Datat entre el 1998 i el 2000, però recu­pe­rat el 2022, després d’haver estat guar­do­nada amb el Premi Nobel, L’home jove, d’Annie Ernaux, és un retrat auto­bi­ogràfic col­pi­dor d’una experiència de quan l’escrip­tora tenia 54 anys –ara en té 83– i va començar una relació amb un noi trenta anys més jove, que encara estu­di­ava i es mos­trava gelós, prova inequívoca dels seus sen­ti­ments apas­si­o­nats: “Em pro­fes­sava un fer­vor del qual, als cin­quanta-qua­tre anys, mai havia estat objecte per part de cap amant.” Es tracta d’un conte, no arriba ni per extensió a ser una nou­ve­lle, una reflexió sobre les incom­pren­si­ons soci­als i les sen­sa­ci­ons per­so­nals. Incom­pren­si­ons perquè Ernaux accen­tua com se la mira­ven quan la veien amb el jove­net, en com­pa­ració nul·la si es trac­tava d’un senyor gran i una noieta. Tot nor­mal, tot i que ella mateixa refle­xi­ona sobre com el noi podia sor­tir amb una dona menopàusica: “Estàvem vivint aquesta història davant la mirada de la soci­e­tat, cosa que vaig assu­mir com un repte per can­viar les con­ven­ci­ons.”

És el pri­mer lli­bre d’Ernaux després del premi, publi­cat de nou per Angle, que man­te­nia la política d’autor amb títols com Els anys, Memòria de noia, Pura passió i L’esde­ve­ni­ment, tots amb nom­bro­ses ree­di­ci­ons. Alguns crítics i peri­o­dis­tes fran­ce­sos han des­ta­cat que L’home jove és la peça cen­tral de l’escrip­tura d’Annie Ernaux, una mini­a­tura per­fecta que con­cen­tra tots els seus lli­bres en un gest proustià d’una bellesa impres­si­o­nant” (Nelly Kaprièian, Les Inrocku­ti­bles) o “un potent con­cen­trat de tota la seva obra” (Ilana Moryous­sef, France Inter) o un lli­bre en què “retro­bem el seu estil mini­ma­lista, des­pu­llat de tota passió” (Gwënaëlle Loaëc, Le Pasi­sien Wek-end). Ho sin­te­tit­zen molt bé. També ella mateixa, quan ens dona la tesi del lli­bre a la cita ini­cial: “Si no les escric, les coses no arri­ben a tocar fons, només les vis­cu­des.”

Per tant, L’home jove no és única­ment la recre­ació de la seva bio­gra­fia, una anècdota de la seva vida, sinó una reflexió al vol­tant del poder que té la lite­ra­tura sobre la vida, més que la vida sobre la lite­ra­tura. També sobre les sen­sa­ci­ons, el pas­sat, la mare, el què diran o les coses pre­te­sa­ment mor­tes que podia reviure: “Ell em donava plaer i em feia reviure el que mai hau­ria ima­gi­nat que podia reviure... M’agra­dava pen­sar que jo era la per­sona que podia can­viar la seva vida.”

Des­crit com “el jove pas­so­linià de Teo­rema, una mena d’àngel reve­la­dor”, el noi és una presència late­ral enmig de les refle­xi­ons de la nar­ra­dora. El conte no té un final tan­cat, sinó que es mou per les potents des­crip­ci­ons i una nar­ració que flu­eix amb el seu estil punyent i, alhora, fred: “Érem més inac­cep­ta­bles que una pare­lla d’homo­se­xu­als.” El desen­llaç deixa un regust amarg, el d’un antic avor­ta­ment clan­destí que va patir quan estu­di­ava, ben a prop d’on viu el seu jove amant. La psi­co­lo­gia esdevé en aquell moment una autoanàlisi, una explo­ració de la pròpia per­so­na­li­tat. Superb!