En el selecte club d’escriptors amb una sola novel·la publicada —Tomasi di Lampedusa, Sylvia Plath, J.D. Salinger— hi té un lloc destacat Jane Bowles, autora de la peculiar Two serious ladies (1943). En català es va titular Dues senyores discretes (Pòrtic, 1987), amb traducció d’Elena Vilalta, i des d’aleshores no s’ha reeditat mai. Es tracta d’una novel·la única per raons molt diverses i jo me l’afiguro com la punta de l’iceberg de tota una existència: com si per sota de les seves 200 pàgines extravagants i divertides s’hi pogués intuir tot el pes d’una vida inseparable de la literatura, en què la creació funciona com a reflexió d’un món interior, però també com a vàlvula d’escapament de les inseguretats i alhora com a motor de les relacions socials. ¿Com és, us preguntareu, que sent així només vagi deixar una novel·la? Vet aquí una intriga que s’explica sobretot per la seva biografia, que alhora es reflecteix en la seva obra breu. Un iceberg, ja dic.

En realitat, Dues senyores discretes és una novel·la que en podrien ser dues. Una per a Miss Goering i una per a Mrs. Copperfield. L’una i l’altra han crescut en famílies burgeses, tenen diners i una vida acomodada. La novel·la s’obre amb Miss Goering, que coneix per atzar una Miss Gamelon, es fan amigues i se la queda a viure a casa. Després se’ls afegeix encara un jove avorrit, que vol allunyar-se dels seus pares. Aviat, però, Miss Goering decideix que s’ha cansat de la ciutat, Nova York, compra una casa en una illa —intuïm que és Staten Island— i, malgrat les reticències de tots dos a mudar-se, se’n van a viure amb ella. L’aïllament i la necessitat de contactes personals ressitua les relacions entre tots tres. En el cas de Mrs. Copperfield, és una dona casada i té una vida fàcil, però un viatge amb el seu marit a Panamà la fa sortir de la rutina que donen els diners i una falsa sensació d’aventura. De cop, mentre s’allunya del seu marit, la relació entre sensual i de dependència amb una prostituta jove mulata, així com les converses amb la mestressa d’un hotel, l’empenyen a tastar temporalment una altra mena de vida. Al final de la novel·la, les dues senyores discretes —o serioses, irònicament serioses—, que sabem que són amigues, es retroben després de temps de no veure’s. La conversa que mantenen i el comiat són com la sublimació de l’esperit entre juganer i dolorós de tot el llibre.  

Tot això pot semblar esquemàtic i convencional, però és tan sols l’esquelet. El que compta sobretot és que les dues protagonistes són persones excèntriques, llunàtiques, que passen del riure al dolor en un moment, que es posen en risc seguint els instints, i que sobretot saben parlar, discutir, expressar idees i opinions controvertides que surten dels límits del seu extracte social. Ho defensen llavors des de l’estranyesa, com si pensessin en veu alta perquè no estan obligades a ser conseqüents. Al seu costat, els homes són volubles, capritxosos, infantils, però amb poder, i estar amb altres dones pot ser també una forma de venjança.

En la Introducció a l’edició catalana, Francine du Plessix Gray escriu que la novel·la narra “la caiguda en el llibertinatge de dues dones diferents però igualment discretes”. Negar Azimi ha escrit que  “Jane Bowles no es deixa reduir a una caricatura del lesbianisme”. En el flirteig entre dones, que en algun moment la mateixa Bowles defineix com a “relacions d’afecte”, sovint hi corre l’electricitat, però és un espai a mig camí de la lleugeresa anecdòtica i el drama de fons. En una escena, Pacifica i Mrs. Copperfield són a la platja, i la noia ensenya a nedar la senyora; Jane Bowles escriu: “Pacifica va nedar cap a la platja. Sobtadament va trepitjar el fons amb els peus i amb les mans va agafar fermament la cintura de Mrs. Copperfield. Ella va sentir-se feliç i marejada alhora. Va girar la cara i en fer-ho va fregar lleugerament l’estómac de Pacifica amb la galta. Va aferrar-se a una cuixa de la noia amb la força d’anys de tristesa i de frustracions acumulada a les mans”.  

La prosa de Jane Bowles té la vivacitat de la sorpresa continuada, tant pel que fa al comportament dels caràcters com al contingut de les converses i pensaments. La majoria de personatges són grassos —Bowles era molt prima—, tothom beu molt, i les seves descripcions es fixen en detalls curiosos, prescindibles en aparença. Els diàlegs tenen girs de la conversa que són del tot imprevisibles, però perfectament lògics en que món que ens presenta. D’esquitllentes, enmig d’aquesta atmosfera excèntrica, s’hi toquen qüestions importants per a l’època, com ara al desconfiança o la fascinació pel progrés, el debat sobre les formes del turisme naixent. Viatjar és “una traïció a la família”, a l’estabilitat social, igual que el nomadisme —i en aquest punt cal tornar a la biografia de l’autora.

