Fins fa pocs anys, la sostenibilitat s’entenia com un concepte lligat al medi ambient. Avui dia és una evidència que sense la cultura no podem aconseguir el desenvolupament sostenible.

Ens costa una mica d’adme­tre, però la cul­tura va endar­re­rida en alguns aspec­tes res­pecte del que va més enllà de les seves parets egocèntri­ques i alhora ins­pi­ra­do­res. Pot­ser perquè és un uni­vers tan ric que es con­venç de la seva auto­su­ficiència. Però de tant en tant ha de fer, a bat­ze­ga­des, posa­des al dia perquè el món s’escola dins les seves sales a través del públic.

En qüestió de pocs mesos, alguns fes­ti­vals i ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals han introduït al seu voca­bu­lari la paraula sos­te­ni­bi­li­tat. Si el con­junt de la soci­e­tat i els agents que l’usen des de fa molt més temps encara no saben ben bé a què es refe­reix aquest con­cepte, podem ima­gi­nar que el món de la cul­tura no ho té gens clar. Només cal ras­car una miqueta rere el claim i veure que el que es pro­posa no té prou pro­fun­di­tat ni con­sistència. Però, tan­ma­teix, ens ha de con­gra­tu­lar que almenys s’hagi obert el meló.

Fins fa pocs anys, la sos­te­ni­bi­li­tat s’ente­nia com a con­cepte lli­gat al medi ambi­ent. Avui dia se’ns pre­senta com a evidència que sense la cul­tura no podem acon­se­guir el desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble. Les mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques tenen el poder d’impreg­nar la soci­e­tat de la consciència ambi­en­tal i social que tant neces­si­tem, perquè ens espe­ro­nen a refle­xi­o­nar sobre el que ens envolta i ens capa­ci­ten per fer una crítica cons­truc­tiva dels models i estruc­tu­res que ens regei­xen. Són cata­lit­za­dors soci­als i d’unió entre les per­so­nes i els pobles, essen­ci­als per crear soci­e­tats més jus­tes. Perquè cul­tura és trans­for­mació, revo­lució, i tot allò que acon­se­guim a través de pen­sar i iden­ti­fi­car-nos amb l’altre rever­teix en tot el nos­tre entorn. Ens genera, final­ment, un sen­ti­ment de res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida per a la sos­te­ni­bi­li­tat del pla­neta.

Gràcies a la tasca de les Naci­ons Uni­des i a la cons­ci­en­ci­ació d’empre­ses, governs i població civil, podem situar diver­sos eixos lli­gats a aquest con­cepte de sos­te­ni­bi­li­tat. Hi dis­tin­gim tres pilars, el medi­am­bi­en­tal, el social i l’econòmic: no hi ha sos­te­ni­bi­li­tat sense justícia social ni ins­ti­tu­ci­ons sol­vents. De fet, els cinc eixos sobre els quals es tre­ba­lla avui dia són les cinc P: peo­ple, plet, pos­pe­rity, pace and part­ners­hips.

El 2015, les Naci­ons Uni­des van acor­dar els Objec­tius de Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble (ODS) que marca l’Agenda 2030. Dels dis­set que es van esta­blir, n’hi ha alguns que podem tre­ba­llar específica­ment a través de la cul­tura. L’ODS 3 tracta de la salut i el benes­tar, i el poder terapèutic de l’art pot inci­dir molt posi­ti­va­ment en la millora de les per­so­nes. Per la seva banda, l’ODS 4 vol garan­tir una edu­cació inclu­siva i equi­ta­tiva de qua­li­tat i pro­moure opor­tu­ni­tats d’apre­nen­tatge per­ma­nent per a tot­hom. Els ODS 5 i 10 trac­ten de fomen­tar la igual­tat: l’ODS 5 se cen­tra en la igual­tat de gènere i l’empo­de­ra­ment de dones i nenes, i l’ODS 10 en la reducció de les desi­gual­tats dins dels països i entre els països. En aquest punt, l’art hi té un paper fona­men­tal a l’hora de crear un relat res­pectuós i inclu­siu que entre­llaci soci­e­tats i per­so­nes.

Però també cal tre­ball digne i un crei­xe­ment econòmic sos­tin­gut, i d’això en parla l’ODS 8. La cul­tura és un agent des­ta­cat en l’engra­natge econòmic com a aglu­ti­na­dora de sec­tors, per­so­nes i interes­sos, i no obli­dem l’eterna rei­vin­di­cació de la cul­tura pel tre­ball digne per a tots els seus stake­hol­ders. A més, l’emergència del turisme cul­tu­ral és un fac­tor econòmic clau. L’ODS 11 parla de ciu­tats, assen­ta­ments humans i comu­ni­tats sos­te­ni­bles, i el pai­satge urbà és un llenç que pinta rea­li­tats i dibuixa camins de lli­ber­tat. A més, l’ODS 16 pro­mou la pau i la justícia per a tot­hom i ins­ti­tu­ci­ons for­tes i sos­te­ni­bles, i això s’acon­se­gueix a través de la tolerància i l’empa­tia que trans­me­ten l’art. Final­ment, l’ODS 17, que demana revi­ta­lit­zar l’aliança mun­dial per al desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble, és, si fa o no fa, una con­clusió de tot ple­gat.

