En Salvador Deulofeu i Deulofeu es dedica a escriure obituaris per una funerària i va néixer i encara viu a la casa familiar de l’Eixample, la Casa Deulofeu. La darrera fornada de la nissaga Deulofeu ha decidit vendre alguns dels apartaments de l’edifici modernista per transformar-los en despatxos i apartaments turístics, però en Salvador és l’únic que no cedirà a la pressió especulativa del barri barceloní. No vendrà tot i que l’oferta sigui llaminera, i Últims dies a l’Eixample (La Magrana, 2023), l’última novel·la de Ferran Escoda, li serveix de diari personal per explicar els seus drames en primera persona.

Tota la novel·la és el retrat de la seva precarietat, ja sigui per l’habitatge, per la professió, per la relació amb la família, amb els coneguts o amb la ciutat mateixa. Això sí: tot està escrit en clau d’humor, que és la característica essencial que permet que la connexió amb el protagonista del relat sigui més fluida.

El llibre té l’extensió i l’estructura d’una lectura senzilla: menys de 200 pàgines dividides en capítols ben curts (alguns d’un parell de pàgines) amb una sola idea general explicada en cada capítol. Per exemple, el setzè capítol arrenca amb la següent sentència: “És ja reconegut que la geometria urbana defineix la manera de ser dels seus habitants. Res tenen a veure els individus d’una ciutat radial dels d’una altra ordenada en una quadrícula regular”. A partir d’aquesta idea desenvolupa la seva opinió al respecte en només un parell de pàgines. Per si us interessa, en Salvador estima viure a l’Eixample per la seva “monotonia de laberint minimalista”. La senzillesa absoluta el tranquil·litza i està convençut que això afecta directament en el tarannà de tots els “eixamplins” (habitants de l’Eixample): tots ells són gent d’una “simplicitat ordenada i senyorívola, austera però suficient”… l’obertura dels xamfrans, aquesta “suavitat urbana”, és el que fa que ell mateix i tots els seus veïns convisquin modèlicament!

Tot i que aquesta estructura de capítols curts i variats amenitza molt la lectura, a moments el text esdevé una mica caòtic. Entre les divagacions, intercala històries del seu passat familiar i alhora va reprenent el fil de la pugna que té amb l’empresa que el vol fer fora de casa. Aquesta amalgama, en alguns moments fa perdre el fil fins no saber ben bé si el que s’explica pertany al passat, al present o al futur.

Tota la novel·la és el retrat de la seva precarietat, ja sigui per l’habitatge, per la professió, per la relació amb la família, amb els coneguts o amb la ciutat mateixa.

El format lleuger contrasta amb el llenguatge dens, seriós i correctíssim amb què escriu l’obituarista. De fet, Escoda aconsegueix construir la personalitat del protagonista sense sobre explicar-ne detalls. Només ens cal llegir què escriu en Deulofeu i com ho fa per a conèixer-lo en profunditat.

En aquest sentit, considero que en Deulofeu és un pèl (o dos) carca, i he de dir que alguns dels seus comentaris m’han generat incomoditat. Personalment, m’han sobrat les descripcions grolleres dels turistes anglesos i japonesos o alguns comentaris molt casposos en matèria feminista, entre altres. Tot i que es diu en clau d’humor, no m’ha fet gràcia.

No nego que aquestes sortides políticament incorrectes siguin característiques interessants per descriure millor el personatge, però crec que el que realment descriu la vida i obra d’en Deulofeu són les idees excèntriques relacionades amb l’urbanisme i les seves reflexions. Us en poso exemples: “Els quioscos de premsa de l’Eixample, encara que no tothom ho coneix, formen una xarxa clandestina de comunicació ciutadana”, “les ciutats són com els patis de col·legi: arriba una moda i tots cap allà”, “Els escèptics, que són la majoria quan les desgràcies no els són pròpies, diran que el soroll és el peatge del viure urbà i cèntric i que les obres són la constant del progrés”… i un llarg etcètera. Senzillament meravellós.

Últims dies a l’Eixample és la història d’una rara avis que se sap en una gàbia urbana, però es nega a deixar-la tot i que quedar-se hagi esdevingut un suplici.

Escoda manté fins al final l’interrogant de si en Deulofeu aconseguirà quedar-se a casa o caurà vençut als peus dels grans tenidors, però no us explicaré el final… Només us dic que Escoda acaba la novel·la en to humorístic i un punt esbojarrat a les portes de la pandèmia de la Covid.

Últims dies a l’Eixample és la història d’una rara avis que se sap en una gàbia urbana, però es nega a deixar-la tot i que quedar-se hagi esdevingut un suplici. I té una cosa clara: “l’obituari és el que demanen aquests temps que desapareixen sense petja i aquest món que s’esfilagarsa”. I què millor per aquest Eixample en extinció que un bon obituari com la novel·la d’Escoda!