L’escriptor publica 'Bootes', una novel·la faraònica que tanca el cicle 'Exercicis sobre el punt de vista'
A l’Arxicenotafi, una ciutat futurista que s’apropa perillosament a la distopia tecnològica, un grup interventor de tècnics tracta de determinar les causes d’un accident en un dels seus sistemes de transport. En el trajecte dels personatges, les tares d’aquesta societat asèptica, burocratitzada i deshumanitzada van aflorant, filtrades per una mirada satírica i crítica que Miquel de Palol (Barcelona, 1953) reivindica.
Bootes (Navona) és una novel·la faraònica, de quasi 1.300 pàgines, que basteix un univers complex i pensat fins al detall. És un desplegament de recursos narratius i imaginatius intimidant, que recorda la proposta de novel·les com L’arc iris de la gravetat de Thomas Pynchon. I que beu dels principis de la geometria i les matemàtiques. Amb la seva publicació, Miquel de Palol tanca el cicle Exercicis sobre el punt de vista, que va començar el 2004 amb Les concessions. És el segon llibre que l’autor publica els últims mesos després de Frase Variata (Barcino), un assaig en què abordava els comptes pendents del procés i s’interrogava per les raons del seu fracàs. La conversa de seguida es desvia, de la ficció, cap a la política tant catalana com global, de què Palol demostra tenir molt present.
Bootes va veure la llum el passat gener, però ja fa temps que l’havies acabat.
La novel·la està feta de fa set o vuit anys. Però és aquell tòpic que diu que els llibres no s’acaben sinó que s’abandonen. La redacció del llibre es va acabar el 2016, però he seguit tocant i afegint. Corregir, per a mi, no consisteix en treure. La primera relectura potser si, però a partir d’aquí en el que són els correccions i afinacions, que per mi és el més important del procés, hi ha més d’afegir que no pas de treure.
Quin ha estat el camí de la novel·la per trobar editor?
El llibre no havia tingut una resposta positiva per part d’alguns editors. M’imagino que per dos factors: primer per l’extensió i la dificultat empresarial. Jo entenc que des del punt de vist econòmic és un llibre que feia respecte. I després, perquè entremig hi va haver la pandèmia. Amb l’Ernest Folch va ser una cosa a primer vista, tot va ser força immediat i de seguida es va interessar pel llibre.
La ciutat màquina de l’Arxicenotafi, on passa l’acció de Bootes, representa tot el que ha produït el capitalisme, des dels avenços tecnològics magnífics a, sobretot, els seus aspectes més negatius.
Això és una cosa comuna de l’experiència literària dels últims anys. Els temps en què la humanitat tenia una expectativa racionalista i il·luminada amb un futur ple d’esperances queden lluny. Tenim una consciència de desastre, d’anar cap a un cataclisme de la natura i de convulsió social, que té una dimensió local i una planetària. Entre altres coses, hi ha un greu problema de distribució de la riquesa. El repartiment de la riquesa de la nostra societat deu ser molt semblant de la de la França de Lluís XVI, que va portar a la decapitació del rei. Però estem en un moment molt interessant per què no sabem a qui convé tallar el cap per resoldre aquesta qüestió. No tenim clar qui és l’amo d’aquesta maquinària possessiva mundial.
Hi havia la voluntat de reproduir aquesta confusió en la societat de Bootes?
He intentat reflectir això des d’un punt de vista satíric. El meu sentit de l’humor és peculiar, però he pretès donar-li una dimensió satírica important. He intentat moure’m entre els disbarats de la raó i la lògica i de la sàtira; donar la volta al que deia Goya de “el somni de la raó produeix monstres”. A mi em fa l’efecte que és el contrari, la hipertròfia de la raó és el que produeix monstres.
Dius que amb el llibre busques fer reflexionar però també directament fer revoltar els lectors. Com pot fer revoltar la literatura?
