La seva nissaga va ser batejada com el Harry Potter femení i va fer la volta al món en 29 traduccions i 27 països. Amb més d’un milió d’exemplars venuts, va superar totes les expectatives i es va convertir en una de les obres més venudes de la literatura juvenil en català. Ara, gairebé vint anys després de la publicació d’ El clan de la lloba ( Edebé, 2005), el primer lliurament de la trilogia La guerra de les bruixes , l’autora Maite Carranza (Barcelona, 1958) torna als ambients místics i màgics de les seves elegides per explicar on i com va començar tot, quin va ser l’origen de la seva estirp de bruixes mediterrànies. Una preqüela titulada La lloba grisa , que apareix amb un projecte de sèrie de vuit capítols que portarà La guerra de les bruixes a la televisió.

“Era una trilogia tancada i no tenia cap intenció d’escriure més títols”, explicava convençuda Maite Carranza. Havia lliurat el 2007 l’últim i decisiu episodi d’una història fantàstica de confrontació entre les bruixes conegudes com a Odish, immortals i sanguinàries, i les Omar, terrenals i pacífiques, i “l’ètica literària m’aconsellava no continuar una història amb un bon final”.

Però el principi, els orígens i un personatge per qui “molts lectors van mostrar interès, rondava per allà, com un constant record que no estava tot dit. Era la Demèter, la matriarca, la mare de la Selene i àvia del personatge principal de tota la trilogia, l’Anaïd. La Demèter apareixia morta en el primer volum de la sèrie, El clan de la lloba , però tenia un pes decisiu en la narració del segon lliurament, El desert de gel (en el tercer i últim llibre, La maledicció d’ Odi , tot just hi havia un cameo simbòlic). “Era un gran referent en les tres generacions de dones que protagonitzen aquesta història, però no vaig poder abordar-lo fins que vaig prendre’n distància”.

La distància li han donat gairebé 20 anys al llarg dels quals s’ha anat teixint una llegenda entorn de Demèter Tsinouli que La lloba grisa desentranya. La trilogia se centrava en la història de l’ Anaïd, una jove tímida que viu en un poblet del Pirineu, que després de la desaparició de la seva excèntrica mare, la Selene, iniciava el seu camí cap al món de la màgia, a què pertanyia sense que ho sabés. Encanteris, conclaves, nigromància i, per damunt de tot, la lluita ancestral entre les Omar i les Odish, centren tot el seu món alhora que l’Anaïd intenta desentranyar tots els misteris que envolten el seu propi passat i el de la seva família.

Precisament els orígens del llinatge de les Tsinouli centren la preqüela. Partint de la infantesa de la Demèter, la lloba, la novel·la s’endinsa en els entrellats d’aquest llinatge familiar oriünd del Peloponès. Ubica la trama a les illes gregues, més concretament a l’illa d’ Amorgós, on la Demèter, la nena oracle, com se la comença a conèixer, crida amb el seu fort caràcter i insospitats poders l’atenció de l’ Odish Ate. Té el poder de la curació i de la vida, i ajuda la seva mare Jocasta (repudiada per la seva família i obligada a l’exili) en la seva tasca com a llevadora. Al principi se la confon amb l’elegida, la que posarà fi a les Odish, però la seva comesa és molt més intricada: haurà d’unir els clans de bruixes Omar, que viuen atemorides, disperses i de vegades enfrontades, en una única lluita.

La convivència amb un pare maltractador, borratxo i finalment assassí, forja bona part de la seva naturalesa i temperament, que li donaran la fama llegendària que té. La resta l’hi proporcionaran els llibres, les seves ànsies per aprendre i un monestir. “Em fascina aquest personatge, dur com el ferro, que s’ha fet a si mateixa; un personatge que ha patit molt, però que ha sabut tirar endavant en situacions molt adverses”, explica la seva creadora.

Tot i que la fantasia continua present, aquest és potser el llibre més terrenal, més mediterrani i més actual de tota la nissaga, malgrat que se situa en uns hipotètics anys cinquanta o seixanta del segle passat.

La misogínia travessa de dalt a baix tota la novel·la, alhora que homenatja el classicisme i la cultura hel·lènica, manllevant no pocs referents mitològics. “Volia explicar la dificultat de ser una dona en un món molt patriarcal. Als altres llibres havia passat molt de puntetes sobre la relació dels homes i la seva por cap a la dona sàvia, la dona poderosa o la misteriosa, que en el fons és el catalitzador de tot l’odi envers les bruixes”.

A La lloba grisa , una tempesta catastròfica desencadenarà totes les pors dels habitants de la petita illa d’ Amorgós, por que, transformada en odi, acaba amb el linxament de la mentora de la Demèter, la Madelia. Un personatge inspirat en les guaridores, curanderes i herboristes que tota la vida han existit vinculades al món rural, que exercien com a metgesses, psicòlogues o apotecàries i que sovint han estat els bocs expiatoris d’infinitat de mals. “Si no hi ha jueus, doncs hi ha bruixes. Són dones que són dins d’una espiral de violència o simplement de negació dels seus drets i no demanen ajuda a ningú, perquè tampoc la rebrien”, explica Carranza, a qui sorprèn “molt que la gent jove i no tan jove s’oblidin de la situació de les dones fa tot just 50 anys. Em xoca la desmemòria col·lectiva, com si tots els drets els haguéssim tingut sempre”.

La Demèter aconsegueix, tot i això, venjar-se del seu pare maltractador. És un dels grans consols que Carranza brinda al lector d’aquestes pàgines car­regades també de sororitat. “Vaig pensar: quina tortura és millor?, i sens dubte no és la mort”. I va recordar una història que va escriure fa anys que partia de la idea de la por sobre un pirata a qui un fantasma cada dia anava tallant un dit en revenja per un greuge. No sabia mai quan apareixeria, així que quan només li quedava un dit, el pirata va decidir tallar-se’l ell mateix perquè no podia con­tinuar patint més. “Això és la por, no saber quan ni com ni per què, viure amb una inquietud constant. I és el que fan els

maltractadors. Així doncs, vaig girar la truita”, explica.

La lloba grisa ha estat una filigrana per a l’autora barcelonina: escriure sense revelar què passarà i acoblar totes les peces perquè no grinyolessin amb el que ja estava escrit. En el seu afany per continuar indagant en aquest món de fantasy mediterrani, Carranza ha anat a parar a una recreació molt personal del mite de la Medusa. L’Ate, la seva bruixa Odish i contrincant de la Demèter, és en realitat una revisitació de l’autora a la figura d’ Atena, a qui modela per a la seva preqüela des del seu vessant com a antropòloga. “Totes les històries de fantasy actual van a buscar els mites escandinaus clàssics. Jo mateixa també ho vaig fer, però aquesta vegada he volgut explorar algun mite de l’antiguitat clàssica que m’ atragués”, diu Carranza, fascinada per la intricada relació entre Atena i Medusa, tràgica i morbosa, com la defineix, i amb tants interrogants per respondre: “Per què una deessa llança del seu temple una sacerdotessa que ha estat violada?”.

I amb aquesta recreació del mite de la Medusa, Maite Carranza fa la seva “petita contribució” des de la literatura juvenil al “nostre llegat grecollatí, per equilibrar la balança del fantasy oficial alimentada en excés de glaçades mitologies escandinaves i bromoses referències anglosaxones”. Benvingudes altre cop, bruixes mediterrànies. Que comenci la guerra.