A la vida de Jane Bowles (Nova York, 1917 – Màlaga, 1973) s’hi ha entrat massa sovint per la porta d’un marit. És habitual que la descriguin com la dona del compositor i escriptor Paul Bowles, autor d’una obra més àmplia, amb novel·les, contes i memòries, però que no va començar a publicar fins al 1949, quan ell i Jane ja s’havien instal·lat a Tànger, al Marroc. El mateix Paul va explicar que el seu primer llibre —El cel protector— havia sorgit de l’experiència d’ajudar la Jane a editar Dues senyores discretes. És la seva obra més reconeguda, en part perquè reflecteix aspectes de la seva relació amb ella i en part perquè Bernardo Bertolucci la va adaptar al cinema l’any 1990. Fa poc l’he tornat a veure: és fàcil identificar físicament Debra Winger amb Jane Bowles, i en canvi la semblança entre Paul i John Malkovitch és més estrafeta —potser perquè el mateix Bowles, ja vell, surt a la pel·lícula com a figura de fons en un cafè.

Paul Bowles i Jane, nascuda Auer, es van conèixer el 1937. Ella tenia 20 anys i ell, 27. Es van casar i van viure en diverses cases de Nova York; van freqüentar gent com W.H. Auden o Benjamin Britten; van viatjar a Panamà, Mèxic i van passar temporades a París. Encara que van estar junts tota la vida, Jane mantenia relacions amb altres dones i Paul amb altres homes. Passats els anys, ella li va escriure en una carta: “Els homes no són interessants. No tenen misteri. Les dones són profundes i misterioses —i obscenes”. Truman Capote definia així el seu ascendent: “Fins i tot enmig d’una reunió amb personalitats extraordinàries, la senyora Bowles, gràcies al seu talent i les estranyes visions que això duia implícites, i també per la sorprenent combinació de candor juganer i sofisticació felina de la seva personalitat, feia notar sempre la seva presència imponent i teatral”.

Seguint un consell de la seva amiga Gertrude Stein, el 1947 Paul Bowles va instal·lar-se a Tànger i, després de dubtar-ho molt, la Jane s’hi va afegir. S’hi va quedar gairebé vint-i-cinc anys, amb alguns viatges i fugides. Quan van arribar al Marroc, Jane ja havia publicat Dues senyores discretes i va decidir-se a escriure una obra de teatre, A la glorieta (Pagès editors, 1992, traducció de Carme Serrallonga). Poc temps després va patir un ictus, que li va afectar la vista i la capacitat de concentració. Afegim-hi l’alcoholèmia, atacs d’una esquizofrènia, i una personalitat donada a les fòbies, en un estat en què les condicions per a l’escriptura la tornaven erràtica, dispersa. 

Tot i així, als llargs dels anys va aconseguir completar uns quants contes, que va reunir el 1966 en el volum Plain pleasures. De fet, resulta que les Dues senyores discretes havien de ser tres, però Jane Bowles va decidir esporgar una part d’aquell text i convertir-lo en dues narracions, “Idil·li a Guatemala” i “Un dia a l’aire llire”. Totes dues formen part d’aquest recull, traduït al català per Dolors Udina com a Petits plaers, i publicat el 2010 a Lleonard Muntaner. Encara que van sortir espaiats en el temps, aquests contes són cosins germans de la novel·la: formen part del mateix imaginari, comparteixen estil, obsessions, i per tant són una continuació ideal després de la novel·la. 

Potser és una casualitat, o potser no, que l’arribada al Marroc va incentivar la creativitat de Paul i alhora va assecar la de Jane —la va convertir en un mar de dubtes, de provatures que sovint no anaven enlloc—. A Tànger van rebre visites de molts escriptors, des de Burroughs a Capote o Tennessee Williams, i durant una visita Djuna Barnes va enllestir-hi l’última versió d’El bosc de la nit. No deixa de ser una paradoxa és que la vida en una ciutat caòtica com Tànger va domesticar la Jane Bowles en excés, va aturar un impuls creatiu que precisament aconseguia ordenar la confusió i el desordre en un món tan absurd com versemblant.

Una explicació per a una obra tan breu, doncs pot ser que el gust per una vida trafegosa en una ciutat caòtica com Tànger devia ser una redundància excessiva. Una altra és que el mètode de treball de Jane Bowles era impulsiu i difús, i els problemes físics encara ho feien més complicat; el mateix Paul Bowles ho resumia així: “A l’hora de narrar, la Jane no podia fer servir un martell i uns claus que tenia més a prop, com tothom. Ella s’havia de fabricar abans el seu martell i els seus claus”.

Hi ha una foto famosa (i espectral) dels seus últims anys a Tànger que d’alguna manera resumeix aquesta deriva cap a la paràlisi creativa. Jane Bowles camina per la Medina, molt morena, potser èbria, porta una perruca i va de bracet d’una dona que vesteix un nicab i ulleres de sol. És Cherifa, una noia pagesa de la regió, que era la seva criada i amb qui Jane es va obsessionar. Mantenien una relació turbulenta, de dominació recíproca, amb episodis de màgia negra, rarament sexual segons el seu biògraf. Veig aquesta foto, i d’altres de Jane Bowles a Tànger, com un mostrari d’estats d’ànim, i penso en unes paraules que diu Miss Goering a Dues senyores discretes: “El que és sorprenent en mi és que sempre em mantinc a un pas de la desesperació”.