Després de l’èxit aclaparador de Canto jo i la muntanya balla Irene Solà ha escrit una novel·la espectral, amb voluntat de gran estil, que recupera l’espai de les dones de pagès, un entramat de saber i sensualitat. Llops, dimonis i bruixes –personatges de contes de fades– parlen dels rols, els desigs i la llibertat: les grans qüestions que, més enllà del món fabulós que l’autora retrata com si pintés un retaule,toquen a tothom. 

Arbós és un escriptor que m’encanta. Autor de comèdies en una època en la qual la literatura catalana, en general, tendeix a la tristor sobreactuada. És un bon periodista científic, li passen per les mans temes (els remeis miraculosos a la seva novel·la anterior, Amb l’aigua al coll) que li serveixen per desenvolupar arguments polèmics, crítics i divertits. Té un pols d’escriptor fi i mai no cau pel pedregar de la brometa. En aquest cas a partir de la història d’un noi de casa bona que no n’encerta cap i que acaba aixafat per un hipopòtam del zoològic del narcotraficant Pablo Escobar. 

Jo de vostès, si no l’han llegit, recuperaria el premi Llibreter d’enguany. Destaca especialment la primera part del tríptic en la qual l’autora converteix una escola de barracons, en una representació d’un món sense esperança. Els mestres que hi estan destinats lluiten contra la falta de futur, el desànim, la sensació que l’espai urbà perifèric entra dins de la gent i els rossega. La canalla, que fa fortor “d’infància negligida, de sequera, de gana, de guerra, de carrer d’ablació, de divergència, de pèrdua, de precarietat, d’analfabetisme, de retard, de fondalades, de lleis d’estrangeria”. 

Rendé es un d’aquells autors que potser no escriuran mai unes memòries, perquè pensen que la veritat literària va sempre per davant de la confessió realista més o menys perfumada. En els darrers llibres, però, ha estirat històries familiars i personals amb un resultat esplèndid. A Ballaven el black bottom , a partir del cas d’uns nois, fills dels amos d’una fàbrica, víctimes de la FAI, i al llibret Desescalades amb un text molt bo sobre com va començar en el món del periodisme, quan feia el servei militar. A Esperit de vi explica la relació amb la vinya, a l’Espluga de Francolí, des de la mirada del nen que sent el catric-catrac de les portadores sobre les llambordes, fins a la desgràcia de l’octubre del 2019 quan una riuada es va endur el celler Rendé Masdéu. A la coberta hi ha unes quantes ampolles de vi de fang que es van recuperar del Francolí i que van generar un moviment de solidaritat que ha permès recuperar el celler. 

El bombardeig de Granollers, el 31 de maig de 1938, va ser un dels episodis més bèsties de la Gerra Civil. En un tancar i obrir d’ulls, cinc avions italians van matar 226 persones i en van ferir més de mil. Hi havia molt poca informació sobre aquests fets, que es van tapar, i només recordo uns dietaris de Joan Triadú, que hi feia de mestre, que en parlin. Forns reconstrueix el que va passar aquell dia i les conseqüències que va tenir en la memòria dels granollerins, a partir de testimonis que ha anat arreplegant d’aquí i d’allà i de la reconstrucció literària de moments i emocions. 

Ja fa un temps que va sortir però és un llibre ideal per a llegir a l’estiu. Maria Campillo reviu la història familiar al voltant d’un balneari a Alhama de Aragón. Lliga amb un altre llibre que ha aparegut aquests dies i que també es pot recomanar: L’estiu passat de Joan Safont (Comanegra), que examina el fenomen de l’estiueig des de la perspectiva del gran periodisme dels anys trenta. Campillo hi reviu records de quan era petita, combinats amb descobertes genealògiques i reconstruccions d’un món conservat en fotografies de plaques de vidre. Un món d’aigua calenta i davantals emmidonats que permet l’autora reflexionar sobre la identitat.