Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat nombrosos debats aquests darrers temps sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin millors i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests darrers seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966), del qual ja hem parlat; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974), i al qual dediquem l’article d’avui; L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983); 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegit encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.

Manuel de Pedrolo (1918-1990) va escriure Mecanoscrit del segon origen el 1973 i es va publicar per primera vegada el 1974. Tot i que les xifres varien i augmenten d’any en any, el nombre d’exemplars venuts d’aquesta obra supera de llarg el milió i mig d’exemplars i és el segon llibre més popular de la literatura catalana després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. El llibre va obtenir un èxit tan esclatant que ha arribat a ocultar bona part de la producció de Manuel de Pedrolo, que no és que sigui precisament poca: fins a 128 títols que inclouen novel·la, novel·la breu, llibres de relats, articles, dietaris, epistolaris, teatre i poesia. Tanta fama va arribar a tenir el Mecanoscrit, que Pedrolo deia que si ho hagués sabut, no l’hauria escrit, o l’hauria destruït.

L’autor d’aquesta novel·la és un dels escriptors més estimats i respectats del país, probablement gràcies a aquesta obra. Sigui com sigui, la seva trajectòria és impecable i insubornable: independentista de pedra picada quan l’independentisme no era cap opció majoritària; profundament compromès amb les classes més desafavorides; defensor de la professionalització dels escriptors en llengua catalana… Pedrolo va ser, a més a més, un dels escriptors més moderns del país, i també un dels més censurats.

De fet, el decalatge entre el procés d’escriptura d’alguns dels seus llibres i el moment de la publicació (en alguns casos va superar els quinze anys) mostra fins a quin punt els seus texts eren temuts pel règim franquista i fins a quin punt aportava modernitat a la nostra literatura. Pedrolo va destacar també per l’experimentació amb els gèneres literaris, com la novel·la negra (va ser el director de la col·lecció La Cua de Palla d’Edicions 62 i traductor d’alguns dels títols) i la ciència-ficció.

El Mecanoscrit del segon origen comença amb l’Alba, una noia de 14 anys, salvant de morir-se ofegat en Dídac, un vailet de nou que uns galifardeus han tirat a la bassa pel fet de ser negre. Mentre ells dos estan submergits, uns platets voladors, que l’Alba ha vist abans de llançar-se a l’aigua, han causat la destrucció del món conegut i han mort tots els habitants del poble de Benaura (i de la Terra) i ells dos són els únics supervivents.

A partir d’aquí, hauran de sobreviure. Primer, se n’aniran al bosc per escapar de la mortaldat i de possibles epidèmies. Més endavant, viuran en una masia propera, però tindran un encontre amb un dels éssers alienígenes, el qual acabaran matant per poder sobreviure, i decidiran d’arreglar un tractor i emprendre un viatge cap a Barcelona. S’acabaran instal·lant en unes caravanes prop de la ciutat, intentaran fer de pagesos i a la vegada anar salvant el coneixement humà tot creant una gran biblioteca on puguin guardar els llibres que vagin salvant.

Els coneixements de mecànica que aniran adquirint els permetran d’emprendre un viatge en vaixell fins a Itàlia i tots dos descobriran l’amor i la mort. Tant és així que hauran d’enfrontar-se amb supervivents enfollits i, a la vegada, es descobriran com a parella i l’Alba quedarà embarassada d’en Dídac. En tornar a Barcelona tindran el fill, però pocs dies després en Dídac morirà en un accident. El llibre queda amb un final obert i l’interrogant sobre si l’Alba és la mare de la nova humanitat, atès que juga amb la idea del manuscrit retrobat per una civilització futura.

1. La creació d’un món nou

La imaginació de Pedrolo és prodigiosa per a inventar un món nou que sorgeix de les runes del país en el moment de la destrucció durant la invasió alienígena. L’escriptor ha d’inventar com és tot un país (i, en general, tots els escenaris on es desenvolupa la història) després de l’apocalipsi i com s’hi adapten els seus protagonistes. Això no és gens fàcil, perquè l’Alba i en Dídac no construeixen res de nou, sinó que aprofiten les estructures que ja existeixen per començar els seus projectes vitals, és a dir, conviuen amb la destrucció per començar a construir un món nou.

2. La descoberta de la llibertat i de l’amor

Un dels grans mèrits de la novel·la és la defensa aferrissada que fa de la llibertat i de l’amor, sense que importi el color de la pell dels protagonistes ni l’edat. Però no defensa únicament una llibertat sexual i amorosa, sinó, sobretot, una llibertat moral. En el nou món que es construeix, i sobretot per part de l’Alba, es vol bandejar la mentida, la hipocresia i el prejudici i es vol optar per una societat igualitària i justa. Pedrolo propugna una societat nova molt més acostada als ideals llibertaris en què la cultura i la natura són pals de paller del nou món en què volen viure l’Alba i en Dídac.

