A la recerca de la dona moderna recull l’articulisme primerenc d’Anna Murià (1904-2002), enclavat entre finals dels anys vint i principis dels trenta del segle XX. És primerenc per a ella i per a tota una generació d’escriptores que s’incorporava a la premsa de l’època, que s’obria a temes destinats al públic femení. Anna Murià s’insereix en aquest nou vano de possibilitats, que posa damunt la taula debats sobre el paper de la dona en la societat: sufragi, intervenció política, matrimoni, maternitat i educació de les filles, pràctica esportiva, incorporació a la feina... Els articles mostren el camí que recorre un feminisme incipient, els dubtes, les justificacions i fins i tot els límits que hi posa. Com diu la seva filla, Eli Bartra, a l’epíleg, Anna Murià “va ser una dona contradictòriament feminista”, que “creia, pensava i escrivia sobre els drets de les dones”, però que “mai no va lluitar per una igualtat dins la família”. 

M. Àngels Cabré, que ha tingut cura de l’edició, parla d’un “feminisme amb mà esquerra”. Molts articles palesen una mirada convencio­nal sobre el paper de la dona, cosa que no els treu valor, més aviat al contrari: evidencien els matisos i les dificultats dels debats feministes a la Catalunya del primer terç del segle XX. I, de retruc, donen una idea de com de difícil és l’assentament real dels avenços i com de fàcil és haver de perdre el temps en justificacions a mida d’un reaccionarisme masculí. Aquest reaccionarisme arriba a fer treure la mala bava a la mateixa Murià —en general de tarannà conciliador—, que en un article inflamat que gairebé semblaria una primera temptativa de cancel·lació denuncia el menyspreu de Carles Soldevila cap a les dones.

Els primers articles són del 1926 i estan signats amb pseudònim, ja que els publica a La dona catalana, que dirigia el seu pare. Tenen un aire ­naïf, de recursos més migrats i un estil que necessita l’assaig. Més endavant agafa desimboltura i afluixa cotilles, en un sentit estilístic i també ideològic. Sovint, al costat de la reivindicació, Murià hi suma els valors de la discreció i la contenció de la dona, el no voler ocupar el poder de l’home i ser el fonament del matrimoni i l’educació de les filles. Així, enllaça frases com aquesta: “Preocupeu-vos molt de l’educació intel·lectual de la vostra filla. Eduqueu-la per a ésser la companya de l’home”. Una de freda i una de calenta. Però hem de desfer-nos de les ulleres d’ara per entrar al fons del llibre. Només així comprendrem com van costar —i costen— de gestar-se els canvis de rol de la dona.

És interessant apreciar algunes perles en l’articulisme d’Anna Murià. Per exemple, els plantejaments sobre els esports més idonis de practicar per a les dones, el terreny de joc de la discussió sobre el vot femení (com es distancia de les tan vilipendiades “sufraguistes”) i la incorporació de les dones als partits polítics (un compromís que assumiria la mateixa Murià), la mirada sobre els oficis practicats per dones (entranyable i alhora un punt classista) i els retrats dedicats a “les companyes de viatge”. En les converses amb Francesca Bonnemaison, Carme Montoriol, Caterina Albert, Aurora Bertrana o Maria Teresa Vernet, aflora la consciència de pioneres, de camí recorregut plegades i dels horitzons que s’insinuen. Nosaltres, en llegir-les, sentim l’estremiment de saber que tot s’escapçarà amb la dictadura franquista. L’addenda, un text que escriu ja de gran, el 1988, allarga l’estremiment, perquè hi repassa què se’n va fer d’algunes d’elles. “Durant la guerra Vernet es retragué i acaba enfonsant-se en l’obscuritat per sempre més. Per què? Mai no m’ho he explicat.”

A la recerca de la dona moderna fa feix amb Sota la pluja, el volum de contes editat i prologat per Mercè Ibarz, publicat també per Comanegra, per completar la figura d’Anna Murià. Va ser, com diu la seva filla, “una dona moderna” i no pas ancorada als anys vint i trenta, que va travessar tot el segle XX per fer-nos adonar que els passos endavant són sempre els més difícils d’afermar.