'A tren perdut' relata la història d'una dona que desapareix a l'Ontario rural del segle passat

“Del 1926 al 1967, set school trains van recórrer el Nord d’Ontario per anar a portar l’alfabet, el càlcul mental i les capitals d’Europa a la mainada del bosc”: amb aquesta frase comença una de les parts més sorprenents d’aquest llibre del tot inusual, fet amb una aparença de desordre que només els bons escriptors saben controlar. És obra de l’autora canadenca (del Quebec francòfon) Jocelyne Saucier, a qui alguns lectors ja deuen conèixer per l’exitosa Y llovieron pájaros (Minúscula, 2018), una història de fuga al bosc que va col·locar Saucier al centre d’una espiral d’èxit internacional de la qual ha trigat anys a sortir per poder-nos regalar una història que també té molt a veure amb les fugues i les desaparicions. 

Però parlàvem de trens escola: van ser uns trens equipats amb pupitres, cadires i tota mena de material escolar que feien d’escoles mòbils i recorrien centenars de quilòmetres per aturar-se de forma regular i durant uns quants dies, en una via morta enmig d’un bosc, on rebien la visita dels nens que vivien a prop. Fills de tribus ameríndies, i també de ferroviaris, prospectors o guardaboscos. Nens que no tenien cap llibre a casa o que, directament, no parlaven ni una paraula d’anglès, i que passaven un mes aproximadament a bord d’aquesta escola mòbil, fent deures i rebent lliçons dels mestres itinerants, que també hi vivien i hi podien allotjar la seva família. Un d’aquests fills de mestre encarna un dels personatges de la novel·la –un de tants excèntrics, viatgers impenitents, persones al marge del sistema– i explica els records inesborrables que té d’haver passat la infantesa com en una aventura contínua i descobrint coses cada dia, que potser hauria de ser l’estat natural de les persones, si més no fins que es fan grans.

Jocelyne Saucier té la convicció que aquest vagareig o itinerància vital és l’estat ideal de les persones i construeix la novel·la a partir de la desaparició d’una dona gran, la Gladys, que també havia estat filla de ferroviari itinerant. Un bon dia la Gladys se’n va de casa sense equipatge i sense acomiadar-se i comença a agafar trens per l’Ontario rural. Però és que la Gladys no ha tingut una vida qualsevol: va perdre el marit per culpa d’un accident a la mina i té una filla amb problemes de depressió i una tendència acusada als intents de suïcidi. Oposar les ganes de viure de la mare a les ganes de morir de la filla és el mar de fons i el motor de la novel·la, que Saucier sap conduir amb mà mestra fins a un episodi climàtic que gira al voltant de les relacions entre mares i filles anant al cor del que les defineix: la vida i la mort entrellaçant-se de forma definitiva. 

Els personatges i les històries que s’amalgamen dins d’A tren perdut són com un feix de cables d’aquells que veiem mal clavats a les façanes de les cases: són un batibull, però la llum i les dades i les veus hi passen veloces, i ens comuniquen. Igual que ho fa la literatura de Saucier, que tria les històries que els altres escriptors descarten: “Una dona que desapareix de la seva vida, una dona qualsevol, sense res a destacar ni de bo ni de dolent, i a sobre vella, qui s’interessarà en aquesta història?” Un llibre per a amants dels trens, això no cal dir-ho, i per a observadors de detalls, per a optimistes, i per a aspirants a detectius frustrats, perquè la veu narradora que pregunta aquí i allà per mirar d’entendre per què algú un bon dia ho deixa tot i se’n va a l’aventura és la veu de qualsevol lector que encara té ganes de passar les pàgines d’un llibre per veure què hi ha al final de tot.