Tantes memòries de Susan Sontag. Quan es menjava sola el món va arribar a Madrid. Era el 1978, Espanya ho estrenava gairebé tot, i gairebé tot el que ella repudiava, des de la dictadura a la maldat que va enviar a l’exili gran part de la intel·ligència, estava en tràngol de ser erradicat. Ella era a l’hotel on sempre va voler tornar, el Palace de Madrid, i en aquelles sales que llavors encara feien olor de l’estupor del passat i de l’enlluernament que seria la democràcia, va respondre preguntes sobre el futur.

Espanya ha de ser, una altra vegada, la que va ser, una república, ella seria aquí si la necessitaven per tornar les il·lusions que van ser enderrocades per Franco. Aleshores era una dona il·lusionada, i davant el mirall se sentia ella mateixa, amb el seu serrell blanc irrompent (i així va ser fins al final) als seus cabells llavors naturals i després marcats pel color blanc dels anys.

Coqueta de París, que era la seva altra ciutat, a part de Nova York, caminava i mirava com si l’estiguessin portant a coll. Era presumida, molt presumida, i no podia assumir que aquella pell encara juvenil, la pell de la dona que va fundar la ‘contracultura’ escrivint ‘Contra la interpretación’, s’atrotinés alguna vegada i s’anés minant el seu esquelet i el seu aire de lluitadora civil sempre invencible.

La seva lluita era contra el temps, odiava envellir. Quan el càncer ja li havia enviat tots els avisos, la vaig veure sortir com una ondina del fons fosc d’una piscina a Cartagena de Indias. Havia trepitjat la ciutat més bonica (potser) de l’Amèrica Llatina a pas de cavall, sense parar, buscant amb urgència tot allò que no es podia perdre i, com que el temps no li arribava absolutament per a tot, a l’arribar a l’hotel va voler continuar tenint activitat.

Així que es va quedar amb la seva roba fosca i es va llançar, tal com anava vestida, a les goles tranquil·les, però inquietants, d’una piscina que no l’esperava. L’espetec de l’aigua va ser com una salutació espantada del recinte; la vam veure nedar, dins i fora de l’aigua, com si s’estigués demostrant a si mateixa la joventut que, anys enrere, a Madrid, la portava a sentir que ella hauria sigut un bon soldat de Manuel Azaña.

Després tocava sopar i, potser, dormir. Ella no estava per a festes, ni per a descansos: volia cobrir tots els esdeveniments, escoltar totes les converses, escoltar-ho tot, discutir-ho tot. Quan la guerra de Sarajevo ella va trucar a aquest periodista. «Hem de fer alguna cosa. Jo proposo», em va dir, «que muntem a Sarajevo l’‘Esperando a Godot’ de Samuel Beckett. Així que busca’m tots aquests amics italians, aquest francès, un que vaig conèixer a Alemanya, i explica’ls-hi el que vull fer. Ràpidament».

Estava equipada per fer-ho tot, i tot alhora, així que allà se’n va anar amb el seu amic Juan Goytisolo, i en les fotografies sense llum que hi ha d’aquells dies de solidaritat ella està, com si fos Ingmar Bergman, donant ordres per muntar el símbol que per a ella va ser la il·luminació de Beckett sobre la tristesa sense fons de l’antiga Iugoslàvia.

Sempre volia ser-hi, i hi era. Vam anar a Lanzarote, amb el seu fill David Rieff, una de les persones més estimades que conec. Ella volia visitar la terra de José Saramago, va ser una de les primeres estrangeres que vaig conèixer que estimava l’autor que va adoptar la terra de César Manrique (i Pilar del Río, la seva dona, sobretot) per acostar-se al cel que tots tres, i ella mateixa, tenien promès.

Va menjar ous ferrats sobre la lava, va riure i va preguntar, va ser una nena, una dona, una veterana de la guerra de viure, i va ser sobretot Susan Sontag. Al tornar va coincidir amb Pedro Almodóvar, que va voler veure per admirar-lo més. El cineasta li va preguntar per què havia anat a aquesta illa, que en aquell moment ja era «un parc temàtic». Com que no podia esborrar el viatge es va adreçar a mi per dir-me: «És veritat. ¿Per què hem anat a aquesta illa?». Qui més bé la coneixia, el seu fill, em va mirar per alleujar el meu estupor: rebre una reprimenda de la Susan era més que rebre la inundació de mil paraules fosques com la tomba on hi ha el meu amic.

La primera vegada que vaig publicar un llibre seu, com a editor que vaig ser d’Alfaguara, vaig acudir a reunir-me amb ella a Nova York, la seva casa al món. Mira que és gran la ciutat, doncs vaig coincidir amb ella la primera nit, i com els anglosaxons, i ella, són així, Susan em va donar la mà, va continuar amb el seu sopar amb amics, després d’emplaçar-me per al dia en què teníem la nostra cita de feina al costat d’on érem en aquell moment.

Després va venir a Madrid a presentar ‘El amante del volcán’. Era el 1995. Estàvem amb la Fira del Llibre el seu últim dia. Vaig observar que la reina Sofia seria per allà aquella última tarda, i se’m va acudir que, ja que el volcà del llibre era grec, a totes dues els agradaria coincidir. Vaig avisar a ‘El País’, perquè les fotografies que segurament tindrien sortida en la seva edició immediata i això seria òptim per vendre el llibre més enllà de la fira... No li vaig dir res a ella del projecte de promoció que el seu editor tenia entre mans. Així que li va firmar a la reina Sofia, i després ens en vam anar a sopar (ella, Javier Rioyo, jo mateix) mariscs pel vell Madrid que ella adorava. Vaig demanar que me n’enviessin des del diari alguns exemplars, i per al meu estupor vaig veure que no havia sortit res de tanta foto com va fer el company que havien enviat.

Vaig guardar l’exemplar, però Rioyo me’l va demanar, per alguna raó. I ell va ser el que va advertir que no només hi havia referència a la firma de Sontag amb la Reina d’Espanya, sinó que a més la fotografia era a la primera pàgina. La Reina i la Reina. Susan i Sofia. L’escriptora de ‘Contra la interpretación’ i ‘Sobre la fotografía’ es va llançar sobre el diari com una noia que de sobte salta a la fama el primer dia en què acudeix a presentar el primer llibre.

Era una dona extraordinària. De vegades vaig sentir que s’havia declarat invencible. La seva malaltia anava amb ella, ella ho sabia. La seva mort va ser el final d’un llarg dolor. El càncer que ella havia vençut tantes vegades. No puc oblidar el seu enterrament a París. Vestida com si fos un follet trist, allà hi havia Patti Smith, ballant una dansa sense música, a prop del lloc on ja estava enterrat Julio Cortázar.

Vaig mirar de lluny la cerimònia. És impossible no recordar els rostres. En tots s’hi podia dibuixar el mateix estupor que ella també hauria sentit davant una notícia com aquesta. Ha mort Susan Sontag. Era impossible concebre-ho veient com vencia l’onatge fosc d’aquella piscina que ella vencia la nit de Cartagena de Indias.