Antònia Sabater Bilbeny, que ja havia donat prova en les obres anteriors de la seva destresa poètica, ha entomat el repte demostrant que posseeix aquella habilitat que consisteix a penetrar el fons de les coses amb una mirada alhora crítica i empàtica (la percepció sempre és prèvia a l’acte creatiu), perquè, de fet, estima la vida a fons i és precisament amb allò que més ens importa que més esmolem el judici. És així com, amb la veu compromesa i la tessitura vital de qui ha assolit un grau de coneixement del món i dels seus topants, l’autora va confegint un calidoscopi ben suggestiu a través del qual ens aboquem als  abismes interiors de la realitat humana. Us disposeu a encetar el recorregut a través d’un poemari de to confidencial però de vibració intensa, que combina encertadament un receptacle de tall clàssic amb una sensibilitat de fons inequívocament contemporània. Un itinerari que ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de les coses en la mesura que ens va descobrint, a cada revolt, petits esclats de llum que poden prendre la forma de l’aforisme irònic, de l’observació sagaç, de la meditació ponderada o de la confessió íntima, però sempre, al capdavall, espurnes que acaben per amollar a mig aire l’alè reconfortant de la paraula ben ajustada per il·luminar el nostre pas d’éssers aclaparats per la incertesa, quan reeixim a constatar que “A pas de lluna / els encenalls aprenen / de la carícia”.

Miquel-Lluís Muntané