dra clàssica, que no se la cre­ien, ens cre­iem el que diuen totes les Cas­san­dres, i la majo­ria de cops s’equi­vo­quen i no passa el que han anun­ciat.

M’és igual... Durant un temps em vaig emmas­ca­rar en aquest sen­tit i feia pro­ta­go­nis­tes pin­to­res, per mos­trar que la cre­ació et salva. Aquest cop em vaig dei­xar de baja­na­des i la vaig fer direc­ta­ment escrip­tora. A més, lle­gir, el fet que hi hagi un món paral·lel dife­rent al món real i hi puguem acce­dir, és mera­vellós, és com tenir un cel a la terra.

Nascuda a Barcelona el 1968, Ada Castells és novel·lista, periodista i professora d’escriptura creativa. Va guanyar el premi Sant Joan de novel·la el 2012 per Pura sang (Edicions 62). També ha publicat El dit de l’àngel (Empúries i Anagrama, 1998), Mirada (Empúries, 2001), Tota la vida (Empúries, 2005), La primavera pendent (Comanegra, 2018) i Mare (La Campana, 2019). Altres textos seus són N’estem fins als fogons, amb Jordi van Campen (Columna, 2002), la narració llarga La crida del mar (Mòbil Books, 2002) i Sortir de mare: de l’última contracció a la primera reunió de l’escola bressol (Empúries, 2006). Castells és generosa en general, però en especial regalant somriures i empatia.