No ho sé, de moltes maneres o potser de cap. Jo penso que un llibre i una obra d’art en general han de tenir el tret de sacsejar alguna cosa. Pot ser el sentiment, pot ser l’interès pel coneixement i pot ser també l’esperit de revolta. Un dels grans mals de l’actualitat és aquesta mena de conformisme fatalista. La idea generalitzada que ‘no hi ha res a fer’ perquè la humanitat som massa gent i els qui tenen el poder són en un altre lloc. Com a mínim sacsejar-nos una mica aquesta sensació de derrota generalitzada.
Com ho podem fer?
La solució col·lectiva és molt embolicada. Estem un moment de gran confusió, que n’hi ha hagut molts en la història, per altra banda. Penso que és més factible, fàcil i barata la fuga personal. Què estàs fent per treure’t aquesta sensació de derrota col·lectiva que portem tots a sobre? La música, el mar o caminar poden ser coses que et poden alleugerir. Se’m podria dir ‘això és tractament simptomàtic’. Segurament ho és. Però és clar, atacar el mal en general és una cosa molt complicada ara mateix.
La reivindicació de la tradició cultural pròpia que vas fer a Frase Variata té a veure amb la recerca d’aquest consol? Dius que els catalans ens hem oblidat dels nostres clàssics.
Això és una cosa que es veu molt en la qüestió política. S’ha vist perfectament en tot el procés. A la meva manera de veure, el procés no ha fracassat pel que han fet a Madrid o pel que no han fet els europeus. Ells han fet el que havien de fer d’acord amb els seus interessos. El Procés ha fracassat per la falta de consistència col·lectiva dels mateixos catalans. Som un poble que ha oblidat els seus orígens i la seva raó de ser, ho ha llançat per la finestra en nom d’una modernitat molt efímera i molt mercantilitzada. I, en el moment clau, hi ha hagut una falta de valor, en totes les accepcions de la paraula: tant en el sentit de ‘valors’, com en el sentit de ‘coratge’. Tu no pots engegar una cosa així sense la consciència que això és una revolució que et portarà un cost, segurament en vides, i una catàstrofe social i empresarial. Has de començar explicant això bé a la població i preguntant si estem disposats a pagar-ne el preu. Ha semblat que no estàvem disposats a pagar-lo, però els primers que no ho estaven eren els que anaven a davant.
És una de les qüestions que també discuteixes al llibre. Tens la sensació que s’ha infantilitzat els ciutadans.
Absolutament. Hi ha una desconfiança mútua entre els dirigents i al població que ha arribat a punts gairebé inèdits. Hauríem d’anar a temps de Franco per trobar un divorci igual entre l’estament públic i la població. Hi ha una desafecció mútua: els qui manen parteixen de la base que la població és idiota, amb totes les lletres.
La mentida forma part de la política i el poder. Com ens hi defensem?
De cap manera, això funciona així. És evident que tu quan estàs fent una sèrie d’operacions polítiques no et pots dedicar a explicar-ho tot a la població, perquè li donés informació a l’adversari. El problema és que això els polítics ho prenen per sistema: són incapaços o no volen traçar una línia ètica entre el que, des d’un punt de vista d'estratègia no convé compartir, i la obligació ètica de no amagar coses a la població. Un cop la qüestió està resolta, la gent té dret a saber perquè les coses s’han fet així, què ha passat i perquè. Els polítics tenen el deure d’explicar-ho.
T’imagines la reacció col·lectiva si els dirigents del procés haguessin dit públicament que potser calia pagar un cost en forma de morts?
Crec que la gent hauria reaccionat positivament. No crec que s’hi hagués despenjat gaire gent. Jo recordo el famós 1 d’octubre. Tothom estava molt disposat a plantar cara. Cada vegada que apareixia un cotxe de policia davant del col·legi on jo estava, tothom s’aixecava disposat a plantar cara. No vaig veure ningú que digués que marxava corrents cap a casa. Si s’hagués explicat bé, aquella població que defensava els col·legis, hauria respost.
Com es relacionen aquesta ‘derrota col·lectiva’ i l’oblit de la tradició cultural pròpia?
