El temps és un cotxe de fórmula 1, ni el veus pas­sar. Aquesta ha estat la sen­sació quan m’han dema­nat aquest arti­cle. La pri­mera pre­gunta va ser: “Vint anys ja sense Miquel Martí i Pol?” La cru­el­tat va ero­si­o­nar un poeta deli­cat fins i tot quan ens par­lava de la fàbrica, de les noies que li agra­da­ven, del mateix pas del temps... També quan gau­dia del gran reco­nei­xe­ment que li va ator­gar la seva obra dins de capes de la soci­e­tat sovint ali­e­nes a les cui­tes poètiques. Cata­lu­nya és terra de poe­tes. Recor­dem els més popu­lars, des de Ver­da­guer, Sal­vat i Espriu fins a Martí i Pol i Mar­ga­rit. Alguns van enve­jar l’èxit de ven­des dels seus lli­bres des de l’apa­rició d’Esti­mada Marta el 1978, pri­mer capítol d’un gran idil·li amb el públic, tot i que ell havia ini­ciat la seva obra als anys cin­quanta, influ­en­ciat per la poe­sia social i política de moda, també per l’anti­fran­quisme mili­tant. No podem obviar els poe­ma­ris de for­mació, sovint aspres, però sem­pre amb la carícia cap al lec­tor, com el poeta havia enfo­cat la seva obra literària, la vida: Parau­les al vent (1954), Quinze poe­mes (1957), El Poble (1966) i l’excep­ci­o­nal La fàbrica, del 1972.

També cal accen­tuar en els pri­mers anys la vin­cu­lació a la Nova Cançó –que després res­ca­ta­ria en la molt interes­sant sim­bi­osi amb Lluís Llach, en què tots dos es van con­ta­giar de saba vital– i la poc rei­vin­di­cada tasca de tra­duc­tor. Veient fa un parell d’anys l’expo­sició en una sala d’Andorra, la llista de títols és impres­si­o­nant: Saint-Exupéry (Ciu­ta­de­lla, en col·labo­ració amb Jordi Sar­sa­ne­das, 1965), Geor­ges Arnaud (El salari de la por, 1968), Simone de Beau­voir (La mesura de l’home, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tris­tos tròpics, 1969; El pen­sa­ment sal­vatge, 1971), i Zola, Racine, Huys­mans, Rodari, Apo­lli­naire, Flau­bert i Roland Bart­hes, entre d’altres. Vull des­ta­car-ho perquè sovint se’l pre­senta com un mons­truet malalt que es va ficar el públic a la but­xaca a causa de la seva deficiència física quan és una figura fona­men­tal de la poe­sia, però també de la recons­trucció de la cul­tura cata­lana als difícils anys sei­xanta, quan fins i tot tra­du­eix un dels pri­mers lli­bres en català per a la influ­ent edi­to­rial Ana­grama.

No hem d’obli­dar tam­poc que Martí i Pol era un tre­ba­lla­dor de base, que va estar gai­rebé 30 anys a la fàbrica, fins que el 1973 l’escle­rosi múlti­ple el retira per inva­li­desa. A par­tir d’aquí, ini­cia uns anys de reclusió en què comença a bas­tir el cor­pus d’una obra magna amb poe­ma­ris, epis­to­la­ris amb altres grans figu­res com Vinyoli i lli­bres de nar­ra­tiva. Estem par­lant d’un per­so­natge amb molts angles, amb una mirada que es redu­eix des de la cru­el­tat del món del tre­ball a la deli­cada, quasi budista, visió del que l’envolta, de la mort de la gent esti­mada, de l’amor i de les sen­sa­ci­ons que et pro­voca veure’t malmès per una malal­tia para­lit­zant. Recordo el que va sig­ni­fi­car el seu esclat dins Lli­bres del Mall, la seva par­ti­ci­pació en la pri­mera època de l’edi­to­rial Empúries amb el seu com­pany de viatge, l’enyo­rat Xavier Folch, i la visi­bi­li­tat dels seus lli­bres, fins i tot en les difícils llis­tes de més venuts. Martí i Pol con­ti­nua viu perquè la seva obra es ree­dita periòdica­ment en anto­lo­gies i també els seus lli­bres fona­men­tals. La fàbrica, Esti­mada Marta, Suite de Par­lavà amb Algú que espera, Un hivern plàcid, Crònica de demà, Lli­bre de les soli­tuds i L’àmbit de tots els àmbits aca­ben de ser ree­di­tats per Edi­ci­ons 62. Peti­tes victòries d’un home bo per a un poeta de mirada lliure i sana, que està superant la làpida pesant del pas dels anys.