3. Un gol a la censura (i a tot allò políticament correcte)

Un dels grans motius per a llegir aquest llibre en un moment en què sembla que hem tornat als temps foscos de la censura és, precisament, poder riure’s del censor de l’obra i els seus pronòstics absolutament ridículs avui dia. Cal dir que Pedrolo va ser l’escriptor català més castigat per la censura, amb obres que varen trigar fins a vint anys a ser autoritzades. En el cas d’Acte de violència, varen trigar 14 anys malgrat que en el camí va guanyar el premi Prudenci Bertrana. Per això, que el censor digués “això és ciència-ficció, no ho llegirà ningú” no deixa de ser graciós, vistes les xifres de vendes i l’èxit popular del llibre. Un motiu més per a llegir-lo i reivindicar-lo.

4. L’herència republicana

Un dels personatges el·líptics importants que apareixen al llibre és el pare de l’Alba. La noia l’esmenta (també la mare) unes quantes vegades, i també l’esmenta el narrador. Així, sabem que ha estat a la presó per les seves idees, que estan impregnades de forts valors republicans. Per mitjà d’aquest personatge i la transmissió dels seus valors a la filla, l’escriptor crea una baula de transmissió entre els valors republicans i el futur de la humanitat.

5. La reivindicació de la ciència-ficció i la literatura de gènere

Com hem explicat, Pedrolo va ser un gran amant de la ciència-ficció i del gènere negre, que coneixia molt bé i que va contribuir a introduir i consolidar a casa nostra. En aquest sentit, Mecanoscrit del segon origen és una novel·la de ciència-ficció que barreja uns quants subgèneres: la novel·la d’invasions alienígenes, la distopia, la novel·la apocalíptica i la de refundació de la humanitat. Als anys setanta, en el moment de l’escriptura del text, la ciència-ficció vivia un dels seus esclats episòdics tant en la literatura com en el cinema, i Pedrolo, sempre atent als grans moviments culturals, se n’aprofità, tot i que ja hi havia experimentat amb anterioritat.

6. Un llenguatge gens planer

Un dels aspectes que cal destacar és que tot i que el llenguatge sempre és entenedor, en cap moment no és volgudament planer. Pedrolo tracta els seus lectors d’una manera intel·ligent, per això la llengua que utilitza és precisa, concreta. Pot sorprendre en algun moment el lector d’avui dia, perquè és un català del 1973, força ric, amb un lèxic rural precís i concret quan cal perquè els seus protagonistes procedeixen d’aquest medi, de la classe menestral. Pedrolo sempre va ser molt exigent amb la llengua, de manera que no ha de fer gens de mandra agafar el diccionari quan algun mot concret no s’entén, tot i que el context sempre facilita la comprensió del text. Una mica de feina per a incrementar el nostre cabal de coneixement de la llengua sempre va bé.

7. L’estructura del llibre

Alguns detractors de la novel·la asseguren que aquesta és una obra menor de Pedrolo. Potser no és de les més complexes, però en cap cas no es pot negar que està molt ben estructurada i pensada, la qual cosa demostra que Pedrolo li donava tanta importància com al conjunt de la seva producció. El llibre s’ordena en cinc quaderns, d’una extensió més o manco semblant i un epíleg en què es planteja si l’Alba és la mare de la humanitat. En cada un dels quaderns, hi destaca una escriptura en fragments breus, força intensos i prou curts, que agilitzen molt la lectura i la fan molt ràpida i vibrant, cosa que incrementa l’interès per la història que s’hi explica.

8. La polèmica amb les adaptacions

Tot èxit popular va acompanyat de les seves polèmiques, i en el cas del Mecanoscrit del segon origen, s’han centrat en les seves adaptacions al llenguatge audiovisual. La primera adaptació a la pantalla va ser el 1985 i es va convertir en la primera sèrie de TV3, amb un total de sis capítols que va dirigir Ricard Reguant. L’èxit popular va ser immediat, tot i que no ha aguantat gens bé el pas del temps. La segona adaptació la va fer Carles Porta per al cinema el 2015, amb el nom de Segon origen, i malgrat de tenir un pressupost de 7,3 milions d’euros, no va acabar de convèncer els espectadors i encara molt menys els lectors de Pedrolo. Una confirmació que el llibre és molt millor.

9. L’èxit internacional

Un altre dels motius per a llegir Mecanoscrit del segon origen és el seu inqüestionable èxit internacional. El llibre ha estat traduït a l’anglès, el castellà (amb cinc edicions en diferents editorials), el búlgar, el bretó, l’èuscar, el francès, el gallec, l’italià i el portuguès. És lluny de l’èxit internacional de Rodoreda o de Sànchez Piñol, però no està gens malament haver aconseguit nou traduccions internacionals i bones crítiques a tot arreu.

10. El final del llibre

Sens dubte és una de les grans troballes, perquè lluny del final feliç, Pedrolo introdueix la mort del protagonista i obre la possibilitat interpretativa que l’Alba sigui la mare de la humanitat tenint fills amb el seu propi fill. Si haver tingut aquest fill amb un noi negre de només dotze anys no era prou, ara ens planteja l’incest com a possibilitat. I el llibre continua essent lectura recomanada any rere any als centres escolars sense que cap AFA hagi posat el crit al cel. Un autèntic miracle!