És un diari dels nou mesos d’embaràs de la seva filla, escrit l’any 1986, és d’una actualitat tan inqüestionable com el seu caràcter precursor
“Per què les dones no hem escrit diaris d’embaràs?”, es preguntava Carme Riera. Era el 1986. L’escriptora acabava d’assabentar-se que estava embarassada i començava a escriure un diari que l’acompanyaria al llarg dels nou mesos de gestació. Només onze anys després d’haver-lo escrit, quan la seva filla, destinatària d’aquelles pàgines, va poder llegir-lo i expressar la seva il·lusió per veure’l publicat, Riera va decidir donar a conèixer aquell diari, que ara Edicions 62 reedita amb epíleg d’Anna Punsoda: Temps d’una espera.
La seva actualitat és tan inqüestionable com el seu caràcter precursor: en les planes d’aquest diari, escrit sense la vocació de ser publicat, Riera trenca tabús i, com assenyala Punsoda a l’epíleg, presenta l’experiència de la maternitat sense edulcorar-la ni tampoc enfosquir-la. “He deixat de llegir llibres d’embarassades i parts feliços. Totes, en general, són plenes de cotó fluix, carrincloneria de flocs i llaçades”, anota el 23 de gener de 1987. On és la maternitat en literatura?, es pregunta tot repassant els mites clàssics o fullejant llibres de pintura, interrogant-se sobre com s’ha representat l’experiència de la maternitat al llarg del temps. La mateixa pregunta que es feia Riera el 1986 se la farà, temps després, Laura Freixas, quan el 1993, en assabentar-se que estava embarassada, va començar a buscar novel·les sobre maternitat, sense èxit: “No les vaig trobar. Tampoc les revistes que llegia abordaven, directament o indirecta, aquest tema, que té evidents dimensions polítiques, socials o econòmiques”.
Riera és conscient de les dimensions polítiques, socials i culturals de la maternitat; per això, el seu diari no només és el relat d’una experiència personal, sinó també una reflexió sobre la maternitat com a experiència col·lectiva, sobre les seves representacions i sobre el paper de la dona. Per això, i amb una voluntat assagística, Riera posa en el centre el cos, perquè és el territori on es materialitza la maternitat amb totes les seves accepcions. El cos li permet passar de l’experiència individual —perquè, com diu Jazmina Barrera, autora de Linea nigra, tota maternitat és única, perquè està travessada per l’economia, la personalitat, la família, el context— a la col·lectiva. “La maternitat no desitjada deu ser com una mena de treball forçat. Nou mesos amb manilles i grillons, primer, després de cadena perpètua”, escriu el 16 de novembre de 1987, conscient que, com va sostenir el 1975 Simone Veil, cap dona recorre a l’avortament alegrement. En les planes de Riera, no només està present el debat sobre el dret a l’avortament, sinó també la necessitat de replantejar la maternitat: la dona no és el recipient per a la llavor de l’home i la maternitat no és ni una obligació, ni un destí, ni tampoc ha de ser una condemna. Riera s’allunya així de Simone de Beauvoir —”Beauvoir no m’interessa gens. Veu la maternitat amb còlera. La matrofòbia és una constant en El segon sexe”—, no nega que va ser utilitzada com a forma de submissió patriarcal, però justifica això la matrofòbia? “És evident que el patriarcat va fer de la maternitat la càrrega més monstruosa. Però, tot i que el patriarcat és responsable d’aquesta manera d’esclavitud que suposa la maternitat, és raó suficient per condemnar-la?”, es preguntava Duras.
Riera no té cap dubte i, com l’assagista Adrienne Rich, defensa la maternitat com a potència creadora: “Concebre, generar, produir, gestar, donar a llum, parir. Paraules que s’apliquen també a la creació literària”, apunta Riera. Les seves paraules ens remeten a les d’Ursula K. Leguin: “Mai m’he atingut a la teoria de ‘o llibres o nens’: he tingut tres fills i he escrit uns vint llibres, gràcies a Déu no va ser al contrari”. En el cas d’Alice Munro, l’escriptura també va continuar amb la maternitat: ella va optar per les formes breus, convertint-se en una de les autores de conte més rellevants del segle XX, perquè per escriure només disposava el breu temps de la migdiada dels fills. Mai va deixar d’escriure, tot i que no va ser fàcil. Sheila Heti amb Maternitat, o Rachel Cusk amb La feina d’una vida ens mostren els dilemes entorn del desig de ser mare, uns dilemes als quals també va fer front Doris Lessing —ella era conscient que no podia fer-se càrrec dels seus tres fills si volia dedicar-se a la literatura—, i que tenen a veure amb la possibilitat de no perdre la individualitat, de conservar el mateix espai i la llibertat —i el temps— per escriure. “Les mares no escriuen, són escrites”, afirmà Susan Rubin Suleiman. Durant molt de temps va ser així. Ho era quan Carme Riera va escriure el seu diari. Ho era quan Jane Lazarre publicà The mother knot el 1976, el mateix any que Adrienne Rich es consolidà amb el seu assaig Of Woman Born: Motherhood. Tres autores indispensables sense les quals és impossible la literatura que va venir després. La reedició de Temps d’una espera reafirma el caràcter avant la lettre d’aquest text, fonamental a l’hora de pensar críticament, sense ira i sense edulcorants, la maternitat.
