Un gratacel —símbol arquitectònic de la modernitat i el manspreading vertical—s’alça majestuós a Nova York pocs anys després del Crac del 29, l’enfonsament de la borsa de Wall Street que va posar de moda el balconing sobre piscina d’asfalt entre els brokers. A dalt de tot, ni més ni menys que al pis 200, hi conviuen tres senyoros que han trobat —a les altures i lluny de les dones—, la pau i la tranquil·litat que el món de baix els havia negat. Un d’ells, en una altra època, va ser periodista “de talent”. Tant que, sempre segons el relat, “valia massa per a escriure en els diaris; no el volien enlloc”. I si per casualitat el contractaven, s’estava poc a la redacció a causa de la guerra que li feien els directors “d’aquests que abunden tant, que tenen pasta de grava en comptes de cervell”.

Aquest succint però concís retrat d’un dels protagonistes d’Els habitants del pis 200, el conte que dona títol al recopilatori, demostra que Elvira Augusta Lewi, l’autora, era, als seus vint-i-pocs anys, una experta coneixedora del que un s’acostumava a trobar —i es continua trobant— en l’exercici de la pràctica d’articulista (dir-li ofici és massa atrevit). I no sols era una experimentada periodista, sinó que aquesta jove escriptora catalana d'origen judeogermànic també havia conreat ja la novel·la i altres gèneres tan poc comuns per a les dones d’aquella època com l’assaig, la teoria de l’art o la crítica literària. Era doncs una de les escriptores més talentoses del seu temps, en un context republicà d’importància creixent de les dones en l’àmbit públic i de normalització de la literatura en català. Però va voler el destí —i el context internacional d'auge del feixisme que seguí a la Gran Depressió— que la seva prometedora carrera es veiés truncada per l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, i el consegüent retorn a l'obscurantisme i l’alta edat mitjana que haurien de dominar el país durant les quatre dècades següents. Lewi, així, va desaparèixer sense deixar rastre, i la historiografia escrita pels vencedors va voler oblidar-se d’aquesta emancipada intel·lectual republicana. I així seguirien les coses si no fos perquè l’editorial Males Herbes s’ha obstinat a reeditar (per primera vegada i 87 anys després) aquesta recopilació dels seus contes. Un dels llibres més desconeguts de la literatura en català, que arribarà a les llibreries aquesta setmana.

Males Herbes va néixer —més aviat, va brollar de forma silvestre i espontània— fa més d’una dècada per enfortir el mancat ecosistema de la contracultura en català. Per mitjà de la col·lecció Distorsions, tradueixen obres de culte foranies i en descobreixen de pròpies que, pel que sigui, no han tingut el ressò que es mereixen. “Vam descobrir a la Lewi al volum Els altres mons de la literatura catalana”, m’explica en Ramon Mas, fundador, junt amb Ricard Planas, d’aquest ruderal projecte editor. “Es tracta d’una antologia bastant definitiva sobre literatura fantàstica catalana escrita per Victor Martínez-Gil ja fa uns quants anys, i ve a ser el nostre llibre de capçalera. Elvira Augusta Lewi va despertar el nostre interès perquè és una autora que juga amb el fantàstic, però des d’un territori molt personal. A més a més, el fet que es tracti d’una autora totalment desapareguda, oblidada, que no va tornar a publicar mai més i que tota la seva vida posterior fos un misteri, fa que encaixi amb tot el que fem: desenterrar autors que han quedat soterrats, i apostar per obres que s’escapen del cànon realista predominant en la literatura catalana. La proposta de Lewi és bastant diferent de la majoria d’escriptors i escriptores de la seva època, és molt moderna per al seu temps. L’home de cristall, per exemple, és un conte molt kafkià. I Quan la mort s’enamora podria haver-lo signat l’E.T.A. Hoffmann. Salvant les distàncies, és clar, perquè ella encara era una veu molt jove quan va publicar-los, però tenia una influència alemanya o de l’Europa de l’est, molt diferent de les que predominaven aquí [el folklorisme i el mimetisme de la novel·la francesa]. Tot plegat va fer d’ella una autora molt singular”.

Elvira Augusta Lewi va néixer un 6 d’agost de 1909 al sí d’una acomodada família de jueus alemanys arribats a la convulsa Barcelona d’inicis de segle. De la seva breu biografia pública se sap que va estudiar al Col·legi Alemany i després a l’Escola d’Arts i Oficis (la Llotja). També que s’integrà en el Lyceum Club Femenino, la primera associació feminista espanyola, fundada el 1931 i amb l’escriptora i integrant de bandes de jazz formades exclusivament per dones, Aurora Bertrana, com a presidenta. En paral·lel, Elvira arenca una amatent carrera literària com a col·laboradora en multitud de diaris i revistes, tractant temes que van de la crítica literària, a l’interiorisme, l’art fet per dones, el feminisme o la traducció de l’epistolari de Rilke i Hölderlin. I tot això mentre va publicant relats que entronquen, com deia Mas, amb la literatura fantàstica i la tradició alemanya; els mateixos que un temps després, l’any 1936, serien recollits a Els habitants del pis 200. Abans, però, s’estrena com a novel·lista amb Un poeta i dues dones (1935) i, segons sembla, va deixar una novel·la terminada que mai s’ha publicat.

Al costat de Maria Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Carme Montoriol, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià o Aurora Bertrana, va esdevenir una de les noves novel·listes de preguerra; aquelles que, ideològicament afins a la República i adscrivint-se als corrents contemporanis, en la dècada dels trenta, van produir una novel·la moderna des del punt de vista dels temes i del tractament. Però, malauradament, poc després passaria el que tots sabem. I el rastre de la prometedora escriptora va esfumar-se un cop les tropes de Franco van ocupar Barcelona, i en acabat comença la II Guerra Mundial, cosa que va fa pensar, sobretot si tenim en compte que era d’origen judeogermànic, en un destí fatal. Tanmateix, les investigadores que han seguit la seva pista (com Neus Real Mercadal, que signa l’epíleg del llibre), recentment han descobert que el 1943 va publicar Un poeta y dos mujeres (traducció castellana de la seva novel·la de 1935), firmant significativament com Elvira L. Salinas (el seu segon cognom). També que pels volts de l’any 1970 va morir a Barcelona en el més lleoní dels anonimats.

"Val la pena reivindicar-la avui dia, a més de pel què hem dit abans, per la manera com tracta les qüestions de gènere”, continua Ramon Mas. “Els personatges femenins de la Lewi intenten trencar —o, més aviat, jugar— amb l’estereotip. Per exemple, la dona que ve a compartir pensió amb els tres misògins protagonistes d’Els habitants del pis 200 és rebuda per ells amb molts prejudicis. Però Lewi va més enllà, perquè aviat el seu personatge superarà les expectatives dels homes, sorprenent-los i convertint-se en una tercera cosa: una delinqüent. Fuig d’estereotips com de la dona pàmfila, la gata maula, la vamp o la femme fatale, els rols femenins que predominaven a l’època. Elvira Augusta Lewi tenia talent, joventut i era una rara avis dins de la literatura catalana. Fins on hauria arribat, si no hagués hagut d’interrompre la seva carrera, és una cosa que no sabrem mai".