L’historiador Agustí Colomines (Barcelona, 1957) publica Amnistia i llibertat!, un recorregut pels antecedents que van desembocar en l’amnistia de 1977 i per la influència que el catalanisme va tindre en aquell desenllaç.
Tot i que el subtítol del llibre Amnistia i Llibertat!, d’Agustí Colomines (Rosa dels Vents, Penguin Random House, 2023), se centra en el 28 d’octubre del 1973, dia de la detenció de 113 militants de l’Assemblea de Catalunya, aquesta publicació ofereix un relat molt extens sobre el paper que va desenvolupar Catalunya contra el franquisme i l’empenta que va culminar en l’amnistia de 1977.
El paral·lelisme amb l’actualitat no és total, però hi rimen molts factors. La cloenda del llibre, per exemple, és molt clara en aquest sentit: “Tarradellas va aterrar a Barcelona el 23 d’octubre de 1977 a les cinc de la tarda. Feia només quatre anys, gairebé exactes, del 28 d’octubre de 1973, de la ‘caiguda’ dels 113 de l’Assemblea de Catalunya. La ruptura democràtica catalana, que contrastava amb el continuisme a la majoria dels territoris d’Espanya, finalment, com s’ha pogut comprovar amb el temps, es va construir sobre la debilitat, la desunió i la desconfiança”.
No cal dir que el camí per arribar fins l’amnistia actual, que previsiblement serà real a la primavera, també ha estat ple d’obstacles en forma de desconfiances, de desunió i de debilitat. En el moment d’ara, l’amnistia ha sigut possible gràcies a la força política dels partits independentistes, imprescindibles per a Pedro Sánchez si volia continuar a la Moncloa. També actualment, aquesta mesura és vista amb acceptació per una clara majoria de la societat catalana, de la mateixa manera que Catalunya es va bolcar en la recuperació democràtica durant el franquisme molt més que la gran major part dels territoris de l’Estat. I també actualment, aquest camí s’ha pogut fer malgrat les diferències constants.
L’historiador Agustí Colomines, que ha publicat aquest llibre en un moment propici, fa un recorregut històric que en bona part evoca el que s’està vivint ara mateix. El títol de l’obra no sembla casual. Alhora, Colomines dibuixa un esquema historiogràfic per a explicar com va ser possible l’amnistia de 1977 gràcies a l’aportació catalana. Aquest relat, amb tota mena de detalls, és el principal valor del llibre.
A les primeres pàgines del treball, citant la revista L’Avenç, es fa referència al Seixantisme, “un moviment de renovació lligat al combat antifranquista que alhora era l’expressió de la voluntat de superar el resistencialisme de les dècades anteriors. Calia sortir de les trinxeres per connectar de nou Catalunya amb el món. Guanyar el futur. La generació dels seixanta se sentia a l’avantguarda de la modernitat i la democràcia a Catalunya i Espanya”.
És a través d’aquest moviment, definit de manera pòstuma, que s’explica el sorgiment d’instruments com ara l’Assemblea de Catalunya, que en paraules de Pere Portabella va adquirir “la majoria d’edat” amb la detenció dels 113, episodi que “va generar un corrent de simpatia i de coneixement”. Hi va haver moltes altres eines que, tot i que de naturalesa diferent, van contribuir a l’èxit del moviment democràtic català d’aquells anys des d’una vocació d’unitat i de transversalitat. Un exemple era la revista Serra d’Or, “apareguda a l’octubre del 1959 sota els auspicis de l’abadia de Montserrat” i que “es convertiria en el punt de trobada dels diversos grups de l’oposició abans de passar a la constitució definitiva d’instàncies unitàries de caràcter polític”. Un altre cas era el de la Taula Rodona, una altra plataforma unitària que va fer seure al mateix lloc els democristians de la Unió Democràtica de Catalunya (UDC), els comunistes del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), els independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), els federalistes –en aquell moment– d’Esquerra Republicana (ERC), carlins i personalitats independents també n’era un exemple. També ho va ser el fet que “a la segona meitat dels anys cinquanta nasqueren dues formacions polítiques, el CC (Crist-Catalunya) i el Front Obrer de Catalunya (FOC), que ja no es repel·lien malgrat la distància ideològica”.
Fruit d’aquesta “oposició democràtica plural ideològicament i reconciliada amb el passat” va ser l’aproximació entre independentistes, comunistes, republicans, socialistes i democristians el 15 de desembre de 1969, quan es va anunciar l’adhesió d’un miler de persones al document fet públic al Col·legi d’Advocats de Barcelona en què es reclamava l’amnistia i que va rebre, fins i tot, adhesions internacionals. La Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) es creava amb l’adhesió, també, dels comunistes del PSUC, amb els quals altres partits catalanistes mantenien la tensió derivada de l’esdevenir de la Guerra Civil, especialment ERC. El metge Joan Colomines, pare de l’autor del llibre, va treballar en el caràcter unitari d’aquella entitat. El relleu generacional també va ser clau en aquest sentit.
