Sorprendre Roberto Bolaño (1953-2003) sempre va ser difícil. Des d’una edat molt primerenca, el xilè va tenir clar que seria escriptor, fins al punt d’abandonar els estudis als 14 anys per poder dedicar-se de ple al seu somni. Tant era que els primers anys amb prou feines tingués mitjans econòmics o que els primers llibres no venguessin tot el que s’esperava. Sabia que el seu moment arribaria i esperava pacient, però no de braços plegats, sinó fent les dues coses que més joia li aportaven: llegir i fer servir la ploma. “Ho feia de manera compulsiva. Quan no estava amb una lectura, es posava a escriure, i així tota l’estona, ho anava alternant. Les seves converses també acostumaven a ser sobre llibres i sempre m’animava a llegir autors com André Breton, Jack Kerouac o Julio Cortázar i la seva Rayuela . En els pocs descansos que feia, es permetia anar a jugar al futbolí”, explica a La Vanguardia , un dels amics íntims de l’autor de Nocturno de Chile durant els seus primers anys a Barcelona. El també escriptor, juntament amb algunes persones del seu cercle més pròxim, han accedit a parlar amb La Vanguardia amb motiu del vintè aniversari de la mort d’aquest intel·lectual que va marcar tota una generació.

“Quan algú em pregunta per ell sempre dic que era un samurai de la literatura i que vivia com un monjo, amb un matalàs al terra del seu diminut estudi del carrer Tallers, on per anar al bany havies de sortir a la terrassa. Amb prou feines menjava i els pocs diners que guanyava com a vigilant nocturn en un càmping de Castelldefels se’ls gastava en tabac. Però tot això semblava que tant li feia. És més, li aguditzava l’enginy. Un dia em va demanar que l’acompanyés a Pedralbes. Em va estranyar perquè sempre deia que no es volia moure de la cuadra que envoltava casa seva. Vam anar-hi i va entrar en una cabina de telèfon espatllada. Quan això passava, fins que la companyia no se n’adonava, podies trucar de franc, de manera que va aprofitar per parlar amb DF, Xile i imagino que amb alguna novieta que tindria. Mentrestant, jo esperava fora, plantat, encara que admirat que s’assabentés d’aquestes coses sense, en teoria, moure’s mai dels mateixos quatre carrers. Era un geni fins i tot per a això”.

L’estabilitat financera li va arribar gràcies a Jorge Herralde, el seu editor a Anagrama, que va demostrar que tenia fe cega en aquell jove que havia participat a Mèxic en un moviment d’avantguarda, l’infrarealisme, al costat del poeta Mario Santiago Papasquiaro, que va inspirar el personatge d’ Ulises Lima a Los detectives salvajes , obra que li atorgaria els premis Herralde i Rómulo Gallegos.“Era un paio fantàstic, no tenia cap disciplina. Ell era un poeta-poeta, molt valuós”, va dir Bolaño sobre qui considerava el seu amic de l’ànima. Però no era l’únic, ja que sempre estava envoltat dels seus. A Mónica Maristain, la persona que li va fer l’última entrevista, publicada dies després que morís en l’edició mexicana de Playboy , li va confessar que “tres dels meus millors amics són Ignacio Echevarría, Rodrigo Fresán i A. G. Porta”. Tots ells, a més del també inseparable Bruno Montané, avançaven a aquest diari que fa ja temps que prefereixen no participar en res relacionat amb Bolaño. Una decisió que podria haver-se pres després de les anades i vingudes judicials entre algunes amistats de l’escriptor i la seva vídua, Carolina López, que a més va presentar una demanda de protecció a l’honor i la intimitat familiar contra Carmen Pérez de Vega per afirmar que havia mantingut una relació sentimental amb l’escriptor durant els últims sis anys de vida, fet que el jutge va reconèixer però va condemnar Pérez de Vega per atemptar contra la intimitat. “Considero que ja vaig dir tot el que tenia per dir i escriure”, es disculpava per correu Fresán.

Maristain, en canvi, sí que va voler recordar des de la seva casa de Mèxic les llargues converses que mantenien sovint amb Bolaño per correu electrònic. “Jo li demanava un conte per a la revista Playboy , que en aquell moment codirigia, i ell em retreia que no l’hi paguéssim. Però arran d’aquests missatges vam agafar confiança i ens preguntàvem pel nostre dia, a més de donar-nos consells sobre la vida i els diners”.

La periodista assegura que “tots el trobem a faltar”. Això sí, reconeix que “no he llegit ni llegiré les obres pòstumes. El continuaré llegint sempre, però a Anagrama”. El 2016, l’obra de l’autor d’ Estrella distante va fer el salt d’aquesta editorial –que li va publicar gairebé tots els llibres– a Alfaguara després de la “pèrdua de confiança” de Carolina López en Herralde. “Em vaig assabentar que va firmar un contracte amb la meva anterior agència pel qual els dos cobraven comissions dels contractes de les traduccions”, confessa la dona de l’escriptor a aquest diari.

En un segell o en un altre, Dunia Gras, professora de literatura hispanoamericana a la Universitat de Barcelona (UB), creu que “tothom hauria de llegir-lo. Recordo que quan va arribar per primera vegada a les meves mans La literatura nazi en América vaig quedar impactada. Gràcies a un amic en comú, Javier Cercas, vaig aconseguir el seu telèfon i li vaig trucar. Ja havia guanyat el premi Herralde i li vaig dir que imaginava que devia estar ocupat amb la promoció. Em va dir que no i em va convidar a casa seva per conèixer-nos. A partir d’aquell moment va sorgir una amistat que em va permetre relacionar-me amb altres escriptors del seu entorn, com Fresán o Juan Villoro. Va ser tot un privilegi i el vaig viure com si entrés al millor equip de la Champions”, assegura l’acadèmica, que rememora amb nostàlgia les seves trucades. “Es divertia trucant als seus amics. De vegades, es feia passar per una altra persona o et demanava de veure simultàniament una pel·lícula amb ell des de la distància. Un dia em va animar a posar Grease . Jo era a Granollers i ell a Blanes i vam anar comentant tot el metratge. Era fan incondicional de la Rizzo”.

Bruno Montané Krebs: “Els adolescents i els poetes tenen la necessitat d'estar enamorats”

Al llarg dels anys, són molts els que han acostat al públic la seva figura, com ara el cineasta Ricardo House amb la trilogia documental La batalla futura . “Vaig investigar sobre ell quan em vaig adonar que molts creadors xilens feien servir Mèxic com a trampolí. Més tard em vaig assabentar que de joves tots dos havíem coincidit a les reunions que es feien a casa de l’escriptor Poli Délano, a Mèxic. Jo acompanyava el meu pare, l’enginyer i poeta Herman House, i ell hi anava perquè volia aprendre de les ments pensants i literàries. És probable que allà ja imaginés tot el que havia de venir. Sempre ho va tenir tot molt clar”, conclou.