Cal que ens ali­neem amb aquests objec­tius per millo­rar la comu­ni­tat i el pla­neta i per resi­tuar la cul­tura com a eix arti­cu­la­dor d’un nou dis­curs glo­bal. La cul­tura, com a forma específica­ment humana de ser i estar al món, ens ajuda a enten­dre com una soci­e­tat pot interac­tuar de manera sana i posi­tiva amb l’entorn natu­ral i social, viure en har­mo­nia amb els recur­sos limi­tats de la Terra garan­tint un futur via­ble per a les noves gene­ra­ci­ons. Cul­tura és valors, nor­mes de vida com les que trans­met l’art en totes les for­mes, per acom­pa­nyar-nos en el camí cap a la lli­ber­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva. La moral, l’ètica, la inclusió, el res­pecte i la tolerància per l’alte­ri­tat i la diver­si­tat, la igual­tat, la dig­ni­tat, la bon­dat, la justícia o la fra­ter­ni­tat. Cul­tura és edu­cació, cosa que ens dota de la capa­ci­tat crítica i de la sen­si­bi­li­tat per empa­tit­zar amb els valors pro­pis de la sos­te­ni­bi­li­tat i dur a terme acci­ons que con­tri­bu­ei­xin al benes­tar de la soci­e­tat i del pla­neta.

De tota manera, no podem donar per des­comp­tat que la cul­tura és estruc­tu­ral en el desen­vo­lu­pa­ment sos­te­ni­ble sense que hi hagi una trans­for­mació interna. La cul­tura ha de fer un canvi de mind­set i replan­te­jar-se el seu paper en el con­text glo­bal. En efecte, el sec­tor de la cul­tura ha de fer una aposta clara per con­ver­tir-se en sos­te­ni­ble i, alhora, ha de fer pos­si­ble el canvi de relat que implica, en defi­ni­tiva, l’assumpció de la idea de sos­te­ni­bi­li­tat que faci pos­si­ble reco­sir la relació entre natu­ra­lesa i cul­tura.

La cul­tura és pre­sent en tots els prin­ci­pis fona­men­tals de l’Agenda 2030: la uni­ver­sa­li­tat, la inclusió, la inter­con­nexió i la inter­dis­ci­pli­na­ri­e­tat, o la coo­pe­ració entre múlti­ples parts interes­sa­des. La cul­tura no deixa ningú ni res enrere, és el camí cap a la polis moderna, el món del segle XXI com a ideal platònic, en què els filòsofs gover­na­ven perquè el conei­xe­ment els dotava de les capa­ci­tats per fer-ho. Nosal­tres, avui, anem més enllà, i incloem tot­hom en la cre­ació d’ali­an­ces per a la concòrdia i la pau en aquest govern que intenta ser just i equi­ta­tiu.

La sos­te­ni­bi­li­tat no és una moda, és l’única manera que tenim d’enten­dre el pre­sent i el futur. El pre­sent, perquè la rea­li­tat és que el pla A que es va començar a dibui­xar a par­tir de la Revo­lució Indus­trial i que ens ha conduït fins als can­vis ver­ti­gi­no­sos que vivim avui dia ja no és res­pectuós ni amb el pla­neta ni amb les per­so­nes: el canvi climàtic, el perill de la con­ser­vació dels oce­ans o la fam al món s’impo­sen com a pro­ble­mes pro­funds per abor­dar amb el dis­seny d’un pla B. I és la manera d’enten­dre el futur perquè aquest pla B sigui una rea­li­tat més aviat que tard.

En rea­li­tat, la sos­te­ni­bi­li­tat és una cosa tan innata en nosal­tres com el mateix llen­guatge. No és sor­pre­nent que apa­re­guin nous con­cep­tes com el de sos­te­ni­bi­li­tat lingüística, que abor­dava el Mutare SOS­te­ni­bi­li­tat del mes de juliol pas­sat. Els estu­dis de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona sobre el tema ens fan refle­xi­o­nar sobre la nos­tra iden­ti­tat i el nos­tre lloc al món. Ens rea­fir­men que jun­ta­ment amb els ele­ments natu­rals, la fauna i la flora, tot allò creat per l’home s’ha de cui­dar de manera cons­ci­ent i res­pec­tu­osa més que mai. La cul­tura, doncs, és un ele­ment estruc­tu­ral de la sos­te­ni­bi­li­tat. Ara el que cal és que es con­venci a si mateixa que ho és.