S’ha filtrat la idea que la identitat popular i territorial era una cosa burgesa, reaccionària, de dretes i opressiva. Això entre els catalans ha quallat bastant. És una qüestió complexa i difícil de liquidar en una resposta curta. Però en el moment en què t’estan oprimint i atacant des d’un sistema identitari, l’única manera de defensar-te, és tenint-ne el teu propi. Si menysprees el teu, li estàs donant armes a l’enemic. I no parlo d’adversari, sinó d’enemic; l’adversari et vol vèncer, l’enemic et vol destruir.
L’Estat espanyol vol destruir els catalans?
Vol destruir la identitat catalana. Ho va dir el ministre Wert amb allò de ‘españolizar a los niños catalanes’. Hi ha un procés de liquidació de facto del català. Jo no sé fins a quin punt la gent és conscient dels paral·lelisme entre l’actualitat i els anys quaranta. Ara no t’afusellen, no et posen a la presó, però l’operació d’anorreament de les lletres catalanes i de l’estament cultural català és molt bèstia.
Descrius, doncs, un procés d’aculturització que té a veure amb la pressió de l’estat però també amb la pròpia globalització?
Sí, és un procés generalitzat a Occident. Què passa però? Que hi ha cultures que s’ho poden permetre perquè tenen un estat i perquè tenen un gruix demogràfic important. Si ets una cultura petita sense Estat i a més atacada i disminuïda, això és molt més destructiu. A això s’hi ha afegit un papanatisme capitalista de gran part de la gestió cultural dels catalans mateixos, que han arribat a pensar que si l’empresa funcionava ja ho teníem tot fet. Si et poses en mans dels mecanismes mercantils en una cultura petita i sense unes estructures de supervivència pròpies, estàs contribuint a la seva desaparició. L’aculturització ha estat molt ajudada per grans grups editorials. El Grup Planeta és tan destructiu per a la literatura catalana com ho va ser Franco en el seu moment. Sense amenaces, presons i morts està fent una feina de categorització a la baixa tremendament destructiva.
No sé si has seguit la polèmica recent sobre el bilingüisme dins de la literatura catalana. T’ha semblat interessat?
Sí, no és una polèmica nova. Hi ha dos factors molt evidents: en primer lloc, no s’han d’alimentar els processos autodegradadors d’un idioma que està sota mínims, com a llengua de carrer i com a instrument intel·lectual. En aquests moments, de ciència en català, de filosofia en català o història se’n fa poquíssima. Per altra banda, hi ha la llibertat dels creadors: els creadors han de poder el que els hi doni la gana. Quan surt aquest debat jo poso l’exemple de Tolstoi. A Guerra i pau, una de les catedrals de la literatura russa, tots els aristòcrates parlen en francès. Tu em pots dir, és clar, ‘el rus i la literatura russa s’ho pot permetre, això’. S’ho pot permetre la literatura catalana? Això s’ho contesta cadascú. Però jo he posat trossos en castellà en els meus escrits.
També hi ha la qüestió polèmica del realisme.
Si haguéssim de mantenir la llengua dels personatges, jo hauria hagut de fer moltes de les meves novel·les mig en francès o mig en anglès. Hi ha aquesta convenció que afecta la credibilitat del lector: acceptem la convenció que aquí es parlen uns quants idiomes, però això ho estem expressant en català. També ho fan a França i els anglesos, per descomptat. Nosaltres ens ho podem permetre? Jo crec que en els mitjans de comunicació, no. Als mitjans i en instàncies oficials el català ha de ser predominant i únic. En la creació literària, crec que cadascú ha de fer el que li sembli.
A Bootes hi ha un interès molt clar en la geometria. Què hi trobes de fascinant d’aquesta disciplina?
De la geometria i les matemàtiques em fascina la immutabilitat. Tu pots anar descobrint coses noves, muntant nous teoremes i teories, però cap dels descobriments que fas anul·la el que tenies abans. Tota la lògica matemàtica nova i els teoremes extraordinaris com el de Gödel no han tocat el teorema de Pitàgores. O la resolució d’una equació de segon grau. És una manera de mirar la realitat i d’ordenar una cosa que per definició és inordenable.
