Sentir a contrallum és el segon poemari d’Anna Ayala, a través del qual se’ns mostra un món màgic que sap desvetllar el rerefons de vivències com l’amor, el desamor, l’amistat, i el miracle i l’exaltació del viure. La poeta ens convida a endinsar-nos en un univers on el lirisme apassionat esdevé un cant exultant a la vida i a la vegada, trobem un reguitzell de poemes que es mostren tenyits de melangia, potser l’enyor els caracteritza. Suggereix els sentiments que se’ns desperten quan observem l’horitzó a l’hora baixa, a la caiguda del sol. Podem intuir el significat últim del títol, Sentir a contrallum, aquesta manera de sentir tan pròpiament poètica, quan els sentiments conreen la tristesa, i fins i tot el dolor, però no des de la seva vessant més punyent, sinó emulant la bellesa interna de cada emoció. És potser que la mirada d’una poeta és com un paisatge a contrallum?