En paraules d’Agustí Colomines, “tant és que per al PSUC la política d’unitat a Catalunya fos, tal com assegura Giaime Pala, un tot global espanyol, acordat amb el PCE, i que per als nacionalistes l’important no fos això, sinó la unitat nacional catalana. Tots els partits creien que propiciar la unitat de l’oposició era un imperatiu del moment”.
Però si calia propiciar aquella unitat era perquè al darrere els partits i les entitats antifranquistes es disputaven l’hegemonia i discrepaven sobre l’objectiu a perseguir, així com sobre l’estratègia a seguir. Sovint, ni tan sols les plataformes unitàries van aconseguir superar aquestes discrepàncies. El Consell de Forces Polítiques de Catalunya, derivat de l’esmentada CCFPC, no era ben vist pel president a l’exili, Josep Tarradellas, que considerava que “era molt complicat acordar amb tants partits, que sovint discrepaven entre ells, una política comuna”. Tarradellas també recelava dels comunistes del PSUC, i per tant de l’Assemblea de Catalunya, integrada en bona part per militants d’aquest partit. “Tarradellas defensava que el camí a seguir era restablir, primer, la Generalitat i convocar, després, unes eleccions constituents”, tesi a la qual s’oposava el socialista Josep Pallach. Com conclou Colomines, “la rebuda massiva de Tarradellas el 23 d’octubre de 1977 i el ‘Ja soc aquí’ presidencial van tapar moltes disputes”.
El PSUC, gran protagonista d’aquella època, també va experimentar aquests efectes. Per exemple per la seua implicació discreta, si es compara amb altres situacions, en les protestes contra la condemna a mort de Salvador Puig Antich al març de 1974, en la qual sí que van participar molt activament l’FNC i el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). “La reacció del PSUC va ser tardana, i no van servir de res les mobilitzacions d’última hora d’estudiants i de treballadors, ni els telegrames adreçats al dictador demanant-li clemència”. Abans, un militant històric del PSUC, Antonio Gutiérrez Díaz, es va desmarcar de la unitat quan va criticar la iniciativa de la tancada de Montserrat del desembre de 1970, feta per a protestar contra el procés de Burgos. Segons recordava el seu company de partit Pere Portabella, el Guti va sentenciar que “la lucha es obrera y urbana. Vais a cometer un error tremendo. Os vais a la montaña para encerraros en un convento”.
Tot i així, la proposta de l’amnistia servia per a posar d’acord els partits, perquè era un objectiu comú. Amb la detenció dels 67 militants de l’Assemblea de Catalunya al setembre de 1974 a Sabadell, dos mesos després aquella entitat d’oposició va posar en marxa una campanya per “l’amnistia general per als presos i els exiliats polítics”, que va culminar amb una manifestació el 17 de novembre a la plaça de la Catedral de Barcelona, que es recorda multitudinària i que va ser dissolta “amb gran violència” per la policia.
Manifestacions posteriors a la mort del dictador, com ara la Marxa per la Llibertat, igualment reprimida, va evidenciar també que l’amnistia era el comú denominador d’una oposició al franquisme en moltes ocasions dividida. També va ser fonamental la celebració del primer Onze de Setembre sota la legalitat des del 1938: el de Sant Boi de Llobregat el 1976, possible gràcies a una comissió organitzadora que va negociar la celebració de la manifestació amb el governador civil. Novament, els partits antifranquistes s’unien en aquest objectiu i el governador, segons cita Agustí Colomines, va dir-los que “no es lo mismo hablar de amnistia, o del Primero de Mayo, que de la libertad nacional de Cataluña”.
Aquest objectiu, també defensat pels partits antifranquistes i encara amb més vehemència pels independentistes –no tothom entenia el mateix per “llibertat nacional”–, quedaria diluït amb l’esdevenir de la Transició, que va fer possible la recuperació autonòmica. Una de les primeres proves en va ser l’absència de l’FNC i d’ERC en el cicle de conferències organitzat per l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), “símptoma que l’independentisme no seria un dels protagonistes del temps a venir”. Segons Agustí Colomines, “hi havia un interès evident d’oferir un mostrari d’acord amb les famílies ideològiques europees: democristians, socialdemòcrates, liberals, socialistes marxistes i comunistes. L’independentisme, socialista o comunista, no encaixava gens en aquell esquema, com tampoc l’abundant sopa de lletres de l’extrema esquerra”.
El nou ordre polític derivat de la Transició, condicionat per l’amnistia de 1977 i pel restabliment de la Generalitat, deixaria l’independentisme fora del joc institucional i del debat polític central durant dècades. Un desenllaç que coincideix, de manera idèntica, amb el propòsit del Govern espanyol actual. Fruit d’aquest objectiu és la decisió d’aprovar una llei d’amnistia. De l’independentisme català dependrà no caure en la marginació del debat polític i que la història no es torne a repetir.
