i ha una foto boníssima d’Elena Garro i Gabriel García Márquez ballant. Si poseu els seus dos noms a Google us sortirà de seguida. És en blanc i negre, són a un menjador, fumen. I mentre ella balla es va mirant els llibres de la prestatgeria. Ell porta una copa a la mà, uns botins. Se’l veu donant-ho tot.

Fa pocs dies es va celebrar el naixement d’aquesta autora mexicana més coneguda per haver estat la dona d’Octavio Paz que per ser la mare del realisme màgic. Ella que va escriure, no cent, però sí quatre anys abans que el seu company de ball, Los recuerdos del porvenir, la novel·la que va ser el tret de sortida d’un moviment que tampoc li va interessar mai gaire. Deia que darrere aquesta etiqueta hi havia una intenció comercial, que el realisme màgic era l’essència de la cosmovisió indígena i que, per tant, no era una cosa nova.

A part d’aquesta història de distorsions temporals, d’una poesia innegable, que fa parlar un poble governat per un general sanguinari i que té un principi difícil d'oblidar, Garro va escriure teatre, contes, guions de pel·lícules, articles. Poesia també, però menys. Explica la filla que tenien en comú que el gran poeta mexicà li va prohibir que s’endinsés gaire en aquest terreny. A algunes de les seves biografies s’apunta que Paz l’admirava, que l’admirava tant que estava atordit pel seu talent. La veritat és que la censura que va exercir contra ella s’ha tendit a blanquejar a favor del Premi Nobel. A Elena Garro se la va tractar de boja, de frívola, d’envejosa, de traïdora, “yo vivo contra él, estudié contra él, hablé contra él, tuve amantes contra él, escribí contra él y defendí los indios contra él”. Deia que a la vida no et cal més que un enemic. I que el seu era Paz.

Se l’ha considerat l’autora amb la imaginació més desafiant de la literatura mexicana, però el cert és que buscar el rastre autobiogràfic als seus textos va ser una constant en el seu temps. I tot el que dibuixa la seva ficció sobre les violències sexuals o la violència en contra els indígenes, sobre el dol de la separació, va semblar menys interessant que el morbo de la guerra oberta entre l’exparella d’escriptors; la curiositat per la vida d’aquells que justament inventen altres vides. Hi ha una part que podem entendre perfectament: la intimitat dels personatges públics (el mateix que a les cançons de Shakira), el desamor i la ràbia que hem viscut tots en les paraules dels que millor saben utilitzar el llenguatge i que a tot plegat hi puguem posar cara, dia i hora: “El sol se aleja cada día más/ de mi órbita./ Sólo hay invierno junto a ti,/ amigo”. Però eren els anys seixanta i el silenci la va deixar sense reconeixement, sense cap premi important al seu país, sense els lectors que hauria hagut de tenir. Deia que ella llegia els escriptors, però que els escriptors no la llegien a ella i hi afegia, una mica resignada, que tampoc no havien de llegir-la. Borges sí, i va dir que era la Tolstoi mexicana. També se la va batejar com la Juan Rulfo femenina. L’escàndol va ser majúscul quan es celebrava el centenari del seu naixement i la faixa de la reedició d’un dels seus llibres hi deia: “Mujer de octavio Paz, amante de Bioy Casares, inspiradora de García Márquez y admirada de Borges”. Això va ser l’any 2016.

Garro va ser una pionera que va saber alçar la veu en contra la misogínia d’un país com el seu. I els intel·lectuals la van mirar amb distància perquè no va quedar mai clar quin paper havia jugat a l’hora de delatar noms a les manifestacions d’estudiants a Tlatelolco l’any 68, que van acabar en una massacre. A la vegada, sempre va fer costat als camperols oprimits que anava a veure amb vestit i joies (“yo soy así, no les voy a mentir”). Va morir a Mèxic el 1998 després d’anys d’un exili voluntari. I al final va viure pràcticament en la indigència, sense cap ajuda per part del govern, sense ocupar mai el lloc que hauria merescut. Rodejada de gats, cigar en mà. La seva filla, també poeta, escrivia que l’havien vençut, que era reina d’un regne desaparegut.