"Els animals t'ajuden. Les libèl·lules, les aranyes i els dracs em protegien dels mosquits", diu l'escriptor Gabi Martínez al mostrar a un grup de periodistes el lloc on va viure durant un any per escriure Delta, que va rebre la beca Finestres de no-ficció. És una caseta situada a l'illa de Buda, una zona d'aiguamolls al delta de l'Ebre que allotja 350 espècies d'aus diferents. Es tracta de l'última casa abans del mar i la primera que desapareixerà a Europa a conseqüència del canvi climàtic. De fet, li queden entre dues i tres tempestes per ser engolida pel mar, que arrasarà vegetació i biodiversitat, una xifra que veus expertes daten en "uns 20 anys si no s'actua", alerta l'escriptor, que ja va explicar la seva experiència com a pastor a la Sibèria extremenya a Un cambio de verdad (Seix Barral). Mentre va ser al Delta, després del Glòria i en plena pandèmia, va desenvolupar dues estratègies davant la possible inundació: fugir en bici o pujar a la teulada de la casa i esperar. El llibre, publicat per Seix Barral en castellà i per Ara Llibres en català (amb traducció de Maria Climent), ha arribat a les llibreries aquesta setmana.

L'illa, que només és illa uns mesos l'any, té una part que és parc natural i una altra que és propietat privada. Per tant, l'entrada de l'autocar en aquest lloc que només freqüenten uns pocs fa la impressió de lloc sagrat mentre unes cabres ens fan d'amfitriones i ens rep el Willam, un treballador que barreja català i castellà sent capaç de respectar les estructures de les dues llengües i les expressions deltaiques a la perfecció. El Willam enyora Martínez, amb qui va passar molts capvespres. De fet, enyora les persones: "La soledat aquí és dura. Quan vaig començar, pensava que no aguantaria".

La família Borés és la propietària de Buda, i Guillermo Borés administra aquesta terra on el seu equip de treballadors conrea arròs, pesca i caça. Al llibre, Martínez s'inspira en Borés per donar veu al personatge de Mateo Gallart. Tots dos comparteixen l'enuig amb les administracions per no intervenir i amb els ecologistes per voler fer-ho sense tenir en compte les persones que hi treballen. "Aquí els flamencs importen més que les persones", comenten al llibre en un sopar els treballadors, que fantasiegen amb cruspir-se'n un. 40.000 d'aquests animals roses símbol dels aiguamolls i reclam turístic passen cada any per Buda i destrossen els arrossars.

Els Gallart són una família de l'Opus que va decidir conrear Buda durant la segona meitat del segle XX i que hi va tenir una setantena de famílies treballant-hi. A inicis del XXI els canvis de la producció industrial van obligar el Mateo a acomiadar-les. No sabem fins on el Mateo s'assembla al Guillermo, que explica als periodistes com el mar s'ha menjat 3 km de platja. "La mar ens ha declarat la guerra i les primeres trinxeres les tenim aquí", etziba Borés, que sospita que les administracions no intervenen perquè la devastació permetria expropiar la terra.

L'arròs està acabat de collir, però el camp encara és verd. Aviat deixaran anar els animals i tot quedarà tenyit d'un marró enfangat. Cap a la primavera tornaran a sembrar, creixerà el groc i, més tard, obriran l'aigua, i el terra s'omplirà de miralls. Martínez recorda en aquest paisatge el seu pare, que era pintor de parets, un indret que porta l'escriptor a confrontar la mort i acceptar els ritmes naturals perquè, com el del Llobregat, com el del Nil, o el del Mississipi, "un delta no és més que un lloc on alguna cosa arriba i la resta comença".

Simbiosi i interdependència es repeteixen a l'entorn: les garses coronen els cavalls salvatges, també per protegir-los dels insectes; les dunes com la que Martínez va convertir en la seva oficina protegeixen el Delta, i també ho fan els sediments, cada vegada més inexistents perquè s'acumulen als embassaments construïts amb el franquisme com el de Mequinensa o el de Riba-roja. Tothom vol salvar el Delta, però no hi ha entesa en el com. És per això que Martínez dibuixa totes les parts en aquesta convivència d'aigües (que diu Zoraida Burgos), formada pel riu, el mar, el canal i la llacuna, un indret de barreja de cultures perfecte "per practicar el diàleg" que hauria d'estar en prime time, diu Martínez, que també utilitza la mixtura entre investigació i experiència personal.

Imaginem posar al centre el debat: ecologistes que volen portar-hi sediments, pagesos que aposten per ampliar la platja de forma artificial i una administració aparentment sense voluntat. Però al Guillermo només li queda confiança en la ciutadania. I és per això que va obrir les portes a Martínez i a altres artistes, i ara també a nosaltres, perquè hi ha una emergència mediambiental i és urgent difondre-ho.

Algú diu que les cabres li han alegrat la setmana i, de tornada, parlem d'animals i de supervivència a la muntanya, i hi ha qui es replanteja per enèsima vegada la vida urbana. Però potser fins i tot la romantització –de la qual Martínez fugia tastant cada dia la terra de Buda i aprenent a lligar-li les pinces al cranc blau– té els dies comptats. El Mateo pensava que el canvi climàtic eren especulacions fins que, de sobte, ho va veure. Hem vist el valor que té i la regressió que pateix. És octubre, i hi ha 30 graus a fora. Ho estem veient, i és impossible negar-ho. Cal fer alguna cosa.

Foto Iván Giménez