Ha mort la Michela Murgia, autora sarda que va commoure el món amb L’acabadora (2009) i després ens va enlluernar amb Una relació perillosa (2015), totes dues traduïdes per Mercè Ubach i publicades per Proa. Murgia era a Itàlia una veu perifèrica que va aconseguir centrar debats importants des de les seves conviccions de feminista, cristiana i independentista sarda. Ha estat una de les veus més crítiques contra el precariat i contra l’ascens del neofeixisme a Itàlia, com ha demostrat amb l’irònic assaig Instruccions per fer-se feixista (Empúries), que aquesta setmana encara podeu veure a La Villarroel en versió teatral interpretat per una magnífica Mercè Arànega.

Fa poques setmanes en una entrevista al Corriere della Sera Murgia anunciava amb una serenitat corprenedora que patia un càncer terminal. “El càncer no és una cosa que tingui; és una cosa que soc. El càncer és un còmplice de la meva complexitat, no un enemic a destruir. No puc ni vull declarar la guerra contra el meu cos, ni a mi mateixa”, deia amb la força espiritual que la caracteritzava. Aquest passat mes de juliol, sabent que la mort era imminent, es va casar “in articulo mortis” amb l’actor, músic i director Lorenzo Terenzi (1988), per obtenir uns drets que no hi havia altra manera d’obtenir tan ràpidament. Quan va publicar les imatges del casament a les xarxes va deixar escrit: “No em feliciteu, perquè el ritual que hauríem volgut encara no existeix. Però algun dia existirà i volem contribuir a fer-lo néixer”.

Murgia era una defensora de la mort digna, com va demostrar a L’acabadora, la seva primera novel·la, que narra la història d’una anciana d’un poblet de Sardenya, que procura la mort als malalts terminals que li demanen ajuda, i d’una nena, la seva filla adoptiva, que a poc a poc va descobrint l’activitat que fa la seva mare quan surt de casa a les nits. La novel·la, ambientada als anys cinquanta, va suposar tota una revelació literària, però també etnoantropològica, ja que va descobrir als italians i al món les tradicions de la civilitat pagesa sarda. La saviesa d’unes dones que actuaven al marge de la medicina convencional amb unes pràctiques no reconegudes per les institucions. L’acabadora també parla de vincles que s’estableixen entre adults i nens que no són família biològica però que mantenen una relació filial: els fills de l’ànima.  

Amb la seva segona novel·la, Una relació perillosa, tornava a explorar aquests vincles afectius no normatius, aquesta vegada entre l’Eleonora, una reputada actriu en la quarantena, accepta fer de mestra «de vida» d’en Chirú, un jove estudiant de violí. Com explicava Mercè Ubach, la seva traductora al català, en una entrevista a Murgia publicada a Núvol, “la novel·la parla d’un camí no fressat, per al qual no hi ha models, sobretot quan la figura de poder és la dona. L’edat que els separa fa impossible una amistat entre iguals, però tampoc no és tanta com perquè els altres no sospitin que podrien ser amants. No hi ha sexe, però es tracta d’un relació sentimental, com ho són totes, d’altra banda. Des del fons de la turbulència emocional dels protagonistes, l’autora ens regala esmolades reflexions sobre l’excel·lència i la mediocritat, sobre la família, sobre l’atracció, sobre els tabús socials…”. Murgia reivindicava aquesta novel·la com un llibre polític, en el sentit que les relacions íntimes (amoroses, familiars…) són també relacions de poder. I aquí “la seducció hi juga un paper fonamental, perquè és la representació íntima de la llibertat de l’altre, que ve a tu fascinat, atret amb art i amb carisma. Els insegurs, els agressius, els dèbils no coneixen el llenguatge de la seducció: es queixen, volen i dolen, no saben mesurar els gestos ni les paraules. Per sort la seducció és un art que s’aprèn, però requereix una gran disposició a parar bé l’orella, a no donar mai l’altre per descomptat, i en les relacions familiars això és el més difícil”, deia Murgia, que lluny del reduccionisme també era conscient de la complexitat del seu personatge: “L’Eleonora és una dona lliure, i la seva llibertat té moltes cares, i no totes fan de bon mirar. El seu model de poder no és diferent d’aquell del qual intenta alliberar-se deixant enrere el paper que la societat li imposa. Sap trencar els esquemes, però encara no en sap construir de nous. És un ésser a mitges, i actua en conseqüència”. 

Murgia, que ha mort prematurament, als 51 anys, no va perdre mai les ganes de viure. En la seva última entrevista deia que estava estudiant coreà i explicava per què. Deia que els escriptors postcolonials que havien triomfat escrivint en la llengua del colonitzador (i ella com a independentista sarda se’n sentia), tendien a cercar un tercer espai, una tercera pàtria. Com l’índia Jhumpa Lahiri, que havia adoptat Itàlia, ella que era sarda i escrivia en italià, havia triat Corea i havia demanat que escampessin les seves cendres al mar, a Busan. I deia: “En la llengua coreana busco paraules que ningú mai ha usat en contra meva i que jo no he utilitzat mai contra ningú”.

Nota personal. Estic molt trist per la mort de la Michela. La vaig conèixer l’any 2009, de la mà de Stefano Puddu, el seu primer lligam a Catalunya, quan vam publicar L’acabadora a Proa. Era una dona vital, afectuosa, divertida, amb molta sal. Quan va venir a Catalunya a presentar la seva primera novel·la, Murgia, que havia estudiat teologia, tenia interès a conèixer Teresa Forcades, un altre esperit lliure com ella, i vam pujar a Montserrat a parlar amb la benedictina. Van connectar de seguida. Com Forcades, Murgia era una dona que es posava sempre al costat dels humils, i només per això ja anava contracorrent, desafiant la prepotència dels poderosos. Ara, vista tota la seva obra en perspectiva, s’erigeix com una de les veus més valentes del nostre temps.